Arts visuals

El tresor del ‘senyor Barnes’

La Barnes Foundation de Filadèlfia, que enguany celebra els cent anys d’existència, és una de les col·leccions d’art més important del món i alhora de les menys conegudes, potser a causa de la peculiar manera en què fou concebuda. El pas del temps i altres circumstàncies materials han obligat la institució a replantejar-ne el significat primigeni, sense perdre de vista la idea original, i a reconfigurar-se com a museu obert i modern.

La cultura popular televisiva ens ha regalat un dels arquetipus de malvat més famós de la història recent: Charles Montgomery Burns. Aquest personatge de la sèrie de dibuixos animats The Simpsons representa el paper d’un cobdiciós i excèntric multimilionari, propietari d’una central nuclear i posseïdor d’una fortuna que no destina a cap altra activitat que no siga realimentar el seu patrimoni. És l’estereotip d’empresari egoista i avariciós, d’idees conservadores i, doncs, votant del partit republicà, que té com a única doctrina el capitalisme despietat i ferotge.

Al costat d’aquest ‘senyor Burns’ hi ha un altre ‘senyor Barnes’ que, malgrat algunes coincidències (els cognoms són quasi homòfons, tots dos tenen una vinculació amb la indústria química i han aconseguit amassar una fortuna extraordinària), és l’antítesi completa del primer. En efecte, el segon és una persona de carn i ossos, Albert Coombs Barnes, que va viure als Estats Units entre 1872 i 1951. D’origen humil, va estudiar química pagant-se ell mateix els estudis i, gràcies a la comercialització d’un producte que s’usava en el tractament de la gonorrea, va esdevenir multimilionari. A més, tingué la visió de vendre l’empresa que havia creat per a la producció del citat medicament abans del crac de 1929, de manera que la seua fortuna es va consolidar.

L’espectacular nova seu de la Fundació Barnes.

Tanmateix, entre els magnats americans de l’època era considerat un outsider, un ric amb tendències excèntriques i poc comunes a les dels altres multimilionaris. I era comprensible que el veieren així, atès que, en lloc de pensar només a ampliar la seua fortuna, Barnes, preocupat per l’educació dels més desfavorits i, en especial, de la població negra en els anys més durs del racisme, va dedicar una part important del seu temps i dels seus diners a la formació de la gent humil. De fet, va fomentar l’accés a l’art de la població més modesta des del profund convenciment filosòfic que l’art és l’element clau que ens connecta a la vida i que, per tant, és una eina necessària i imprescindible en la formació humana.

Aquests interessos filantròpics el van conduir a crear un museu en 1922, a Lower Merion, als afores de Filadèlfia, amb la seua valuosa i ingent col·lecció d’art, fonamentalment pictòrica, que havia anat aplegant dels innombrables viatges arreu del món i, en especial, dels periples europeus. Crític amb el model museístic conservador vigent als Estats Units a començaments del segle XX, el mateix Barnes va dissenyar les sales de la pinacoteca i la manera d’exhibir els llenços, sense cap mena de requisit cronològic o estètic i sense cap cartell o llegenda amb títol, autor o descripció, a fi que la interacció del públic amb les obres no estiguera condicionada per un impuls previ.

Van Gogh, quadre de la sèrie dedicada a la família Roulin.

L’exposició, concebuda d’aquesta manera, lliure i exempta de prejudicis, permet la convivència harmònica, en una mateixa sala, de pintures de Goya i el Greco amb llenços dels pintors més representatius de l’impressionisme, del fauvisme o d’altres corrents del nou-cents que tant apassionaven Albert Barnes, alguns dels quals arribà a conèixer personalment. De fet, en 1912, durant una estada a París, fou invitat a casa de Gertrud i Leo Stein on es va trobar amb Matisse i Picasso, la veneració pels quals era directament proporcional a la que sentia per Modigliani o De Chirico.

En concret, Matisse, que va visitar la col·lecció de Barnes en 1930, rebé l’encàrrec per part del magnat de pintar els espais que deixaven les llunetes de les voltes de la sala principal del museu. El resultat fou el bellíssim tríptic conegut com La Dansa II o La dansa de Merion, pintat entre 1932 i 1933, que forma part del seu conegut cicle dedicat a la dansa. Es comenta que Matisse, quan veié l’exposició de Barnes, va assegurar que es tractava de l’únic lloc sensat dels Estats Units per a veure art.

Modigliani, JeanneHebuterne.

Tot plegat, per tal de conservar les particulars senyes d’identitat d’aquesta institució, Barnes va establir unes condicions molt estrictes que s’havien de respectar després de la seua mort, que incloïen, entre altres coses la prioritat de visita a l’alumnat escolar en detriment del públic general, que només podia contemplar la col·lecció dos dies a la setmana, i la prohibició de prestar o vendre obres i de moure-les per a exposicions itinerants o mostres temporals.

