De la formació a la plenitud de l’artista. Per esbrinar l’eficàcia estètica al servei de la construcció nacional, cal anar a Roma. El MUBAG ens convida a fer un tomb per la imatgeria liberal: “El segle XIX. La col·lecció a la llum”. L’exposició enarbora una imatge de la nació, que viu per les persones i les personalitats, d’una manera rica, bella i pedagògica.
Roma i el Vaticà. L’Església ha estat la principal mecenes d’art de la nostra era. És una inversió que decora, ambienta per informar d’on ens trobem, exhorta i instrueix; tot al servei de l’art de governar. Aposta pels genis, plomes i mans virtuoses. Les seves comandes i recomanacions ho palesen; encara provoquen reaccions de tota mena. Podem afirmar que l’Església ha dirigit l’art durant segles, fins i tot quan l’interès per l’art seglar s’acreix definitivament en el XIX.
Les acadèmies de belles arts naixen en la segona meitat del segle XVIII. És l’època de la Il·lustració i el neoclassicisme i som a les portes de l’època constitucional. Albirem la construcció de les nacions en el segle XIX i els liberals també volen els millors artistes per al màrqueting polític. Envien els aprenents avantatjats al bressol de la civilització mediterrània: Roma. Poden anar-hi gràcies a les pensions de les reials acadèmies i les diputacions provincials.
Allà es formen i observen les convencions de la pintura acadèmica que, pel neoclàssic, s’havia considerat essencial. L’academicisme perviu en les pintures de nus, religió i història. Contemplen els grans clàssics. Els exercicis pictòrics ho manifesten. Ho percebem dels nus de tema mitològic d’Antoni Gisbert (1834-1901), Francesc Maura (1857-1931) i Fernando Cabrera (1866-1937). Un panell pregona que l’exercici de nus era «necessari per culminar el curs, que mai no hi hagueren pogut realitzar a Espanya».
Els alumnes interpreten relats bíblics i religiositat popular en el llenç. Ens topem amb La curació de Tobies (1863) de Joaquim Agrassot (1836-1919) i La casta Susana (1885) de Francesc Maura, ambdós pensionats a Roma. Processó del Divendres Sant al Coliseu Romà (1864) de Francesc Bushell (1826-1901) és premiat amb la tercera medalla en l’Exposició Nacional del 1866. La composició té un aspecte místic i efectista. Tot es desenvolupa entre les ruïnes del coliseu, la teatralitat dels penitents i el maneig de la llum.
La forma, el fons i el motiu de Roma ressonen en les creacions dels pintors en pro d’una imatge per enarborar la nació. Destaquen unes fronteres poderoses: les persones i les personalitats amb una indumentària i una identitat. Com fa el papa, el rei de torn vol els millors artistes al seu costat i se’ls emporta a Madrid. Entre els encàrrecs, no falten els retrats dels pagadors: contemplem a la sala el d’Amadeu I de Savoia (1871) d’Agrassot.
En 1856, Isabel II impulsa exposicions nacionals de belles arts per donar a conèixer els artistes de la terra; en 1858, inaugura la línia ferroviària Madrid-Alacant. El gènere històric és el predilecte. Les imàtgens, d’estil neoclàssic, han de narrar, d’una banda, la història, els episodis nacionals rellevants; i, de l’altra, la literatura o el ‘mite fundacional de la nació’. Qui més pintures té és Miguel de Cervantes pel Quixot. Cal plasmar-ho d’una manera atractiva i intel·ligible per als illetrats així com faria un joglar en l’edat mitjana. És la ‘propaganda del règim’.
Rafael Monleón (1843-1900) s’especialitza en ports i marines. Les seves composicions inspiren uns altres pintors de l’època, com Joaquim Sorolla (1863-1923). Guardonen Monleón amb la tercera medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts del 1881 per La badia d’Alacant (1881). La panoràmica reflecteix l’activitat portuària i comercial. A mitjan segle XIX, el port d’Alacant és important i les terres alacantines encara gaudeixen d’una bona producció agrícola, indústries i alguna activitat minera. Les mercaderies ixen, i entren de noves.
Joaquim Agrassot documenta un cert canvi de gust de les famílies alacantines adinerades, influït per la burgesia estrangera que arriba d’un temps ençà. Una vitrina exhibeix atuells i d’altres objectes domèstics de valor artístic que les cases benestants locals alberguen. Informen de la idiosincràsia d’anglesos i francesos. Apreciem fonamentalment motius arquitectònics i d’esbargiment. L’estètica difereix de la ceràmica típica mediterrània produïda a l’Alcora. També difereix l’estil dels retrats que es fan els burgesos perquè imita l’anglès i el francès.
Ens sedueix Una fête pardisse à Alicante, una litografia francesa alineada amb les convencions que caracteritzaven els viatgers bretons. Les litografies que s’hi exposen són il·lustracions romàntiques de la península Ibèrica: s’avenen amb la imatge idíl·lica que les publicacions de viatges del segle XIX ens ofereixen.
La Xixonenca de Vicent Banyuls i Aracil (1866-1935) figura alegre i divertida entre atuells i litografies. Aquest bust de temàtica popular rep la medalla d’or en l’Exposició Provincial d’Alacant del 1894. La jove de terracota vist de xixonenca. La cabellera trenada descendeix pel mocador cordat al coll i la mantellina. Recorre tot el llom que es doblega per la indústria torronera de Xixona. La terracota és la base dels treballs de terrisseria.
L’espai expositiu que posa l’accent en la pintura i la literatura decimonònica com a testimoni social focalitza en la tragèdia de la població a les darreries del XIX. És el nou tema preferit de les exposicions nacionals, però conserva l’aire acadèmic. Abunden les obres que denuncien una malaurada realitat social. Ja no és la Maria Magdalena dels evangelis qui representa la pecadora i la penitent; pot ser qualsevol dona. El patiment de les famílies i les dones és colpidor. N’expiren massa en el part i amb la mort prematura dels fills malalts. Antoni Fillol (1870-1930) pinta els pescadors d’Orpesa atemorits de cara a la mar: I la mar sempre blava! (1912). Joaquim Bàrbara (1867-1931) aconsegueix la segona medalla de l’Exposició Nacional del 1897 amb Nàufrags (1896). Sobresurt l’expressió del mariner que porta els cadàvers dels companys cap a la riba.
Tanmateix, entre la clientela estrangera dels segles XIX i XX triomfen d’altres moviments artístics com ara el regionalisme d’Agrassot, que declara la indumentària tradicional valenciana; l’impressionisme d’Emilio Sala (1850-1910); o el luminisme que aproxima Cabrera i Sorolla. «Una altra tendència internacional és el modernisme, estil que caracteritza l’arquitectura a Alcoi, on Francesc Laporta (1857-1900) desenvolupa una pintura religiosa pròxima al simbolisme». Les obres orientalistes són també unes grans seductores; l’obra de Marià Fortuny (1838-1874), reporter de guerra al Marroc, influeix en la resta d’artistes.
Mentrestant, Heliodoro Guillén (1863-1940) pinta La darrera borrasca (1892) al Raval Roig. En aquest barri mariner d’Alacant, un pescador es debat entre la vida i la mort a la seva humil casa. Un grup de religiosos porta un viàtic i s’hi endinsa. Defora, veïns i companys de feina esperen el desenllaç.
