Arts visuals
TALLERS I ARTISTES

El vitalisme vistós de Joan Bennàssar

La casa i el taller del pintor i escultor Joan Bennàssar (Pollença, 1950) són una casa i un taller d’artista a qui li han anat bé les coses. Situats a foravila de Pollença, té un jardí d’aire japonès, un petit bosc i una esplèndida col·lecció d’art que inclou des d’escultures índies i mexicanes fins a nombroses obres gràfiques de Miró, Tàpies, Picasso i Chillida, que li va donar la galeria Maeght, per a la qual va treballar fins a mitjans dels 90, a canvi de pagaments pendents. També són la casa i el taller, però, d’un home que ha fet molta feina: arreu del jardí, hi ha desenes i desenes d’escultures pròpies; a l’interior del taller, hi ha desenes i desenes –potser fins i tot un parell de centenars– de pintures i dibuixos.

Quan Jean Marie del Moral i jo el visitem un matí d’entre setmana, hi trobem dos joves que estan soldant uns ferros que després l’artista recobrirà de ciment per donar-los una forma grotescament humana. Els dos joves són fills de Bennàssar, i li donen un cop de mà en l’aspecte més tècnic i logístic del procés de creació: fan el ciment amb una formigonera, solden, etcètera. “El ciment és fang sense ser fang”, diu l’artista. És la seva manera de dir que, amb ciment, fa bon treballar. Quan mostro sorpresa per la gran quantitat d’obra que té al taller, m’informa que fa poc que ha comprat un altre local, al municipi quasi veí de Sa Pobla, només per emmagatzemar-hi obres. Tant en qüestions de mides com de predileccions temàtiques, Joan Bennàssar és molt de la seva generació –la mateixa generació que els Schnabel, Clemente, Chia, Basquiat, Barceló i etcètera– i sol fer unes escultures enormes i unes pintures de gran format, amb tirada per la cosa vistosa i grandiloqüent.

Li demano quantes obres pot arribar a tenir en marxa al mateix temps. En té tantes que no em sap ni dir un número. “Moltes, moltes…”, tempteja una resposta. “Mentre faig feina estic cercant. Hi ha la part tècnica inicial, sí, però també hi ha la part de saber què vols. En art, hi ha la part mecànica, que jo domino, però també has d’esperar que arribi la sorpresa de l’emoció per fer alguna cosa”. Som quasi a mitjans d’octubre, però fa un dia gairebé de finals d’estiu i Bennàssar ens rep amb pantalons curts i camiseta. Té un físic peculiar: la closca pelada, la cara rodona i expressiva, les celles negres i poblades.

La figura humana és omnipresent en totes les obres –més d’un centenar– que veig tant a l’interior de l’estudi com a l’exterior. No és cap sorpresa: fa dècades que Bennàssar treballa el motiu de la figura humana d’una manera perfectament identificable, buscant la rodona sensualitat dels contorns, accentuant les voluminoses sinuositats anatòmiques d’uns cossos plens i robustos.

Racó del taller de l’artista Joan Bennàssar. Fotografia: Jean Marie del Moral.

Insisteixo en la seva fecunditat. “Sempre he estat molt productiu –reconeix–. I a més soc pràctic. Qualsevol petita taca sobre la tela em pot acabar donant un quadre. M’agrada treballar amb superfícies sensibles. No és que em molesti el buit de la tela en blanc, però que hi hagi matèria, en la condició que sigui –només una taca o un esquitx–, em resulta estimulant i incitant. M’anima a fer feina. Tant és si el factor és casual: res no em va en contra a mi com a artista”. Per què necessita produir o crear tant?, li pregunto. “Jo ja no faig feina ni per expressar-me. Faig feina per egoisme. Per mi mateix. Per veure fins on puc arribar. Què més puc fer? Faig feina per acabar-me de conèixer. La insatisfacció és permanent, és clar. Fins i tot en la glòria voldries fer una passa més. Mai basta. A mi els meus quadres no m’agraden, en realitat. O només m’agraden a partir d’un moment. Saps quan és que m’agraden? Quan els he oblidat i, anys després, els retrobo penjant de les parets de la casa d’algú. Aleshores sí que penso que estan bé”.

