Hi hauria moltes maneres d’abordar una crítica al franquisme des de l’art contemporani. De fet, els artistes dels anys 60 i 70 se’n van fer un tip de rebre censures per les seves obres i és en aquestes dècades on va començar la consciència antidictadura d’una manera explícita i reconeixible en les obres. Només cal mirar enrere per recordar obres del Grup de Treball sobre els 113 empresonats o Inventemos también nosotros d’Eulàlia Grau sobre el cas Vilà Reyes, obra censurada al catàleg d’Idees i Actituds. En torn de l’art conceptual a Catalunya l’any 1992.
Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme
Comissàries: Nora Ancarola i Amanda Cuesta
El Born. Barcelona
Fins al 16 d’abril de 2023
En les darreres dècades, s’han desenvolupat polítiques de memòria, de reparació, de retrobament amb els cossos dels assassinats pel franquisme a les fosses comunes, i també ha augmentat la consciència sobre la dissidència de gènere, la resistència d’homes i dones, el maltracte als infants, les víctimes en general del franquisme i la seva pervivència sota la catifa d’una democràcia no prou consolidada. No és estrany, doncs, que aquests dies un expresoner i torturat a la comissaria de Via Laietana, com Carles Vallejo, que lidera l’Associació Catalana d’Ex-presos del franquisme, hagi posat una querella als policies que el torturaren en aquest indret on es reclama que sigui un lloc de memòria democràtica i deixi de ser un espai policial.
Art i “`postfranquisme”
L’exposició Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme als espais d’El Born és un intent de fer aflorar propostes a l’era del “postfranquisme”, un encàrrec de la nova directora d’aquest espai, Marta Marín-Dòmine a Nora Ancarola i Amanda Cuesta, comissàries d’aquesta exposició que aplega dinou artistes contemporanis i posa l’accent en quatre aspectes temàtics desenvolupats en els últims vint anys, com la resistència de la dona en l’àmbit Rebels de cor, les víctimes torturades, afusellades, desaparegudes o esclavitzades, en l’apartat El menyspreu dels cossos, que també inclou la resistència maqui, l’exili interior o exterior com a conseqüència de la persecució ideològica a l’espai El fora interior, que agrupa treballs sobre aquesta temàtica, i un darrer conjunt temàtic que porta per títol Transmissió i continuïtat, on des d’una cronologia més propera s’aborden aspectes de memòria, presons, censura, descolonització o lectura crítica de la Constitució espanyola, un fet no abordable als anys 70 perquè senzillament no existia i era l’esperança blanca, avui desmitificada.
És una exposició de risc que no tanca cap tesi, sinó que més aviat l’obre, sobre la pervivència de la injustícia, mitjançant unes obres que la denuncien, obres que són relats individuals, fins allà on arriba l’artista com a narrador d’històries no explicades. La frase de Joan Brossa “Havies d’haver fet un altre fi”, del poema Final, que canta Miquel Poveda al seu disc Desglaç, ha inspirat una part del títol de l’exposició. La resta és potser el que queda als marges del franquisme i que ha estat amagat, soterrat i que es va fent visible a poc a poc, amb preguntes que sorgeixen en els nous temps. La neteja que encara cal fer d’aquestes restes és descomunal.
També és obvi que calia ancorar-se als anys 70 per no fer créixer un arbre sense arrel. Aquí, els noms de Francesc Torres i Concha Jérez, dos clàssics de l’antifranquisme, el primer amb l’espectacular Amnèsia/Memòria, dedicada a 13 maquis i Jérez amb una obra que parteix d’una performance a l’antic centre penitenciari de Carabanchel durant quatre setmanes iniciades el 6 de desembre per la festa de la Constitució. Es tracta d’una reflexió sobre els conceptes de llibertat i seguretat, una peça en diàleg amb veus de persones represaliades durant el franquisme titulada Memoria oral. Obres totes dues datades als anys 90, però amb poètiques evolucionades dels 70 donen un tret de sortida a la transversalitat generacional de l’exposició.
El pensament llibertari, la resistència, la dissidència del col·lectiu de dones, la supervisió de la misogínia en testimonis documentals, de la psiquiatria revolucionària amb una proposta sobre l’àlbum familiar de Tosquelles que en fa Carles Guerra, reuneix propostes de Dora García, sobre la figura de l’escriptora feminista Aleksandra Kol·lontal i la seva novel·la Vasilisa Malygina publicada per La Sal el 1978, d’Antoni Hervás, sobre la Barcelona canalla i underground que denuncia la misogínia i l’homofòbia, o de Lola Lasurt, amb la relació dansa i Guerra Civil, recreant la coreografia Deep Song (1937) de Marta Graham, influïda pel Poema del Cante Jondo de García Lorca.
