Des de fa un temps, l’historiador de l’art Francesc Fontbona està transitant terrenys més enllà del que ens ha acostumat durant diverses dècades. No només escriu sobre música o cinema –algunes de les seves principals aficions— sinó que ha entrat puntualment en el terreny de la literatura. Però al llibre “Jo pinto i prou”, que en principi es planteja com una novel·la (Novel·la d’artistes, a manera de sotstítol), ho ha fet evitant trepitjar els terrenys de la ficció. Moltes vegades hem vist com temes absolutament coneguts i trillats dintre del món de l’art —però alhora desconeguts per al gran públic— han estat literaturitzats per escriptors que tot just feia poc temps, abans de documentar-se, no en sabien res. I posteriorment han esdevingut novel·les populars i, ens alguns casos, fins i tot best sellers. Malgrat que tot sovint els més puristes critiquen aquestes aproximacions —tot referint els corresponents errors, inexactituds o descontextualitzacions—, benvingudes siguin, si això permet fer arribar a tots els públics temes o històries que fins fa res circulaven només entre experts i, a tot estirar, alguns iniciats. Amb “Jo pinto i prou”, el Fontbona historiador es desdobla en l’escriptor, de manera que assumeix els dos rols.
En realitat, el llibre beu directament dels seus treballs acadèmics que, en bona part, han ocupat el que coneixem com a Modernisme, aproximadament des de la dècada dels 80 del segle XIX fins a la primera dècada del segle XX. El protagonista del llibre és un jove de bona família, fill d’uns industrials amb fàbrica, que té la dèria d’anar a París. Malgrat el futur que li espera lluny de l’art, un dels seus principals plaers és deixar-se caure per Can Parés per veure exposicions. Aquesta descripció inicial del personatge ens fa pensar de seguida en L’Auca del Senyor Esteve de Rusiñol, però això és només una declaració d’intencions. Malgrat que es planteja i es vol una novel·la, aquest protagonista que inicialment es presenta com un narrador omniscient, es va diluint i només apareix en moments puntuals. També el viatge a París funciona a manera d’ham, perque en reatlitat el que planteja l’autor és una mirada de doble direcció, Barcelona-París i a l’inrevés, però amb referències puntuals a d’altres latituds, com quan parla d’artistes catalans que s’han deixat caure per altres països, com ara Lluís Graner, Ismael Smith o Josep Cusachs, entre tants altres.
El llibre comença, i avança, de manera cronològica. S’Inicia amb els Rusiñol i Casas al París dels pioners, i acaba amb el mandarinatge d’Eugeni d’Ors que, amb el seu Glossari cantarà, metafòricament, les absoltes del Modernisme: “Mai vaig saber entendre la clau de l’èxit indiscutible d’Ors, que es pasejava inflat com un gall de panses”, li fa dir l’autor al jove narrador. En realitat, paulatinament l’assaig es va imposant sobre la novel·la, però això té un valor relatiu perque allò realment substantiu, al nostre parer, no és tant la història del narrador —que no deixa de ser un flaneur amb zero intervenció sobre la trama fora d’algunes coneixences personals—, sinó les múltiples històries d’artistes que Fontbona ens presenta. És aquí on rau l’interès principal del llibre, reforçat pel que fet que estem davant d’un autor que no ha necessitat documentar-se perque ho coneix perfectament, però que ha tingut la delicadesa de citar al final del llibre les fonts emprades.
Les moltes històries que detalla són totes reals, protagonitzades per artistes catalans de diferents moments, bàsicament pintors, escultors i arquitectes. No són històries tancades sinó que, a mesura que avança el llibre, els artistes desapareixen i apareixen en funció de la cronologia, de manera que seguim la seva evolució artística amb totes les seves vicissituds. Ens atrevim a afirmar que, a causa del nou registre de l’autor, en aquest llibre hi aboca informació més personal dels artistes que potser no encaixava en publicacions acadèmiques prèvies. En certa manera, una novel.la demana un relat més lligat a la biografia que no pas a reflexions sobre aspectes artístics, que també hi són i sovint ben profundes, però en un altre grau i proporció. Per exemple, quan Casas ja ha abdicat de la seva aventura estrictament moderna, el narrador afirma: “A tot això en Casas, als antípodes ja d’aquesta posició artística tan apassionant de Mir, perdia el cul en canvi per retratar el rei”. També quan fa referència a un possible affaire de Rusiñol: “Santiago Rusiñol de nou a París, s’embolicà amb una tal Clo-Clo, de la qual no cal ni parlar-ne perquè fins i tot un eclesiàstic de gran vàlua, biògraf profund de Rusiñol, ja ho ha explicat amb pèls i senyals, magrat ser una qüestió non sancta del tot per a un monjo com ell”. Tot i que no el cita, l’”eclesiàstic” és el Pare Laplana, exdirector del Museu de Montserrat. El sentit de l’humor filtra per tot el llibre, resultat d’aquesta mirada distanciada, però també resultat d’una certa desimitificació del món de l’art, correlat inevitable quan s’entra en aspectes biogràfics.
