L’escultura és la gran oblidada de les pràctiques artístiques actuals. I les escultores, en femení, doblement oblidades. El cas d’Elisa Arimany és paradigmàtic. Nascuda a Sant Vicenç de Castellet el 1933, ha desenvolupat la seva obra a nivell internacional des del seu taller a Cerdanyola, a Gres Català. Ara s’ha publicat el catàleg raonat de la seva obra 1977-2009, editat per Marta Sugrañes i presentat als Espais Volart de la Fundació Vila Casas el passat 6 d’abril. L’Elisa no ens va poder acompanyar per l’estat avançat de l’Alzheimer que la té apartada de l’activitat que li donava vida. Un pròleg de Francesc Miralles s’acompanya de textos ja publicats de Maria Lluïsa Borràs, Daniel Giralt-Miracle, Carlos M. Luis, Nancy Heller, Txema Romero i jo mateixa. He intentat reconstruir el viatge a Nova York que vaig fer amb l’Elisa Arimany i el que va significar de canvi en la seva obra.

El salt a Nova York
1991. Era un capvespre de setembre. El taxi groc s’endinsava al cor de Manhattan des de l’aeroport John Fitzgerald Kennedy. Era el meu primer viatge a Nova York. Aquell taxista de color catxumbo no m’inspirava gaire confiança. No parava de beure cafè amb llet mentre un truck de color platejat que només havia vist en versió de joguina ens avançava a més velocitat, com si anés a apagar foc. Un cel enterbolit de gris i fums ens apropava al gran laboratori urbà on els carrers fumegen i les clavegueres escupen serps i cocodrils.
Elisa Arimany. Venia de Miami i m’esperava a l’Hotel Royalton al carrer 44. Havia conegut l’ Elisa a la seva exposició Terra i paper de la galeria Nomen l’any 1986. M’havia sorprès la potència d’una obra ferma, que se servia de materials contraposats, refractari i paper fet a mà solidificat. El paper l’havia fet o assessorat Tom Pupkiewicz, un noi polonès que aquells anys freqüentava Barcelona i que era un virtuós amb la pasta de paper i en donar forma a aquest material. Eren llibres oberts o tancats on els dos materials dialogaven des de la seva duresa i fragilitat. Terra cuita i paper mostraven la tensió entre els dos materials. Més tard, el paper va ser substituït per la duresa del refractari i a continuació per la pedra. Més endavant, l’obra Farenheit 451 tancà aquest cicle amb una obra ja només en ferro, una instal·lació al·lusiva a la cultura cremada i a la ciència desapareguda en front de la màquina. Era una metàfora de la ciutat biblioteca en desordre, sense continguts, regne del buit i el silenci.


En conèixer la persona i visitar el seu taller a Gres Català de Cerdanyola, em va semblar que el seu treball era honest, fet de vivències, experiències, sentiments i emocions sorgits de la vida diària i de la llibertat i opressió que cada persona pateix. Elisa era dolça, clara i neta, però molt concreta en les seves intuïcions i idees a realitzar. I el format del llibre de terra i paper se li va fer petit. Va néixer una amistat entre nosaltres que va ensopegar amb el moment més àlgid de la seva sana ambició de créixer i elaborar escultures en ferro a gran escala. I d’aquí el viatge que emprenguérem a Nova York. Tenia al cap fer una escultura al Socrates Sculpture Park a Queens.
Hotel Royalton. Va ser un encàrrec de l’empresari de la nit Ian Shrager a Phillippe Starck, llavors model del gir postmodern del disseny als anys 80. Triomfaven les cafeteres d’Alessi i els frontons clàssics postmoderns als mobles d’ Ettore Sottsass i Memphis. França feia també el seu gir retro. L’havien obert el 1988 i estava en el punt màxim d’hotels fashion. Va ser un veritable xoc arribar de la Barcelona preolímpica al hall d’aquest hotel, amb els cambrers vestits de seda negra i tall d’ Armani, les cadires amb potes de carner i un llarg passadís amb una filera de llums a la paret en forma de corn que ens acompanyaven fins a una sala art déco i l’accés a les habitacions. Tant de disseny i ritual postmodern no feien joc amb el temperament net, sintètic i clar de les formes amb què Elisa movia els fils de la seva obra i al cap d’una nit passada en aquell tenebrós night club for sleeping va voler buscar un altre hotel menys afrancesat, fugint de les potes Lluís XIV dels mobles del vestíbul, per retrobar l’esperit pràctic nord americà, d’habitacions grans, llits espaiosos, claror de finestres i banys familiars. Després de voltar dues cantonades vam trobar l’hotel que ella volia, res de floritures postmodernes, empaperat a la paret, armaris grans i res de conyes à la mode.