Els reliquiaris dels assassinats com a obra d’art
El recompte d’afusellats pel franquisme encara no està clar. El cens s’engruixeix per moments i el registre de víctimes del franquisme s’estén fins gairebé tocar el 1960. Aquí l’exposició baixa al testimoni i a la memòria personal, a les famílies afectades directament per un familiar assassinat sense possibilitat de defensa, per motius tan nimis com haver encobert un company, per exemple. La por de les famílies, el silenci que ajuda a la supervivència durant els anys de la dictadura, quedar marcat per un fet sota el que s’ajeu la innocència, és un doble tortura, la del record i memòria d’un afusellament sense perdó i la tortura de seguir vivint amb aquell record que els altres veuen com una lacra. Els records, els reliquiaris dels morts: una corbata tacada de sang, unes cordetes, una carta de comiat, un botó i un llapis són els Objectes (Des) apareguts, amb que Maria Amparo Gomar Vidal ha treballat la seva instal·lació amb la complicitat de les famílies de Paterna.
Exilis i fronteres
La frontera i els maquis són també els temes que aborden Marco Noris i Jaume Serra Torelló i Joan Anton Serra Ollé. El primer fa del caminar com a pràctica artística un recorregut de 300 km., 25 dies, 198 mugues i pinta 212 postals a l’oli o dibuixades el 2017, que acompanya amb topònims de frontera vinculats a l’exili i la resistència. Els Serra fan un recorregut pels territoris de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, un itinerari fotogràfic de la Guerra Civil, que confronta passat i la “resta” que en queda.
L’exili que s’aborda a l’àmbit El fora interior té més a veure amb el sistema que la dictadura va instaurar d’obediència al règim dictatorial, d’autocensura i silenci de les classes treballadores, pròpies d’un exili interior. El treball va ser un espai per redimir les penes, com demostra Alán Carrasco amb l’ús de presos polítics com a mà d’obra esclava que ha enriquit les grans fortunes de l’ Íbex 35 i a qui s’ha dirigit, sense obtenir resposta. L’obra de Domènec també aborda la reclusió i l’ús de 15000 immigrants al Palau Nacional de Montjuïc procedents d’altres llocs de l’estat com a mà d’obra en la reconstrucció del país. Maria Ruido s’encara a la memòria familiar marcada per l’emigració a Alemanya, a la política migratòria dels anys 60 i 70 de l’estat espanyol i a la dissolució del concepte tradicional de classe treballadora en el seu vídeo La memòria interior (2002). Anna Teresa Ortega s’interessa per l’exili del saber científic que va significar la dictadura, la pèrdua de talent i les condemnes i afusellaments d’investigadors.
Per tancar aquesta tomba oberta del franquisme que és aquesta exposició, hi ha un darrer àmbit que resta una porta vers el futur i que obre moles qüestions. Una d’elles és el procés descolonitzador del franquisme que, de fet, als anys 70 ja va despertar obres de referència, com les del Tint-2 a Banyoles. La perspectiva d’ara ha estat incloure la presència de Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental amb les pintures d’escenes colonials del sahrauí Filiberto Obama Nsué i la màscara de quatre cares, de Ndong Obama amb què l’ètnia fang de l’antiga Guinea espanyola es mofava dels colonitzadors amb les seves danses.
L’imperi descolonitzat i lectures crítiques de la Constitució
Pep Agut ha transportat a les restes arqueològiques d’ El Born, algunes restes de la seva instal·lació al Palacio de Cristal de Madrid, per encàrrec del Museo Reina Sofía. El Palacio va ser construït per difondre la bondat del colonialisme espanyol a Filipines. Així, les columnes reproduïdes en guix d’aquest palau madrileny reposen al terra de la memòria d’El Born, entre les ruïnes. L’esperit imperialista i colonitzador espanyol reviu sobre les ruïnes de la Barcelona del 1714, un escampall de pedres vençudes. Agut manté viu el record del deliri de grandesa de l’estat espanyol que denunciaren Goya i Picasso i és així que anomena “Franquitos” als tubercles “col i nap” emmotllats que envolten les columnes de guix o que s’escampen per punts diversos d’aquesta ruïna, una picada d’ullet als gravats de Sueño y mentirà de Franco de Picasso (1937).
Marcelo Expósito reconfigura diversos relats sobre la Constitució Espanyola, mitjançant el mètode del cut-up aportant altres visions crítiques i projeccions distòpiques contemporànies. Si bé tres de les obres són lectures del 2022, l’obra Los cuadernos de guerra o ligeramente descontextualizados (1994-2021) és anterior i es tracta d’una obra de foto-escriptura que posa en escena les fotos de Robert Capa del Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat a València el 1937, amb unes imatges de Franco, com un avi que ensenya a fer fotos a les seves netes, en un moment històric que calia donar una imatge amable del règim dictatorial.
La repressió del llenguatge també és present en la recuperació de les cantates de Guillem Viladot, en l’any del seu centenari. L’exposició reprodueix en un diari que hom pot endur-se’n una selecció dels poemes visuals dels anys 60 i 70 que s’han aplegat a la publicació recent de Cantates, figues i colls de al baralla.
L’exposició planteja la necessitat d’anar encara més enllà, sobretot abordar la Transició democràtica, en la que va aflorant el franquisme soterrat, però on és més difícil besllumar amb contundència els errors de la Transició, un aspecte en el que caldrà aprofundir, perquè l’antiTransició també mereixeria algun tipus d’anàlisi des de l’art.
