Arts visuals / Exposicions

El triomf de l’informalisme

L’informalisme esdevingué el corrent artístic més influent a l’Europa de la postguerra, cap a mitjan anys cinquanta del segle passat, fins ben entrats els anys seixanta, mentre l’expressionisme abstracte nord-americà conqueria el món. Com a resposta a la devastació de la guerra, l’informalisme s’anà definint entre el nihilisme, l’irracionalisme i l’existencialisme com un art que entre la desfiguració i l’abstracció cercava, més enllà del surrealisme, un nou alliberament de les formes tradicionals que havien conformat l’art anterior. A Catalunya, i a Espanya, sota la dictadura franquista, que aspirava a recobrar les llibertats individuals i col·lectives, l’informalisme triomfà com la forma artística més propera a les llibertats que es vivien en les democràcies occidentals. Fins a l’arribada de l’art pop a finals dels seixanta i l’art conceptual als setanta, l’informalisme fou, durant més d’una dècada, el corrent hegemònic en la pintura catalana més innovadora.

Fins al 30 de juny es pot visitar l’esplèndida exposició Un altre art. Informalisme a Catalunya 1956-1966 al Museu d’Art de Girona, comissariada per Joan Gil Gregorio i Conxita Oliver, que ha estat guardonada merescudament amb el Premi ACCA 2023 a la recerca, de l’Associació Catalana de Crítica d’Art. Des del 1990, quan es va fer al Centre d’Art Santa Mònica l’exposició Informalisme a Catalunya. Pintura, a cura de Lourdes Cirlot, que no se n’havia fet una de tan ambiciosa sobre aquest corrent artístic. La mostra és el fruit de molts anys d’investigació i de recerca sobre l’informalisme, i l’art de les anomenades segones avantguardes, a cura de Joan Gil i Conxita Oliver. Gil, que n’ha comissariat diverses exposicions, ha esdevingut un veritable especialista sobre aquest moviment artístic com es pot comprovar per les mostres Informalisme a Catalunya, 1957-1967 (2006), presentada a Tarragona, Vilanova i la Geltrú i Lleida, o Cirlot i els artistes a l’entorn del Correo de las Artes, 1957-1962 (2017) ―on estudiava la relació del crític, assagista i poeta Juan Eduardo Cirlot amb els artistes més destacats de l’informalisme i les seves crítiques i escrits a la revista que més va promoure i divulgar el moviment―, produïda per la Fundació Vila Casas, que es va poder visitar a Barcelona i Madrid. Així que, al llarg de més de vint anys, Gil i Oliver han aprofundit, estudiat i creat un dels arxius documentals més complets sobre l’informalisme que es pot veure en aquesta exposició i en el documentat catàleg que l’acompanya que esdevindrà a partir d’ara de referència obligada. A més del complet estudi introductori dels comissaris, i textos de Lourdes Cirlot i Àlex Mitrani, el catàleg inclou una molt extensa documentació i cronologia, i la reproducció per ordre alfabètic de les obres dels artistes triats.

Si Cirlot i els artistes a l’entorn del Correo de las Artes (2017) aplegava obra de vint-i-tres artistes, en aquesta ocasió Un altre art. Informalisme a Catalunya 1956-1966 acull obra de fins a quaranta-un artistes, amb un conjunt de 65 obres i més de 250 documents originals. Així, doncs, queda palesa la importància de l’exposició i la magnitud que adquirí l’informalisme en terres catalanes.

La mostra s’obre amb un mural fotogràfic, on es poden veure els retrats en blanc i negre dels quaranta-un artistes, que permeten copsar la diversitat dels seus orígens i procedència. Sobta de constatar el nombre d’artistes d’altres nacionalitats que aleshores treballaven a Catalunya. Erwin Bechtold venia d’Alemanya; Jean-Baptiste Chéreau, de França; Will Faber, d’Alemanya; Hsiao Chin, de la Xina; Norman Narotzky, dels EUA; Enrique Tábara, de l’Equador, i Nadia Werba, de França, tal com podem comprovar a les biografies que s’inclouen en el catàleg. L’informalisme fou, en efecte, un moviment internacional amb forta presència a Catalunya. D’altra banda, cal esmentar que en aquesta exposició, per primera vegada, es valora la presència de les dones artistes en el moviment, són presents set artistes que cal recuperar: Magda Ferrer, Elena Paredes, Maria Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Conxa Sisquella, Anita Solà d’Imbert i Nadia Werba.