La força d’una idea. El proper destí va ser Queens. La seva obsessió era instal·lar una escultura al Socrates Sculpture Park, un vell abocador de Long Island en desús, al costat del Noguchi Museum llavors en obres, que s’havia convertit en un parc d’escultures. Si el projecte era acceptat l’escultura hi podia romandre dos anys i després l’artista l’havia de retirar. Hi havia exposat Keith Haring, Beverly Pepper i Chillida, entre altres. Ens va rebre en un hangar l’escultor Mark di Suvero, que manegava més o menys aquell parc i després d’un cafè llarg americà li va dir a l’Elisa: “Si tu vols, pots”. Així que ens vam passejar per aquell espai erm diverses vegades fins fixar el lloc de l’escultura. De retorn, l’Elisa va enviar una maqueta, el projecte va ser acceptat i va marcar un gir de la seva obra en un canvi de dècada. El ferro va passar a ocupar-ho tot, s’enlairava en vertical en diverses línies rectes paral·leles, que després es tombaven inclinades, com desmaiades. Protagonista la línia recta, que sempre elimina el que és innecessari, i que dona tranquil·litat, sinceritat, espiritualitat, noblesa, força. “Mai desafio la línia recta”, diu l’Elisa. Inclinació, gravetat, caiguda, se’n va sortir d’aquell projecte que titulà La força d’una idea, però que era la seva força, la voluntat d’assolir una dimensió gran, pública i social de la seva obra. Amb aquest treball digué “He volgut significar que la vida ens pot donar cops, però sempre podem reconstruir-la i començar de nou amb una altra perspectiva”. La força d’una idea, peça clau de l’obra d’aquesta escultora ha tornat a Catalunya, al jardí del col·leccionista Lluís Bassat i la seva recerca ha tingut continuïtat en l’obra pública Daltabaix de l’any 2002 instal·lada a Manresa. La vida pot ser un daltabaix, et pot donar cops, però sempre s’ha de seguir alçant en positiu.


Camins. Les escultures d’Elisa Arimany van emprendre força i dimensió, i desenvoluparen tota la seva potència. L’any 1992 vaig rebre l’encàrrec del programa Càtex Entorn a Terrassa, amb quatre escultures d’artistes contemporanis. Al costat de Francesc Abad, Josep Lluscà i Salvador Juanpere vam instal·lar Camins, de l’Elisa. Quatre barres alçades i doblades al capdamunt en angle recte reflectien les quatre barres símbol del país, quatre camins ambiciosos, acompanyats d’unes pedretes que construeixen un mur paral·lel en vertical, a poc a poc, tal com es va fent Catalunya.
La seva escultura es mourà amb el ferro en l’opacitat i la transparència, evocarà les persianes venecianes i la llum, l’esperit sintètic del cub, la línia recta, l’ús rítmic de formes, sense abandonar del tot la pedra, no endebades havia nascut enfront de les muntanyes de Montserrat i el pare regentava una pedrera, sens dubte l’origen de la vocació arquitectònica i constructiva de l’Elisa.
El bloc s’obre, es tanca, es desplega, integra la corba amb la sèrie dedicada a les catedrals, però busca sempre la profunditat de l’espai, l’immens espai que podem endevinar quan mirem pel forat d’un pany. El minimalisme no modular del “less is more” anima el seu esperit de síntesi i l’escultura es converteix a les seves mans en un ram de sentiments abstractes, palpables en la condició humana occidental, l’opressió, l’agressivitat, la tensió, l’equilibri, l’emoció, la llum.

L’Elisa Arimany va gaudir del treball escultòric amb la llibertat de qui no s’hi havia de guanyar la vida i amb les facilitats d’una indústria al darrera que li deixava espai per treballar i suport tècnic, si calia. I ho va saber aprofitar, d’una manera justa, sense abusar ni un mil·límetre d’aquest privilegi que sabia apreciar.
Les seves obres més grans són a l’espai públic, en indrets llunyans d’ aquí, com als Estats Units, Miami i Atlanta. Pocs escultors poden dir-ho i menys encara escultores. El seu estudi de Cerdanyola al sí de la fàbrica del Gres Català, l’empresa familiar, és una petita antològica dels seus treballs. El Museu de Cerdanyola pot recollir ara l’herència d’aquest llegat, mantenint aquest estudi al sí d’aquesta fàbrica arrelada al territori.
Què se n’ha fet dels anys 90? Han quedat soterrats i són arqueologia de l’era internet. El nostre viatge a Nova York va fructificar amb noves relacions. Les visites obligades eren Antoni Muntadas que ens acompanyà un diumenge a la tarda i l’escultor Corberó, artífex del parc d’escultures internacionals que Barcelona va aconseguir en la reforma olímpica de la ciutat. Xavier Corberó vivia en un gran apartament amb la Maria Lluïsa, bona amiga de l’Elisa, infermera de professió que a més tenia amistat amb la primera dona de Michael Douglas, Diandra Luker en moments delicats de passió per l’alcohol de l’actor i dificultats amb el fill comú. Enmig d’una taula rodona de fusta, un gran centre amb lliris blancs lluïa natura viva en la conversa. Nova York era un mocador, petit i estès al cor de Manhattan. Al mateix edifici, s’hi desenvolupava un jove artista català, protegit de Corberó, Lluís Lleó, de fecunda carrera i sòlida trajectòria que ha tornat recetment a Catalunya. Cap fascinació per les torres bessones ni desig de pujar-hi a tocar el cel i en cavi atracció pels Deli, amb les seves fruites tallades per emportar i menjar a l’hotel.

El retrobament amb Papo Colo, l’artista portorriqueny que llavors dirigia el projecte Exit Art a Nova York va ser inesperat. Amic d’una de les germanes Sentís els primers anys 80, vaig coincidir amb ell a la galeria Ciento en una inauguració a l’inici d’aquesta dècada en el meu tendre desembarcament a la ciutat comtal. Em digué que jo era com una esponja i després em va enviar una carta dedicada, una autèntica obra d’art d’aquest home alt, de pell afrobruna, càlid i sensual, un nadiu centreamericà passat per l’òrbita americana. A Nova York ha triomfat el seu esperit performàtic i teatral i el Museo de Puerto Rico el representa amb algunes pintures. Però això serà la història d’un altre dia.