Insistim en destacar la multiplicitat de relats que se succeeixen, amb proliferació de detalls i anècdotes, totes reals i documentades, procedents en ocasions de cartes enviades pels mateixos protagonistes. Però sobre el que podria semblar anècdota hi sobrevola la categoria, de manera que es poden distingir dos grans grups d’històries, la dels artistes que triomfen, i la dels que queden en els marges —no cal dir que una majoria ocupen l’espai intermig. I val a dir que Fontbona privilegia alguns artistes que la història ha marginat i, al contrari del que passaria en una enciclopèdia o similar, alguns d’aquests artistes ocupen molt més espai que d’altres més rellevants —en part per que la seva història resulta molt més literària. Aquest és el cas de noms com Carles Mani o Hortensi Güell, tots dos tarragonins i suïcides, que ocupen un espai important, sobretot Mani que apareix transversalment en tot el llibre. Enmig d’aspectes biogràfics, Fontbona no oblida referir-se a Els Degenerats, l’obra mestra de Mani, o el retrat que li va fer Rusiñol, un dels millor mai realitzats per aquest artista, actualment al Cau Ferrat de Sitges. A aquests cal afegir d’altres noms com Antoni Samarra –també suïcida—, Evel·li Torent o Ramon Riu Dòria. I pel que fa a Hortensi Güell no oblida citar el dur autoretrat on es representa mort a la mateixa platja de Salou on es suicidaria molt poc després, un dibuix pertanyent a les col·leccions del Museu de Reus. Tant la vida de Mani com la de Güell són autèntiques novel·les en elles mateixes, no necessiten per a res l’ajut de cap ficció, simplement cal conèixer-les i explicar-les degudament com fa Fontbona. En paral·lel a aquests noms menys coneguts, hi ha els grans d’aquell període, Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell i, per descomptat, els joves Picasso i Torres Garcia, que es formen en aquella Barcelona, però veuran l’èxit ben lluny. Resulta interessant veure com el narrador omniscient es relaciona amb els artistes. Per exemple, quan diu que a Rusiñol i Casas “només els veia de lluny”, sense cap mena de tracte personal i, per contra, afirma que Sebastià Junyent (“a casa meva hi tenien tractes no sé si de negoci o d’amistat”) o Anglada Camarasa (“bon tracte”) els coneixia personalment. Això ens porta a la conclusió de que el llibre no ens parlaria només d’una època sinó també ens revelaria certes inclinacions de l’autor per determinats artisets: Per exemple el ja citat Anglada, de qui és el gran especialista; els artistes situats al marge de la història; o el primer Picasso, només per citar alguns dels temes que li interessen especialment, dintre d’un ventall amplíssim que ell ha treballat, esclar.
El llibre acaba amb una mena d’epíleg, com passa en algunes pel·lícules on, finalitzat el relat principal, es detalla de manera sumària quina va ser la continuació de la trajectòria d’alguns artistes –els que van triomfar—, més enllà dels anys modernistes, amb mencions a noms com Picasso o Torres Garcia, per exemple. En total, a través d’unes 400 pàgines hi circulen més de 160 artistes, al marge d’altres personalitats com crítics d’art del l’època, agents no menys importants, com ara Raimon Casellas o Miguel Sarmiento. És un llibre que pot agradar a una tipologia ampla de lectors, des de l’especialista en art fins a qui li interessi només les vicissituds d’uns artistes, les seves grandeses i les seves misèries. Unes històries, insistim una vegada més, que no necessiten ser ficcionades, perque qui les coneix sap perfectament que la realitat de les seves vides van ser, en alguns casos, fins i tot més grotesques o surreals que qualsevol mena de ficció. Per exemple, quan el narrador es refereix al fabulós retrat que Rusiñol va fer de Carles Mani, amb un groc importat del seu admirat Greco, al darrera hi subjeu un artista turmentat que va “morir” un Divendres Sant, el mateix dia que s’havia assabentat que havia perdut el concurs per a la realització d’un monument pel que havia lluitat tota la seva vida i, a sobre, el guanyador havia estat un escultor veí seu, ni més ni menys que Julio Antonio.
Per acabar, ens atrevim a afirmar que amb aquesta novel·la Fontbona planteja, de manera potser inconscient, un desideratum, el mateix que tants historiadors –de l’art, però de la disciplina que vulguem— han fantasiejat en alguna ocasió: Poder viatjar en el temps i ser testimoni viu d’una època que han conegut de manera més o menys llibresca. Vindria a ser una mena de recreació resultat de l’enamorament patit per aquells especialistes que han dedicat part de la seva vida a un artista o a un període. El desdoblament de l’autor en aquest jove flaneur, no sabem fins a quin percentatge, ens sembla l’intent d’un impossible, però que permet a tots els lectors gaudir d’un passeig, erudit i sentimental a parts iguals, per un dels períodes més lluminosos de la història de l’art català.