Tot seguit, en una gran paret, es poden contemplar els originals dels cartells de moltes de les mostres internacionals i nacionals més destacades de l’informalisme així com, en una llarga vitrina, una àmplia selecció de llibres, catàlegs, invitacions, documents vinculats als crítics, autors, artistes que hi havien participat. Com és sabut, el terme d’informalisme va ser creat pel crític francès Michel Tapié que donava a conèixer una «nova generació que manifesta un rebuig contundent a la figuració» convencional. Així Tapié organitzà l’exposició Signifiants de l’informel l’octubre del 1951, a la Galeria Paul Fachetti de París, amb la participació dels artistes Dubuffet, Fautrier, Mathieu, Michaux, Riopelle i Serpan. L’any següent, el 1952, confrontà aquests artistes representants de l’informalisme amb els de l’expressionisme nord-americà a la mostra Un art autre. Tapié «apostava per un art que prescindia de la forma com a premissa principal i que valorava el procés espontani d’execució», escriuen Gil i Oliver. D’aquesta mostra va néixer el cèlebre llibre de Michel Tapié Un Art Autre. Où il s’agit de noveaux dévidages du réel, publicat el 1952.

El 1955, coincidint amb la III Biennal Hispanoamericana que se celebrà a Barcelona, tingué lloc al Palau de la Virreina l’exposició sobre art modern als Estats Units, on per primera vegada es pogueren veure a Barcelona obres dels expressionistes abstractes nord-americans com Franz Kline, Jackson Pollock, Mark Rothko, Robert Motherwell, Willem de Kooning i Mark Tobey.

Tal com recorda Antoni Tàpies a Memòria personal. Fragment per a una autobiografia (1977), la primavera del 1955 va conèixer a París Michel Tapié que el va convidar a formar part dels artistes d’una nova galeria que s’obria a finals d’any: la Galerie Stadler. A finals, també, de 1955, Tàpies va fer publicar a Dau al Set el quadern Antonio Tàpies amb text de Tapié, que va servir de catàleg a la primera exposició de l’artista a la galeria Stadler de París, a primers del 1956. Poc després, Tàpies feia estampar el llibre Esthétique en devenir (1956) de Tapié, també a Dau al Set, i convidava el crític francès a Barcelona. Gràcies al patrocini de la Galeria Gaspar i el Club 49 es va realitzar a Barcelona, del 8 de febrer al 8 de març del 1957, la mítica exposició Otro arte, exposición internacional de pintura y escultura presentada por Sala Gaspar, impulsada pel crític Michel Tapié i la galeria Staedler de París. Els artistes presentats foren: Appel, Bryen, Burri, Falkenstein, Francken, Guiette, Hossiasson, Imai, Jenkins, Mathieu, Riopelle, Saura, Salles, Serpan, Tàpies, Fautrier, Wessel, Dubuffet, Domoto, De Koonig, Pollock, Tobey, Wols, Fugedy, Tharrats i Vilacasas. Certament una mostra de molts dels artistes més influents en l’escena artística internacional posterior al surrealisme. Entre els artistes escollits, Tàpies, Tharrats i Vilacasas que esdevingueren uns dels artistes catalans més implicats en l’informalisme i aquest art altre heterogeni que s’expandia durant aquells anys. Posteriorment, la mostra va anar, amb alguns canvis, a Madrid, a Saura l’acompanyaven altres membres del nou grup El Paso que s’acabava de constituir.

El mateix any, 1957, Juan Eduardo Cirlot publicava a Seix Barral el llibre El arte otro. Informalismo en la escultura y pintura más recientes. Seguint les passes de Michel Tapié, doncs, Cirlot esdevé el màxim divulgador de l’informalisme i de l’obra d’Antoni Tàpies en aquells anys, a Catalunya i Espanya. Afirma Cirlot: «Hemos titulado al presente libro El arte otro y no El otro arte, porque preferimos la función especificativa en el adjetivo a la explicativa. El arte otro es una modalidad más del arte, del arte uno. Pues el artista informal tiene, ante la tela y los materiales que emplee, el mismo problema que el pintor naturalista del XIX, que el pintor gótico, que el pintor de las cavernas rupestres. Ha de lograr un sistema, una realidad creada, que tenga poder para emocionar a los hombres y suscitar en ellos un sentimiento duradero».

Poc després, Cirlot publicava Informalismo (1959) i Tàpies (1960) a l’editorial Omega, i Significación de la pintura de Tàpies (1962), a Seix Barral, alhora que des del Correo de las Artes (1957-1962) i altres revistes europees escrivia sobre artistes catalans i internacionals.