De Joan Bennàssar, ell n’és conscient, hi ha qui en diu que és una màquina de fabricar joanbennàssars, és a dir, obres quasi en sèrie que tenen un segell personal inconfusible però ja molt vist i repetit. A ell li és igual, el que puguin dir. Per la cara que posa quan abordem l’assumpte, sembla que pensi: sí, faig joanbennàssars simplement perquè som en Joan Bennàssar. “Jo faig això perquè m’hi he trobat”, sentencia. T’has sentit mai atrapat per un estil, per una marca? “No, no m’empresona. Jo el que voldria és fer més coses com les que faig”.

Una de les vies de sortida que Bennàssar ha donat a la seva creativitat són els llibres d’art. N’ha fet molts. Alguns extraordinàriament ambiciosos. Per exemple una completa i ambiciosa tetralogia sobre la Mediterrània. Ens en regala un paquet a cada un. Pesen, tots junts, tretze quilos, ens informa, orgullós i divertit. Quan els he carregat en braços, hauria jurat que pesaven una mica més.

Obres a l’estudi de Joan Bennàssar. Fotografia: Jean Marie del Moral.

El món de la mar Mediterrània, la cultura i l’esperit mediterranis, són centrals en l’obra i en la manera de fer de Bennàssar. Li demano de què parlem exactament segons ell quan parlem de mediterraneïtat. No s’ho pensa: “Parlem de mixtura, d’amor, d’amistat, de pobles mesclats, de fronteres poroses, de gaudi, de l’altre, de bellesa… Avui vivim una època global, però la Mediterrània era la globalització de l’antiguitat, i això és una marca que encara conservem”. Sigui com sigui, diria que l’actitud creativa de l’artista pollencí és que tu ho pots tenir tot molt teoritzat, però que a la fi un pintor fa pintura. “Jo soc sensual, vital, primitiu. A mi m’agraden els moments d’abans de la veritat. L’art és forma i contingut. Per això m’agraden tant els cossos. Jo sobretot soc un pintor, tinc habilitat amb les mans, les meves mans fan coses, i jo deixo que les facin”.

Fa més de vint anys que Joan Bennàssar viu i té el seu centre d’operacions a Mallorca: va tornar a finals dels 90 perquè el seu pare va morir i la seva mare estava delicada de salut. Abans, havia viscut i treballat sobretot a (i des de) Barcelona, però també a Mèxic i a Londres. Va ser un dels artistes de la internacionalment prestigiosa galeria Maeght. Quan a mitjans dels 90 va haver-hi problemes interns a la Maeght, els quals van derivar en l’escissió i la creació de la galeria Lelong, Bennàssar es va posar pel seu compte. “Els substituts d’en Paco Farreras, que era qui portava la Maeght a Barcelona, no em van semblar el mateix”, diu Bennàssar. “I me’n vaig anar. El pintor abans de tot és un orgull. Les galeries van agafar massa protagonisme i, en canvi, mira-les. En tot el món, a la fi només quedaran cinc galeries molt potents, que ho coparan tot. Segur que serà així. Jo vaig decidir sortir d’aquell circuit, i m’ha anat molt i molt bé”.

Joan Bennàssar és un amfitrió sensacional i entusiasta: generós, xerraire, vital i amable sense hipocresia ni dobles intencions. Per res del món voldria insinuar que això tingui a veure amb el fet d’haver-se hagut d’espavilar com a representant d’ell mateix i de la seva obra, però el cert és que aquesta personalitat expansiva ben segur que li ha ajudat, i molt, a fer-se una nodrida cartera de clients. No en parlem, i no crec que ell negués el que acabo de dir, però quan abordem el tema de la supervivència creativa i econòmica dels artistes, ell reprèn la qüestió de l’orgull. “Als 22 anys ja tenia dos fills i ja em vaig separar. I vaig tirar endavant. Ara bé, mai vaig pensar que faria doblers pintant. Sempre s’ha de pintar contra l’adversitat”. Reconeix, amb tot, que té en compte les dinàmiques del mercat de l’art, que ha hagut de ser el seu propi marxant i que això implica aprendre a defensar el que fas.

