Modest Cuixart: els anys crucials (1955-1966): aquest és el títol contundent i inequívoc de l’exposició que ara es pot veure a la Fundació Juan March de Palma, que després desembarcarà al Museo de Arte Abstracto de Cuenca i que, a banda de diferents tipus de documents –inclòs un curtmetratge de Jean-André Fieschi–, consta d’una setantena d’obres –sobretot pintures, però també alguna escultura– de l’artista català (Barcelona, 1925–Palamós, 2007).
Modest Cuixart: els anys crucials (1955-1966)
Comissària: Raquel Medina de Vargas
Fundació Juan March, Palma
Fins al 16 de maig del 2020
De què parlem exactament, però, quan parlem dels anys crucials d’un artista? Podem parlar de moltes coses alhora, en realitat. Dels anys que va assolir la maduresa –destresa i seguretat tècniques, més singularitat estilística i de mirada, més coratge per gosar de temptejar terrenys difícils i maneres de fer innovadores–. Dels anys que va trobar els motius i els elements que d’aleshores ençà poblarien de manera recurrent el seu univers plàstic. Dels anys que va assolir un prestigi, una popularitat i una cotització i va fer-se un lloc dins el panorama artístic de l’època. Dels anys, també, que d’una manera més o menys natural o planificada va perfilar com es relacionaria creativament amb la tradició i com es projectaria cap al futur…
En el cas de Modest Cuixart, fa l’efecte que els onze anys transcorreguts entre el 1955 i el 1966 poden ser qualificats de crucials una mica per totes les raons abans esmentades. Nat a Barcelona el 1925, Cuixart va fer els seus primers treballs artístics encara en plena adolescència, quan va fer una sèrie d’aquarel·les d’inspiració expressionista, una opció estètica que per força estava relacionada amb el fet d’estudiar en el Col·legi Alemany de Barcelona. Decidit a fer-se un nom i una vida com a pintor, Cuixart va matricular-se a la carrera de Medicina, però va deixar-la al cap de només dos cursos per consagrar-se a la pintura.
Era la negra postguerra, però Cuixart era jove, creia en el seu talent –el 1947 la Galeria René Metras ja li havia comprat algunes obres– i tenia tota l’ambició del món. Amb el seu cosí Antoni Tàpies i els seus amics Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç i Joan Josep Tharrats, el 1948 va fundar la revista i el grup Dau al Set, un esclat de llibertat íntima, intel·lectual, actitudinal, plàstica, màgica i onírica que marcaria –la història és de sobres coneguda– un punt d’inflexió en la modernització artística de la Catalunya i l’Espanya de la postguerra. De nou juntament amb Tàpies i Ponç, Cuixart va rebre una beca de l’Institut Francès de Barcelona per viure un temps a París.
La capital francesa ja no era la capital de l’art mundial –Nova York, aleshores un niu d’autòctons pioners i un contenidor de nouvinguts genials provinents d’Europa, li havia pres el relleu–, però encara era París. Allí, Cuixart hi va conèixer a fons l’informalisme, molt en voga gràcies a la força expressiva i la densa consistència matèrica del treball de nombrosos artistes francesos que pertanyien a la seva mateixa generació.
Però durant la primera meitat dels 50 Cuixart encara no va abraçar l’informalisme sinó que, principalment, va continuar insistint en una proposta plàstica caracteritzada per les indagacions en l’onirisme i per un sentit ancestral de la màgia. Era un art influït per les cosmologies mironianes i el primitivisme meticulós i intel·lectualitzat (Paul Klee) d’un cert expressionisme. De París estant, l’artista català va aprofitar l’ocasió per viatjar arreu d’Europa. Després es va instal·lar a Lió, on va establir una fructífera relació amb altres pintors i escultors.
I així arribem a 1955, l’inici –segons els responsables de la present exposició– dels seus anys crucials.