Així que, a partir dels títols del llibre Un Art Autre i de l’exposició Otro arte de Tapié, i del llibre El arte otro de Cirlot, Gil i Olivé proposen el títol de la seva exposició Un altre art. Informalisme a Catalunya 1956-1966. La mostra de Girona està dividida en diversos àmbits, uns circumstancials, altres estilístics i finalment altres de grup o d’autor. Per raons cronològiques, molts dels autors que portaren la seva pràctica artística cap a l’informalisme celebraren el 2023 el centenari del naixement, és per això que la mostra destaca l’obra d’Albert Ràfols Casamada, Romà Vallès, Evarist Vallès, i, en l’àmbit matèric, Antoni Tàpies amb un espai propi i amb una representació pictòrica i documental més àmplia. Aquests són alguns dels quaranta-un autors que tenen més d’una obra en la mostra. Un altre àmbit propi és el dedicat a les dones artistes, ja esmentades, tot donant notícia d’un Saló Femení de l’Art Actual que es va celebrar a la Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu durant gairebé deu anys, del 1962 al 1971. Al primer Saló, el 1962, participaren cinquanta-sis artistes amb Olga Sacharoff com a invitada d’honor. Al llarg dels anys hi passaren artistes rellevants com Ángeles Santos, Juana Francés, Maruja Mallo, Maria Teresa Codina, Aurèlia Muñoz i Maria Blanchard.

Més enllà dels centenaris i la lectura de gènere, els àmbits de la mostra, d’una manera didàctica, permeten de distingir les diferents variacions formals que s’anaren configurant dins de l’informalisme. Ho explica Conxita Oliver en un fragment del seu text al catàleg Cirlot i els artistes a l’entorn del Correo de las Artes (1957-1962): «L’informalisme ha marcat, sens dubte, l’evolució de la pintura catalana quant a l’experimentació dels materials i les seves qualitats tàctils, la neutralitat del color i l’ús de la superfície com a suport d’acumulació, però també l’empremta del gest, la mística de l’espai i la suggestió de la taca s’han consolidat com a mitjans de recerca artística. Atès que a Catalunya es donen aquests diferents vessants, fins i tot en un mateix artista en diferents períodes o en una mateixa sincronia de temps, hem cregut oportú agrupar-los per subtendències del llenguatge informalista per tal de poder donar una visió àmplia i heterogènia d’aquest moviment al nostre país; encara que alguns artistes els hem inclòs en més d’un apartat per les característiques de l’obra presentada.»

L’àmbit de la pintura gestual o d’acció, caracteritzada per obres de pinzellades enèrgiques i expressives inclou obres de Teodoro Asensio, Daniel Argimon, Enrique Tábara, Eduard Alcoy, Joan Hernández Pijuan, Josep Hurtuna, J. B. Chéreau i Enric Planasdurà.

L’àmbit dedicat a la pintura matèrica presenta un espai central dedicat a Tàpies, introductor del moviment, que portà l’informalisme cap a la pintura matèrica, i obres de Modest Cuixart, Josep Guinovart, Cardona Torrandell, Erwin Bechtold, Francisco Vallbuena, Joan Vilacasas, Joaquim Llucià, Jordi Curós, Tharrats, Anfons Mier i Hsiao Chin.

L’espacialisme ocupa un altre àmbit destacat amb obres diverses d’Agustí Español Viñas, Norman Narotzky, Lluís Bosch, Ràfols Casamada, Romà Vallès, Manuel Duque, García Pibernat, Will Faber, Carles Planell i Joan Furriols, que en algunes obres foraden teles i planxes metàl·liques, i el fotògraf i cineasta Ton Sirera, que experimenta amb camps cromàtics.

Un àmbit singular és el dedicat al grup 0 Figura, actiu entre 1960 i 1963, i que reuní amb exposicions i publicacions els artistes Joan Claret, Joan Hernández Pijuan, Joan-Josep Tharrats, Josep Maria Subirachs, Joan Vilacasas i el crític d’art Rafael Santos Torroella.

El tatxisme, que fa expandir la taca, està representat per Joan-Josep Tharrats i August Puig. Finalment, hi ha un àmbit dedicat al crític Juan Eduardo Cirlot que, com hem vist, tingué un paper fonamental en la difusió de l’informalisme internacional, espanyol i català, i en l’estudi de nombrosos artistes com Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Lucio Fontana o Romà Vallès.

També tenen molt d’interès les obres d’aquells artistes que es mouen en els marges de l’informalisme, com és el cas de Hsiao Chin, que tingué una curta, però intensa estada i relació amb Barcelona, del 1956 al 1959, o de Ton Sirera, el fotògraf i cineasta de Lleida que practicava la fotografia abstracta.

