Una de les grans figures de la pintura italiana del segle XX, Giorgio Morandi (1890-1964), és la protagonista de la reobertura de la programació d’exposicions temporals de La Pedrera, que havia quedat interrompuda a causa de la pandèmia fa dos anys. Es tracta d’una àmplia retrospectiva, organitzada conjuntament entre la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundació Mapfre, que inclou un centenar de pintures d’aquest artista que, amb el seu llenguatge inconfusible, va redefinir el gènere de la natura morta.
Morandi. Ressonància infinita.
Comissàries: Daniela Ferrari i Beatrice Avanzi
La Pedrera. Fundació Catalunya La Pedrera. Barcelona
Fins al 22 de maig 2022
Que s’hagi inclòs la paraula ressonància al títol, és un dels grans encerts de la mostra a La Pedrera de Giorgio Morandi perquè quan es passeja per l’exposició, en el recorregut sinuós de la planta noble de l’edifici, hi ha alguna cosa que ressona com un eco en el diàleg entre la pintura de l’artista italià i les parets, sostres i columnes gaudinianes. És una de les vegades que l’obra d’un artista es relaciona millor amb l’arquitectura de la Pedrera, pintura i pedra unides per un sentit comú de la permanència i del temps.
El cert que és molt difícil escriure sobre Morandi sense caure en diversos tòpics en cada frase. És el que inevitablement passa quan el llenguatge d’un creador està ancorat en una essència molt clara i es desenvolupa des de la independència absoluta i en aquest cas, des de la soledat absoluta de l’estudi. Les comissàries de l’exposició, Daniela Ferrari i Beatrice Avanzi, insisteixen a repetir que Morandi no era un ésser tan aïllat com s’ha dit i que era un home empàtic, sensible a la realitat que l’envoltava. Segur, però la pintura de Morandi és bàsicament introspectiva i ens està mostrant una mena d’univers paral·lel que es desenvolupa des de la seva ment i des dels pocs metres quadrats del seu estudi, atapeït d’objectes, des de dins cap enfora. I entra directament en vena a l’espectador o simplement rebota cap a l’exterior.
En la seva soledat i obsessió per pintar, Morandi, si el comparem amb un músic, és un minimalista que juga amb notes properes i amb les emocions, malgrat que pugui semblar fred a primera vista. A part del silenci absolut, a l’univers de Morandi li podríem posar una banda sonora del també italià Ludovico Einaudi. Si fem un símil literari, Morandi, admirador de Proust, escriu amb l’alfabet de la natura. Ell deia: “El veritable llibre de la natura està escrit en caràcters estranys al nostre alfabet. Aquests caràcters són triangles, quadrats, rodones, esferes, piràmides, cons i altres figures geomètriques”. Forma, color i llum constitueixen els seus temes preferits.
La retrospectiva de la Pedrera permet conèixer l’evolució de Morandi, que travessa el centre del segle XX amb tota la irrupció de les avantguardes. A l’inici de l’exposició és especialment interessant veure obres clau que expliquen com Morandi va anar conformant el seu llenguatge. Al contrari d’altres artistes de la seva època, Morandi no fa l’estada reglamentària a París i coneix la modernitat a través de les biennals de Venècia i de les grans exposicions que passaven per Roma. El 1910 veu les obres de Cézanne en una exposició a Florència, una influència claríssima al llarg de tota la seva trajectòria. Experimenta en algunes obres del 1914 amb el cubisme de Picasso i Braque i s’entén perquè la gamma cromàtica d’aquest cubisme —ocres, grisos, negres, marrons— ja estava i estaria sempre a l’univers paral·lel de Morandi. El 1915 pinta unes Banyistes de formes fauvistes, però en lloc de fer-ho amb els colors primaris, ho fa amb ocres. La paleta del pintor es mantindria així per sempre. És curiós que anys després, en la seva maduresa, molts recorden Morandi passejant precisament sempre amb un vestit de pana beix per les llargues porxades de la seva ciutat natal, Bolonya.
Les natures mortes dels anys 1918-1919 l’acosten a la pintura metafísica de Giorgio de Chirico i Carlo Carrà, amb elements comuns com la inclusió d’un cap de maniquí i la definició del dibuix. Però de seguida la pintura de Morandi acabaria anant per un camí propi, engruixint la pinzellada i diluint els contorns, avançant cap a escenificacions amb objectes cada cop més silencioses. Objectes dels quals gairebé podem intuir que potser estan coberts de pols, els habitants de l’univers intemporal de Morandi.
En la repetició constant del gènere de la natura morta, Morandi es referma en el seu univers, el va depurant i s’hi instal·la per sempre. Mou i ressitua els objectes en una successió il·limitada de variacions i deixa de banda tot allò orgànic. Fins i tot quan pinta flors —quina meravella de pintures!—, diuen que ho feia amb flors i poms artificials, de paper o de seda, per ells el temps no avançava. Atenció també a la qualitat dels seus gravats, molt influenciats per Rembrandt, que dona a entendre que, per a Morandi, el fet de gravar no era un exercici secundari.
A l’inici dels anys quaranta, Morandi va començar a suavitzar i diluir la pinzellada. El blanc es fa protagonista en una sèrie marcada per la sobrietat; és un blanc que va viatjant per l’ivori, el perlat, el rosat o el grisenc. La llum, amb infinitat de matisos, havia conquerit per sempre l’univers de Morandi. En aquesta part de l’exposició s’exigeix un silenci reparador, tan intens quan hi passegem lentament sense aturar-nos com si dediquem una bona estona a cada obra. És aquí on podem sentir com s’atura el temps.
