Casa Vicens s’ha convertit en un paradís floral, aquesta primavera. Les flors modernistes de la primera casa de Gaudí fan, alhora, d’escenari no-neutre i de protagonistes circumstancials de l’exposició “Després de la boira, primeres flors. Orient i els orientalismes, del modernisme a la modernitat”. La mostra, organitzada per Casa Àsia i Casa Vicens, reuneix l’obra de vint-i-quatre artistes contemporanis d’arreu que exploren les formes florals. La visitem amb la seva comissaria, la directora d’exposicions de Casa Àsia Menene Gras.
Després de la boira, primeres flors. Orient i els orientalismes, del modernisme a la modernitat
Commissariat: Menene Gras (Casa Àsia)
Casa Vicens (Barcelona)
Fins al 7 de gener de 2024
Endinsar-se al barri de Gràcia es pot fer des de molts racons. D’entrades, l’antiga vila, en té tantes com carrerons que la travessen. De totes les portes d’aquesta muralla invisible, però, n’hi ha una que és especialment acolorida. Al carrer de les Carolines, la primavera no fa de visitant estacional; fent honor al nom del passatge, fa cent quaranta anys que hi té residència permanent. Viu a la Casa Vicens: a les rajoles modernistes, als orientalismes ornamentals i als jardins frondosos de la primera casa de Gaudí.
Enguany, aquest temple florit s’ha convertit en l’hoste d’una segona primavera. Tot fent de l’escenari part de la mostra, l’exposició Després de la boira, primeres flors. Orient i els orientalismes, del modernisme a la modernitat ha volgut generar un diàleg entre obres contemporànies que exploren les formes florals, l’espai modernista que les acull i els orígens històrics que els uneixen. “Tota l’ornamentació vegetal de l’arquitectura modernista, que és una arquitectura naturalista, té una influència oriental molt potent. Conté l’herència dels Grand Tours a orient del segle XIX, que comencen al Marroc, a Algèria o a Egipte, se’n van cap a l’Orient Mitjà, segueixen per Grècia, passen per Roma i tornen cap França o a Anglaterra”, explica Menene Gras, la comissaria de la col·lectiva i directora d’exposicions de Casa Àsia.
Mentre passegem pels jardins que envolten Casa Vicens, Gras, filòsofa, crítica i investigadora especialista en art contemporani europeu i asiàtic, explica a El Temps de les Arts com les flors esdevenen subjecte protagonista de l’art pictòric. “Durant els segles XVII i XVIII, la botànica i les ciències naturals progressen i els botànics comencen a elaborar herbaris i florilegis. La invenció de la impremta permet que els dibuixos de les plantes comencin a propagar-se i així, a poc a poc, el gènere floral cobra independència”, conta. I afegeix que un gran exemple és la pintura flamenca del Barroc: “Les plantes ja no ornamenten quadres sinó que en són protagonistes”.
Lligant el relat històric amb el moment present, la comissària construeix un paral·lelisme entre el protagonisme de les plantes i les flors durant el barroc amb què vivim actualment. “Ara, amb l’emergència climàtica i el perill de desaparició, la botànica i la natura tornen a posar-se al centre”, assegura. L’ecologia viu un auge i la temàtica floral torna a viure un moment àlgid. El títol de la mostra, Després de la boira, primeres flors el formen per dos haikus japonesos de Matuso Besho, que homenatgen els inicis orientals d’aquest gènere i envien al món un missatge esperançador.
“Els eixos d’aquesta mostra són l’art, la tecnologia, la ciència i la natura”, detalla la comissària. Així, Gras, ha reunit projectes artístics moderns que posen al centre les flors i la natura. Vint-i-quatre artistes contemporanis, de disciplines ben diverses —des de la pintura a l’escultura, la ceràmica, el vídeo o la instal·lació—, conviuen ara a Casa Vicens amb un nexe comú: l’exploració de la temàtica floral.