Cal agrair l’esforç documental, amb la mostra en vitrines de nombroses invitacions, catàlegs i cartells, que permeten de constatar la trajectòria i algunes de les exposicions més destacades de la majoria d’artistes triats, així com l’àmplia difusió internacional que tingueren els artistes catalans i espanyols amb nombroses exposicions col·lectives, com les cèlebres New Spanish painting and sculpture, al MOMA, el 1960, o Before Picasso; After Miró, el mateix 1960, al Guggenheim Museum de Nova York, i moltes altres que tingueren lloc aquells anys. Tal com afirmen Joan Gil i Conxita Oliver, la propaganda cultural de la política exterior espanyola i el paper central de Luis González Robles, amb l’objectiu de netejar la imatge internacional de la dictadura franquista, va ser decisiva per l’organització de moltes d’aquestes exposicions col·lectives a l’estranger. Justament, aquests darrers anys, amb les investigacions de Jorge Luis Marzo, de Josep Massot, Joan Miró sota el franquisme (1940-1983) (2021) o de Vicenç Altaió, El radar americà. Arquitectura, art, comunicació visual i Guerra Freda (2024), s’ha començat a fer llum sobre les complexes relacions entre la CIA i la política exterior de propaganda dels EUA i la seva relació amb el règim franquista i la seva necessitat de ser reconegut a l’exterior, quant a la difusió de l’art espanyol a l’estranger.

Malauradament, les dimensions de les sales del Museu d’Art de Girona no permeten poder exposar més obres i mostrades d’una manera àmplia que faciliti, en alguns casos, una bona contemplació d’aquestes. D’altra banda, la mateixa ambició de la mostra i l’amplitud que prengué l’informalisme fan que, així com hi ha àmbits ben solucionats, per les mateixes dimensions reduïdes de les obres, com el dedicat a 0 Figura, es trobin a faltar més obres d’alguns dels artistes més representatius o àmbits específics dedicats a grups locals importants com el Grup Gallot de Sabadell, on hi havia artistes rellevants com Antoni Angle o Alfons Borrell que no figuren a l’exposició, o el Grup Cogul de Lleida, gairebé absent.

Ara bé, com que no hi ha la certesa que la mostra es pugui veure en una altra ciutat, val molt la pena d’anar a Girona per poder contemplar l’exposició al Museu d’Art de Girona, que a més té, entre altres coses, també, és clar, una col·lecció de pintura gòtica extraordinària i única.

Després de la gran mostra Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966), presentada al MNAC l’any passat amb molt bona acollida, no hi ha dubte que una gran exposició sobre l’informalisme, on l’art català es presentés en el context internacional, ampliant i complementant aquesta mostra de Girona, seria desitjable per completar el relat de l’art català de les segones avantguardes. A més el MNAC, amb una gran exposició sobre l’informalisme, podria donar a conèixer el llegat de Juan Eduardo Cirlot i plantejar una coproducció ambiciosa amb altres museus espanyols i europeus. Tenint en compte, d’altra banda, que tal vegada, després del surrealisme, és a l’informalisme on l’art català tingué una presència més important en el context internacional durant els darrers anys cinquanta i els anys seixanta del segle passat.

Manuel Guerrero Brullet
Crític i assagista. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1990) i doctor en Humanitats per la Universitat de Girona (2022). Ha estat comissari de l’Any Joan Brossa (2019) i de l’Any Palau i Fabre (2017-2018), així com responsable de l’àmbit d’Arts (2009-2013) i sotsdirector (2013-2015) d’Arts Santa Mònica, Barcelona. És autor de l’assaig biogràfic J. V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996) i de l’antologia Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Empúries, 2001). Ha tingut cura de l’antologia poètica, en edició bilingüe, La piedra abierta de Joan Brossa (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, 2003). Ha editat Joan Brossa i Antoni Tàpies, Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991) (Galàxia Gutenberg, 2024). Ha tingut cura de nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Joan Brossa o la revolta poètica (2001, Fundació Joan Miró, Barcelona), L’univers obert d’Antoni Tàpies (2003, La Panera, Lleida), Alfons Borrell o la celebració del color (2006, Tecla Sala, L’Hospitalet), Carles Santos. Visca el piano! (2006, Fundació Joan Miró), Agustí Centelles. El camp de concentració de Bram, 1939 (2009, Arts Santa Mònica), Josep M. Mestres Quadreny. De Cop de poma a Trànsit boreal. Música, art, ciència i pensament, (2010, Arts Santa Mònica), Joan Fontcuberta. Deletrix (2013, Arts Santa Mònica), RCR Arquitectes. Papers (2015, Arts Santa Mònica), Montserrat Roig, 1971. Memòria i utopia (2017, El Born CCM, Barcelona), El Mataró de Terri (1918-2000) (2018, Museu de Mataró), PEN Català, 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió (2022, Palau Robert, Barcelona) o Jean Marie del Moral. Horta Picasso Miró Mont-roig (2023, Fundació Palau).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close