Albert C. Barnes va morir en un accident de trànsit en 1951 i la Fundació que porta el seu nom va respectar la seua voluntat fins que, als anys vuitanta del segle passat, les coses es començaren a moure. L’edifici que acollia la col·lecció des dels anys vint es trobava en un estat de conservació lamentable i la Fundació no tenia diners suficients per a la reforma. Per això, i en contra de la resolució de Barnes, entre 1993 i 1995, va eixir de la col·lecció, en una gira mundial, una selecció de 83 pintures impressionistes a fi de recaptar fons per a la reparació de l’edifici de Lower Merion.

Paul Cézanne, Les Joueurs de cartes.

Tanmateix, els diners recaptats no foren suficients, ja que a les despeses per a la rehabilitació de l’edifici, i potser a alguna irregularitat, s’hi afegiren les despeses derivades dels litigis a què s’hagué d’enfrontar la Barnes Foundation a causa de l’incompliment de les voluntats del fundador. Una auditoria externa es va encarregar de determinar la situació econòmica de la institució a la fi dels anys noranta que, a causa d’aquesta crisi financera, estigué molt pròxima a la bancarrota.

No obstant això, els patrons de la Barnes Foundation van continuar endavant amb els seus plans, que incidien en la línia de no respectar la decisió del fundador, amb la finalitat de recuperar-se econòmicament i amb l’objectiu d’obrir al gran públic la impressionant col·lecció de Barnes. Així, prengueren la polèmica decisió de traslladar la col·lecció a un edifici nou al Benjamin Franklin Parkway, on es troben la major part d’institucions culturals de la ciutat de Filadèlfia: la Biblioteca Pública, l’Acadèmia de Ciències Naturals, el Museu Rodin o l’impressionant Museu d’Art.

Malgrat l’oposició i la crítica de diverses organitzacions que pretenien que l’exposició romanguera a la ubicació original, els arquitectes Tod Williams i Billie Tsien dissenyaren la nova seu que s’inauguraria en 2012. Una nova seu que té la peculiaritat de ser una esplèndida estructura japonitzant, senzilla i minimalista, a l’exterior, mentre que a l’interior conté una reproducció fidel de la distribució i l’aspecte del museu de Lower Merion, amb la intenció de conciliar i salvaguardar els desigs de Barnes i l’obertura al públic general. Així, en l’actualitat la institució compta amb dues seus: la de Lower Merion, que continua desenvolupant els programes educatius vinculats amb l’art, i la del Benjamin Franklin Parkway, que aplega tota la col·lecció d’art del filantrop.

Picasso, Mujer con ciga.

En resum, i al marge de controvèrsies, la Barnes Foundation és una de les institucions museístiques de caràcter pictòric més important del món. Comptat i debatut, la seua col·lecció d’art impressionista i fauvista està a l’altura de la que es pot trobar a l’Art Institute de Chicago, al Museum of Modern Art de Nova York o al Musée d’Orsay de París. Però el fons pictòric de la Barnes Foundation va més enllà, i al costat de Renoir, Cézanne, Toulouse-Lautrec, Van Gogh, Picasso, Matisse o Modigliani es poden contemplar obres del Greco, el Bosco o Goya. Resulta difícil elegir, però d’entre la magna compilació de Barnes en destaquen, sobretot per les seues particularitats, La muntanya de la Sainte-Victoire vista des de Bellevue de Cézanne, El fumador i Dona nua sobre un llit de Van Gogh, La felicitat de viure i La dansa de Merion de Matisse, L’asceta o El jove acròbata de Picasso i Jeanne Hébuterne de Modigliani.

Finalment, es pot qüestionar o no si s’ha respectat la voluntat de Barnes amb aquest nou museu, però el que sembla que la Fundació ha volgut deixar intacte és el seu pensament filosòfic, que entén l’art com un mètode d’ensenyament en si mateix. Amb tot, la Barnes Foundation sempre tindrà l’estigma que, després de la mort del seu creador, s’ha plegat a les dinàmiques dels grans museus, àvids de públic i, doncs, de diners. Aquesta deriva, més pròpia del ‘senyor Burns’ que del ‘senyor Barnes’, tanmateix, ha permès que el públic de tot arreu tinga accés amb més facilitat a una de les col·leccions d’art més rellevants del món, sense desatendre l’esperit formatiu que la va fer germinar.

Hilari Garcia
Director d’orquestra i professor de música i arts escèniques. Titulat superior en direcció d’orquestra pel Conservatori Superior de Música de València, amplia els estudis musicals en l’Haute École de Musique de Ginebra. Ha dirigit diverses orquestres nacionals i internacionals i, entre 2011 i 2018, fou director titular de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Com a compositor, ha escrit peces per a cors, orquestra i instruments solistes i ha guanyat diversos premis. Així mateix, és llicenciat en filologia catalana i màster en assessorament lingüístic i cultura literària per la Universitat de València.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close