Escultures de l’artista Joan Bennàssar al seu taller. Fotografia: Jean Marie del Moral.

Joan Bennàssar, a més, té una visió extraordinàriament optimista –potser visionària– del fet de ser artista a (i des de) Mallorca en aquest primer terç de segle XXI. “Amb la gran quantitat de gent de tota mena que viu aquí, o que hi té segones residències, o que hi estiueja sovint, Mallorca és ara mateix el més comparable que hi ha al mercat de l’art del París, el Nova York i el Londres dels anys esplendorosos. El món sencer ve o passa per Mallorca”. Bennàssar coneix personalment molts milionaris aficionats a l’art, hi sopa sovint, i sovint els ven obra. “Per donar a conèixer la meva obra, jo he fet llibres, pagats per mi mateix, i m’ha anat bé”. Un matís, a això. No sempre s’ho ha pagat tot ell, ni molt menys. Bennàssar té la sort de comptar amb la complicitat de col·leccionistes i d’empresaris que col·laboren amb ell. Per exemple, fa anys va fer un llibre d’art sobre el món del vi del qual en va estampar 60.000 exemplars, i el va fer en col·laboració de la bodega Macià Batle, entre altres.

Els compradors i els col·leccionistes de l’obra de Bennàssar, que, més enllà de la força que irradia en el seus millors moments, té una cordialitat decorativista molt atractiva per a certs tipus de col·leccionistes, són molt diversos. “La meitat de tot el que venc és a estrangers. Tinc obra a San Diego, a Miami, a Dubai… Mallorca és el gran aparador del món. I no parlo de galeries, que han passat a ser secundàries i cada vegada ho seran més, com et deia abans. Quan jo faig exposicions, no penso en vendre, només en què es conegui la meva obra”.

Després de parlar una estona llarga i de visitar amb calma l’estudi, Joan Bennàssar ens convida a fer una copeta de vi blanc. Ens acompanya la seva esposa, la també pintora Cristina Escape. Entre tots quatre ens empassem tota l’ampolla en una exhalació. També mengem un plat de picornells passats per la paella, i galetes amb sobrassada, i formatge i embotit. Al costat, tenim una piscina custodiada per dues escultures –poderoses– que s’aguanten sobre els troncs de dos xiprers morts i tallats. “Jo soc un gran defensor de la vida que hem tingut”, diu Bennàssar, conscient que ara tot el món trontolla. “Quan em demanen, ets feliç? Doncs mira, quasi quasi que sí”.

Després de contemplar, sota el seu guiatge, tant les seves obres com les obres d’altri que posseeix, li pregunto si mai pensa en la gestió del seu llegat. La resposta és clara i dura: “És molt difícil regalar res a Mallorca”. La frase denota una profunda desconfiança en les institucions públiques del país.

“Jo el que voldria –m’explica amb energia– és fer una gran exposició que desplegaria obres meves arreu de Mallorca, com si tota l’illa fos un gran i únic espai expositiu. Ara tot està molt malament per la pandèmia, però la vida continua, no podem deixar que la pandèmia ens aturi, que ens faci por, que ens mati. La vida ha de continuar. Fer aquesta gran exposició seria com una declaració de principis, ara mateix. Posaria obres en llocs on s’hi hagués d’anar a posta per veure-les. Jo estic preparat per anar tot sol pel món. No depenc de ningú. De ningú. El més important és trobar un equilibri entre la teva vida i les ganes de menjar-te el món. Jo l’he trobat. Estic content amb la meva vida –la dona, els fills– i també estic content amb la meva feina artística. Això és el que importa”.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Jean Marie del Moral
Des de fa més de 40 anys, Jean Marie del Moral (1952) ha retratatestudis i artistes, de Joan Miró a Ai Weiwei. Les revistes i les editorials internacionals més destacades han publicat les seves fotografies, que també s'han exposat arreu del món i formen partde col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close