¿Van ser aquells uns anys crucials perquè Cuixart va fer-se un lloc dins el panorama de l’art de l’època? Absolutament. Tenia clients, els galeristes el cobejaven, va participar en exposicions i biennals d’importància indubtable, els crítics i estudiosos l’analitzaven i l’elogiaven…
¿Van ser també aquells uns anys crucials perquè Cuixart va establir de quina manera es relacionaria creativament amb la tradició i com es construiria el futur? En part –dic en part perquè, en aquest aspecte, l’etapa de Dau al Set s’intueix tant o més crucial que el període cobert per la present mostra–, també sí, absolutament. Cuixart va decidir que es relacionaria amb la tradició d’una manera acumulativa, sense dogmatismes, incorporant tot el que li vingués de gust, sense concebre la història de l’art com una cursa sempre en progressió –després de l’abstracció, va tenir la valentia de retornar a la figuració– sinó com un laboratori de possibilitats on tot és sempre factible, mentre es faci amb rigor i personalitat i energia creativa.
¿I, finalment, van ser aquells uns anys crucials per a Cuixart perquè l’artista va assolir el que hem convingut a anomenar la maduresa artística, mescla de destresa, singularitat, atreviment i força expressiva? Sí. Però va ser una maduresa que s’havia estat preparant durant anys, que no eclosionava enmig del no-res. L’esclat imaginatiu de Dau al Set, que bevia del surrealisme i que tant podia expressar-se en l’àmbit de la figuració imaginativa com en el de l’abstracció sígnica, per força ha de ser tinguda en compte com una primera etapa de creativitat pletòrica, la qual a més deixaria un pòsit indeleble, més o menys present en les diferents etapes i formulacions de tot el corpus cuixartià.
Ara bé, sí que es pot dir que durant el període que transcorre entre 1955 i 1966 Cuixart va ser, sucessivament o alhora, tots els Cuixarts que a la llarga definirien la seva obra en conjunt. Va ser, sense renegar mai de l’imaginatiu oníric i transgressor que havia estat durant l’aventura grupal de Dau al Set, un informalista matèric, solemne i reconcentrat, autor d’unes pintures severes i fosques, en què les textures fetes amb grattages virulents o fetes de degoteigs embrollats donen a les obres un aspecte gairebé de fòssil còsmic, esquelets errabunds de l’univers, prospeccions pictòriques dins la ment introspectiva i vasta d’una galàxia saturada de grisos i ocres i negres.
També durant aquells anys, Cuixart va ser l’experimentador impur que barrejava pintura i objectes –cordills, tubs…– en unes obres que s’han de comptar entre les pioneres de l’assemblatge, costat per costat –Maria Lluïsa Borràs dixit– amb el pioner oficial de la tècnica, el nord-americà Robert Rauschenberg. Va ser durant aquells onze anys, així mateix, quan Cuixart va obrir-se de nou a la figuració, deixant de banda l’agressiva densitat textural i matèrica pròpia de l’informalisme –el suport com un espai de xoc i de contacte fort– i permetent a les obres de respirar i d’obrir-se a còpia de no recarregar la tela, de continuar-la usant com un camp de proves però ara amb resultats cromàticament i texturalment més depurats, menys claustrofòbics.
A més de l’assemblatge i l’informalisme pictòric pur, també va ser durant aquells anys que Cuixart va fer la sèrie titulada Nins sense noms, una sèrie de collages consistents en nins de plàstic aferrats sobre els suports pintats de les teles. Aquelles obres van dur els crítics a associar Cuixart amb l’existencialisme: l’angoixa dels desemparats metafísics, dels desarrelats de tot, dels vulnerables sense cura… Personalment, em remeten també a les bromes sinistres, perversament lúdiques, perpetrades per certs surrealistes històrics.
I, finalment, va ser al llarg d’aquells onze anys –al tram final dels anys crucials– que Cuixart va retornar a la figuració d’antany i va capficar-se en la representació del cos humà, una representació que reprenia l’esperit provocador, disruptiu, deformador, entre la màgia d’allò estrany i el grotesc d’allò monstruós, propi del surrealisme –again– i de l’època de Dau al Set.
Tot i que s’ha de reconèixer que potser un títol més exacte per a l’exposició hauria estat Modest Cuixart: uns anys crucials (1955-1966), és evident que l’espectador que vagi a veure la mostra sortirà amb la impressió d’haver vist una selecció representativa d’un període determinant –pel significat de les obres fetes, pel valor global de l’obra feta– d’un dels grans artistes catalans de la segona meitat del segle XX. El catàleg de l’exposició, amb textos lúcids i instructius de Raquel Medina de Vargas, Arnau Puig i Lourdes Cirlot, és un complement perfecte per a la visita.
