La primera vegada que vaig veure l’Esther Aldaz, vestia una roba que no era la seva. Com una Sophie Calle pèl-roja, Aldaz havia aprofitat un descuit d’aeroport (una confusió d’equipatge) en una oportunitat per viure dins la pell d’una altra. Venia a Barcelona a construir-se una casa, sabent d’entrada que la llar és una ficció. I pel camí, es vestia d’alteritat.
El motiu que la va portar des de Las Palmas de Gran Canària a la seu de la Fundació Joan Brossa va ser Una cartografia de la libertad (que encara es pot visitar a l’antiga fàbrica de la moneda La Seca, al bell mig del Born, fins al 31 de gener). Aquesta instal·lació va ser seleccionada d’entre una cinquantena que es van presentar a la segona edició PostBrossa. El projecte que va oferir Aldaz començava amb aquestes paraules suggerents: “Las pequeñas decisiones cotidianas del ámbito doméstico han cobrado una importancia extraordinaria en el escenario actual. Nuestro refugio se ha convertido también en nuestro encierro. Este mutante espacio, expuesto ya a las herramientas de control, se perfila como el sitio donde ejercitar nuestra libertad individual, que se refleja en lo que comemos y lo que vestimos, en nuestros objetos, su disposición, en el modo de construir un lugar propio. […] Estos días la libertad termina y empieza en la puerta de nuestras casas, islas a ratos benévolas, a ratos desiertas, o tormentosas, o preñadas de frutos. Su umbral va primero, después solo nos queda la piel”.
Esther Aldaz neix a Las Palmas de Gran Canaria l’any 1979, estudia Belles Arts i Història de l’Art a Madrid i viu a cavall de l’illa natal, Madrid i Londres. La seva és una recerca constant de llenguatges que li permeten construir espais per ser habitats. El fet d’haver nascut en una illa africana però que pertany a Europa i d’haver viscut en diferents contextos, li provoquen una sensació de desarrelament i un nomadisme identitari que l’acompanya en la seva recerca constant. D’aquesta manera, la idea de “casa”, de lloc propi habitable, esdevé punt de partida i objectiu del seu treball. Des de la fragilitat i la vulnerabilitat, busca un espai que tingui significat vers el procés colonitzador dels no-llocs. Esther Aldaz viu desubicada, i per això busca hàbitat.
Espai, cos, paraula i veu construeixen el treball d’Aldaz i amb tots ells s’instal·la al pis de dalt de la Fundació Joan Brossa. Observo com buida les maletes que porta (les seves i les que ha recollit de l’aeroport per error) i es passeja per l’estança de terra de fusta i coberta a dues aigües. Desplega papers, respira, ordena llibres, fuma. Com Ulisses, la mou el miratge i construeix la llar en el trànsit.
Tallar la decepción (2015) va ser un viatge de 27 dies a bord de “Aire libre”, un vaixell que la va traslladar fins al Carib i que li va proporcionar el més valuós de tot: el dia a dia del viatge. Al cap d’un any, construïa Salir a flote (2016), una col·lecció de casetes de paper, acolorides i cada una diferents, que intensificava la idea de fragilitat, precarietat i inestabilitat.
Esther Aldaz, a la Fundació Joan Brossa, vol construir Una cartografia de la libertad, i per això acumula lectures sobre la llibertat. Ve carregada de llibres i papers: la Ilíada, el Quijote, però també retalls de premsa o fragments de la Constitució Espanyola, tots ells textos que esdevenen matèria per edificar aquesta casa. L’obra no ve feta, sinó que l’artista es disposa a enganxar, cosir, planxar, escriure i construir la casa. I penso que és una pena que aquests dies tinguem la porta tancada, perquè la performance acaba de començar.
Habitar una palabra (2016) va ser un joc que va fer a l’Instituto Cervantes de El Caire. Li van ser donades tres paraules en àrab de les quals en desconeixia el significat, i va construir tres instal·lacions. Després, a partir de la seva traducció, va crear tres peces que habitaven els mateixos espais que ella mateixa havia construït sense significat. Amb aquest treball, més enllà de seguir investigant en la idea de viatge i fragilitat, Esther Aldaz demostrava que es pot habitar una paraula.
A la Fundació segueix cosint la paraula llibertat i construeix mobles i espais de paper i de text. L’artista esdevé okupa i el procés, obra.
A La casa contenida (2016) Aldaz va construir autoretrat en forma de gran instal·lació i performance que seguia aprofundint en la idea de precarietat i on l’estricta intimitat era posada al descobert sense pal·liatius. “Sabemos que somos nómadas desde el principio de los tiempos, y lo seguimos siendo porque un techo no es para siempre”.

A la seu de la Fundació Joan Brossa, Esther Aldaz ve i se’n va, s’instal·la, desapareix, arrossega maletes, viu, es desviu, torna, construeix. Al cap em ressonen els versos que Sánchez Robayna va dedicar a Joan Brossa: “Subí hasta un cuarto / inverosímil, lleno de periódicos viejos / y mecedoras desfondadas. / En la pared, grabados polvorientos / y un retrato del mago / transofmrista, en quien él / vio al poeta en su pura / identidad en moviemiento.” i somric mentre penso en els espais habitats per Brossa i en com està quedant ara mateix casa seva. Allò que fins ara ha estat una recerca personal per a Esther Aldaz, potser el sentit vital més íntim i particular, esdevé universal en un moment en el què la casa pren tot un altre valor, no el valor de l’immoble, sinó a la seguretat que malgrat la pandèmia, a dins de casa, no hi plou.
Ara m’adono que la noia que arrossegava una maleta que no era la seva i que no podia parar de somriure, resulta que portava la llibertat escrita a la cara.
