Arts visuals / Patrimoni

El somni de la raó genera monstres

A l’interessantíssim museu de la Ciutat Marqués de Campo de València, hi ha dues obres artístiques en pedra impressionants. Però curiosament estan separades, quasi invisibilitzades, col·locades en llocs inversemblants, incòmodes. Certament, desaprofitades. I no s’ho mereixen. 

En una d’elles, llaurat en la dura superfície de pedra blanca, hi posa: “Songez à la doleur de Spagne”. Penseu en el dolor d’ Espanya!!!… de Ricard Boix. El relleu va estar al Pavelló d’Espanya de l’Exposició Universal de París del 1937, quan ja els militars feixistes havien perpetrat el colp d’estat contra la República espanyola el 1936.  Aquest Pavelló de la República va ser dissenyat per Josep Lluís Sert. Allí es van exposar obres que ara mateix han desaparegut, com El segador, un gran quadre de Joan Miró.

Aquest pavelló estava situat a l’avinguda del Trocadero, prop dels pavellons d’Alemanya i de la Unió Soviètica. L’edifici- d’una concepció d’avantguarda arquitectònica- contenia unes obres d’art que bevien de la modernitat estètica del moment. El Guernika de Picasso va generar una gran polèmica pel seu concepte moderníssim i que trencava amb el “realisme socialista” que molts pensaven que era més adequat. Però la revolució de Picasso va demostrar el geni i la potència de l’autor. Un Guernika que era al costat de la Font de mercuri d’Alexandre Calder, el Segador de Joan Miró o “Songez…” de Ricard Boix, una proposta sorprenent i insòlita per a un París que encara veia lluny una conflagració amb la bèstia. Una vegada acabada l’exposició, totes les peces d’aquell pavelló –tret del Guernika- les portaren a Barcelona, on van ser emmagatzemades als soterranis del Museu Nacional de Catalunya. Amagades en un exili interior imposat. 

La perspectiva completa de l’obra.

Fins i tot, va arribar a tapiar-se l’entrada d’aquells túnels. I molts ciutadans perderen la memòria del que s’havia amagat allí dins. Una vegada arribada la democràcia, persones com la Maria Aurèlia Capmany van recordar la quantitat d’obres artístiques que dormien el somni de l’oblit. I les vam recuperar. La Capmany va impulsar la construcció del Pavelló de la República a fi d’ubicar totes les peces que l’havien omplit. Però una campanya manipulada i populista va emergir des de València perquè algunes obres anassen a la ciutat, però això només va fer trencar el criteri d’exposició d’aquell pavelló. Ara curiosament, algunes d’aquestes obres passen desapercebudes en diferents dependències d’alguns museus…

Filla del Crit de Munch, i d’altres obres d’expressionistes germàniques,  l’autor de “Songez…”-Ricard Boix- proclama el perill de la barbàrie, que d’una manera inevitable s’aproximava a les societats occidentals. “Feixisme és esclavitud, cultura és llibertat”…Era una frase que es convertí en “trending topic” en aquells anys. I la van transformar en discursos, cartells…Curiosament, en aquell esdeveniment de París, feia companyia al Guernika de Picasso. Segurament, l’artista mexicà Siqueiros va veure aquesta obra i es va inspirar per a fer aquell any de 1937 una de les seues pintures més impressionants: L’eco del plany, on un infant plora desconsoladament. Com molts artistes, Ricard Boix es va haver d’exiliar a Amèrica i allí tingué una vida professional plena treballant per aquelles societats que necessitaven artistes per a fer escultures per a temples, làpides de cementeris,  estàtues per a places o per a…museus de cera. Penseu en el dolor d’Espanya!!! Perquè mesos després es desfermaria l’Apocalipsi definitiu. Però no se’n vagen, que encara n’hi ha més. 

Si entrem dins del museu i busquem bé, trobarem una escultura excepcional i sorprenent que deixa la major part de visitants bocabadats. Per la sensació de modernitat que supura. També és de Ricard Boix, i demostra el seu geni, la seua visió d’una expressió que els artistes començaven a crear per a explicar un món diferent. Un món que canviava cada cop més ràpid,  però estava en perill de desaparèixer. 

Es diu La bèstia feixista. I ens recorda moltíssim aquella bèstia creada per la imaginació de Merian C. Cooper i Ernest B.Shoedsack. I també ens demostra fins quin punt els artistes valencians de principis de la dècada dels anys 30 del segle XX estaven tocats per la modernitat. 

La bèstia feixista.

La mítica pel·lícula es va estrenar el 1933. I ràpidament esdevingué un mite. De fet, en un principi aquella pel·lícula s’havia de titular “La vuitena meravella”. I recordem que per aquells anys el feixisme era presentat com “la meravella”, la “modernitat”… En aquell moment degué ser el film més espectacular i fascinant de la història del cinema. I per alguns, el pobre animalot esdevingué “la bèstia”. Poc importava una altra lectura, la de la víctima que trauen del seu ecosistema per a enfrontar-se a una vida que no és la seua… Per a gran part de gent, Kong era el paradigma del mal, però en el fons, molts sentíem per ell una mena de compassió. Potser el veritable monstre era el posterior Gotzilla..

Així ho va considerar Ricard Boix que només uns anys després es permeté el luxe de fer una de les obres més colpidores i modernes d’aquell moment: identificà King-Kong amb els totalitarismes que preparaven el món a una conflagració sense precedents. Aquesta obra és de 1937, de pedra duríssima, i representa la bèstia agafant-sense vida, inerme- una víctima que el mal ha transformat en un nyap sense forma. Part de l’escultura està sense desbastar: representa part del pelatge del monstre. És “la bèstia feixista”. Aquell any de 1937 feia alguns anys que “la bèstia feixista” anava cobrint de devastació la Vella Europa… Pobre King-Kong…I pobre Ricard Boix, perquè trasterrat, la dictadura el va condemnar a guanyar-se la vida llaurant… làpides. 

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close