Mari Ito: la contemporaneïtat de la pintura nihonga
Al jardí del recinte, tot presidint l’entrada principal, s’hi troba la primera peça de la mostra. Es tracta de Biombo (2021), una obra de l’artista japonesa Mari Ito (Tòquio, Japó, 1980). Ito, originària de Tòquio, viu a Barcelona des del 2006, com si fos, ella mateixa, la personificació moderna de la connexió entre el modernisme i el món oriental.
Especialitzada en la pintura nihonga —pintura tradicional japonesa—, l’artista representa flors i elements màgics d’estètica japonesa sobre un biombo de ferro. Les flors han estat gairebé la temàtica exclusiva de la seva obra: “Ito humanitza les flors i les plantes. La seva mare feia composicions de flors tradicionals i recorda la seva infància envoltada d’arranjaments florals”, explica Menene Gras.
Cecilia Paredes: l’experiència mimètica del migrant
L’obra que ha estat més compartida a les xarxes des de l’obertura de l’exposició, però, és la de Cecilia Paredes (Lima, Perú, 1950), una artista peruana que ara resideix a Filadèlfia (Estats Units), que ha viscut arreu del món. Amb una sèrie de fotos performance, l’artista parla d’aquest èxode continuat que tant l’ha marcada, del dolor de la pèrdua, però també del que ella anomena “els desitjos secrets del migrant”. A la seva obra, Paredes uneix fragments del seu cos amb flors, tiges i fulles, es mimetitza amb el paisatge amb la capacitat d’adaptació d’una migrant experimentada.
Alberto Baraya: l’hivernacle artificial
A una comissària no se li pot preguntar quina obra escolliria, de la seva col·lectiva. Malgrat això, a Gras li brillen els ulls quan ens condueix cap al terrat —un dels racons màgics de Barcelona—. Al capdamunt de la Casa Vicens, hi ha muntat un hivernacle ple de plantes exòtiques de plàstic. Com si fos un col·leccionista, amb Hivernacle de plantes artificials (2014), Alberto Baraya (Bogotà, Colòmbia, 1968) parodia l’exploració científica amb plantes artificials adquirides en botigues i basars, i simula una expedició a la recerca d’exemplars que imiten la flora tropical autèntica.
Antoni Muntadas: colonialisme vegetal
Tot i que la mostra agrupa artistes d’arreu, també n’hi ha de locals. És el cas del reconegut barceloní Antoni Muntadas (Barcelona, 1942). La seva obra, Males herbes (2021), conta Gras, “reflexiona al voltant de la colonització espanyola de Filipines”. Consisteix d’una vaixella de deu plats amb il·lustracions botàniques i textos evocadors, molt crítics amb les polítiques colonials dels grans imperis europeus.
“Les ‘males herbes’ són les herbes invasores, que arribaren a Filipines amb els carregaments i el comerç que venia en vaixell i envaïen els conreus, igual que ho van fer els colonitzadors”, relata la filòsofa.
Espai i obra: una composició col·lectiva
Més enllà de Mari Ito, Cecília Paredes, Alberto Baraya i Antoni Muntadas, l’exposició també exhibeix obres d’Ana Nance, Azuma Makoto, Javier Garcerá, Jean Marie del Moral, Joan Fontcuberta, Lee Lee Nam, Linarejos Moreno, Luo Min, Manuel V. Alonso, Marina Núñez, Marisa González, Nicolás Combarro & Wawi Navarroza, Nobuyoshi Araki, Pablo Merchante, Paula Anta, Takashi Murakami, Teresa Esteban i Yasumasa Morimura. De procedències i identitats culturals molt diverses, el recull de l’obra d’aquests vint-i-quatre artistes convida a gaudir de les experiències estètiques individuals i de la representació floral moderna de cada artista. Però no només.
A Casa Vicens, la primavera no s’amaga, quan la visiten les flors. Les llombardes florides de la façana es reflecteixen al vidre que protegeix una sèrie de fotografies. Les plantes frondoses del jardí treuen el nas rere una abstracció naturalista. L’aigua que brolla de la font d’inspiració japonesa fa de melodia pel visitant que inspecciona l’hivernacle del terrat. I així, les obres i l’escenari que habiten construeixen un diàleg que viatja d’orient al Modernisme fins a la modernitat.
