En un edifici industrial entre la Sagrera i la Verneda, a tocar del Besòs, hi trobem Halfhouse, una iniciativa singular que combina un programa d’exposicions amb residències internacionals d’artistes d’arreu. Recentment (i malgrat la pandèmia), s’hi han pogut veure artistes com Oriol Vilapuig, Daniel Steegman, Mònica Planes i fins i tot – i entre d’altres – Antoni Llena. Fins al 29 de maig l’espai expositiu acull l’exposició “Full Metal Album”, de l’escultor Àlex Palacín.
“Full Metal Album” reuneix peces que tenen en comú formes útils en aparença: de fet, la major part de les escultures es configuren a partir de la combinació d’elements estructurals d’objectes coneguts: cadires, potes de taula, baranes, escales… Palacín subverteix (i quasi inverteix) els impulsos creatius que van portar a la creació d’aquests elements i els desposseeix del seu propòsit inicial. Objectes pensats per funcionar, per servir i, a voltes, també per resistir, es giren conceptualment com un mitjó, generant el que encertadament es defineix al full de sala com una mena d’antidisseny. Cal, però, entendre aquesta definició no com una postura negativa, sinó com una potència; és a partir dels petits canvis en el sistema que es pot arribar a canviar el món.
A la sala, cada escultura funciona de manera quasi autònoma (menció especial mereixen les “cartel·les” que les identifiquen, integrades als fluorescents del sostre), però hi regna una harmonia que porta d’una a l’altra amb molta naturalitat. Aquesta sensació d’equilibri ve reblada pel títol de la mostra “Full Metal Album”; que personalment em va remetre a un altre album, el Reign in Blood de Slayer, de 1986. Sense entrar a analitzar d’aquest darrer, el que interessa és que Reign in Blood és un àlbum que amb prou feines arriba a la mitja hora de durada (28 minuts) i té 10 temes. Funcionant tots ells com a obres autònomes excel·lents, junts, conformen una peça coral que enganxa de principi a fi. El mateix succeeix amb “Full Metal Album” de Palacín: les peces podrien funcionar i ho fan excel·lentment per separat, però juntes creen un marc que les fa millors, com passa als bons àlbums musicals. De fet, l’exposició fins i tot compta amb una intro i una outro: una peça dóna la benvinguda a l’escala que condueix fins a la planta de Halfhouse i des de dins la sala, quan hom pot pensar que la mostra s’ha acabat, a través de la finestra es pot veure la darrera obra, incrustada en l’escala d’incendis exterior de l’edifici.
En un article recent sobre les noves materialitats en l’art contemporani, Albert Mercadé rematava la seva anàlisi apuntant que els exemples citats (Lucía C. Pino, David Bestué, Jordi Mitjà, Mònica Planes, etc.) es tracten “d’expressions enceses d’una cultura artística que busca, insistentment, renovar la seva pell”. El cas d’Àlex Palacín, malgrat ser proper a la majoria dels casos triats per Mercadé, crec que obvia la pell; no la necessita. En l’obra de Palacín la pell és irrellevant, i a “Full Metal Album” ho veiem d’una manera quasi feridora: les escultures estàn despullades fins al moll de l’os: són i tenen únicament estructura. De fet, aquesta estructura (i torno a l’antidisseny), malgrat provenir d’objectes pensats per acomplir funcions diverses, és configurada per l’artista de manera que serveixi única i exclusivament per sostenir-se en equilibri, a vegades precari. De fet, la ventilació – conditio sine qua non de tots els esdeveniments en pandèmia – intervé en aquestes peces, bressolant-les. Corrent d’aire que té també el seu eco en la intervenció que Palacín ha pensat pel terra de la sala: cobert d’un mar de boletes de porexpan que actuen d’argamassa per unir en un vaivé constant totes les obres de l’exposició.
Com hem dit, l’antidisseny és vertebrador a “Full Metal Album”, tanmateix, si anem una mica més enllà i ho mirem amb perspectiva dins la trajectòria de l’artista, veiem que aquesta subversió conceptual dels elements que configuren les peces no és més que la conseqüència de quelcom més radical en l’obra de Palacín: el joc. L’artista en general – i Palacín en particular – és el paroxisme de l’homo ludens: el component lúdic esdevé en les seves mans una eina per deconstruir la tradició artística i desempallegar-se de tot allò innecessari. A través del joc, s’endinsa en una estètica de la precarietat, un llenguatge que en aquesta ocasió es val de l’antidisseny per a crear obres que desafien un present hostil.
