Us convidem a fer un repàs de les dues darreres dècades de l’obra de Francesca Llopis a través del seu portal www.francescallopis.com.
Veurem que els formats, les formes i els colors de les obres de Francesca Llopis són molt heterogenis i ens adonarem que en el seu llenguatge convergeixen aspectes íntims de la condició humana amb altres de caire més sociològic i universal.
Llopis, més enllà dels instruments i de les eines tradicionals de la pintura, s’expressa pintant amb tot el cos i amb tot el que té al seu abast. En els seus quadres hi trobem tota mena de restes d’aquestes accions: taques, regalims, esquitxos, ditades, trajectòries, fregaments, arrossegaments, degoteigs, bufades, transparències, superposicions. És una pintura que flueix en continua expansió i en totes direccions.
A les seves obres es fa evident que l’artista intenta transgredir els límits de les tècniques artístiques convencionals. Les seves imatges pictòriques, mutants i metafòriques,t endeixen a una mena de particular simbolisme amb connotacions i referències urbanes i/o naturals.
Són pintures abstractes i de formes orgàniques que poden anar des de les petites dimensions dels Plecs (de 15 x 16 cm) fins a quadres de gran format com Jardí 2 (de 195 x 195 cm) o Likidsky (de 200 x 100 cm).
Algunes d’aquestes peces estan relacionades amb experimentacions de taller. El Plec 1 (2016), per exemple, és una senzilla taca de tinta dipositada sobre un paper que després s’ha doblegat per la meitat. La forma que en resulta assoleix l’aspecte atzarós d’animals, com ara les papallones o els bivalves, amb una simetria més o menys bilateral o especular.
Altres recullen el pòsit acumulat en una estada a Osaka (Japó). Són treballs que van des de litografies d’aspecte dramàtic, amb taques i trames lineals isolades –que recorden les teles de les aranyes-, fins a pintures de diversos formats on l’explosió dels colors grocs i vermells tenen un especial protagonisme.
Les imatges d’alguns treballs incorporen reminiscències animals com ara els del grup dels Insekta. En aquest cas, les formes orgàniques i allargades recorden larves o crisàlides. Alguns, com Insekta 1 (2019, tècnica mixta sobre tela, 146 x 46 cm), destaquen, a més, per una explosió de blaus profunds i vitals.
També hi ha treballs que ens connecten d’alguna manera amb els paisatges, ja siguin terrenals o celestials. Roca d’Ànima (2016, tècnica mixta sobre tela, 137 x 192 cm) té l’aspecte d’una mena de platja misteriosa i solitària de tons agrisats i blanquinosos; és un paisatge tel·lúric. Mentre que Likidsky (2001, tècnica mixta sobre fusta, 200 x 100 cm) ens transporta a l’espai, al cosmos, amb aquesta forma blava en espiral, com la de les galàxies i les tempestes, situada en un fons de colors violats. Els dos quadres posats de costat, un de format horitzontal i l’altre vertical, provoquen un contrast peculiar i estableixen una dialèctica atapeïda de connotacions i suggeriments de tota mena.
Un altre d’aquests contrastos suggeridors és el que s’estableix entre Urbà 3 (2010, oli sobre fusta, 100 x 100 cm) i Bosc (2012, tècnica mixta sobre tela, 150 x 150). El primer, és un quadre que presenta diverses franges vaporoses, que s’enfosqueixen gradualment, i que van des dels tons rosats i malves, a la part superior, fins els colors foscos i verdosos de la part inferior. En una d’aquestes franges s’insinuen les formes d’un perfil urbà més o menys destruït i en una altra hi podem distingir una colla de rates.
En el segon, les enrevessades trajectòries de color fosc esdevenen siluetes de troncs que insinuen un bosc i/o un laberint intricat; un bosc misteriós sota un cel blau fosc que es torna metàfora de la immensitat.
En el Collage 1 (2013, tècnica mixta sobre tela, 100 x 100) apareixen unes estretes cintes negres que s’adhereixen a la tela, l’emboliquen i la traspassen. Es tracta de cintes de màsters que contenen gravacions musicals que lliguen i perforen la superfície i que, d’aquesta manera una mica agressiva, formen part indissoluble de l’obra. Són treballs que incorporen una música que ara ja no es pot sentir, però que hi és com un element més incorporat a l’obra.
Totes aquestes obres que acabem de comentar es troben avui en confinament a la galeria Galerie K de Barcelona, en el marc de l’exposició Francesca Llopis: A (CONTRA) claror que fou inaugurada dies abans que la pandèmia del COVID 19 arribés a Barcelona.
Els quadres de Francesca Llopis són imatges derivades de la morfologia humana –tan psíquica com física- però no recorren mai a la figura. Són imatges intenses, profundes, punyents, transformacions d’allò que l’artista veu, sent, pensa o somnia. Imatges que transiten entre la natura i l’urbanisme, entre allò natural i allò artificial, entre l’interior i l’exterior d’un mateix. Imatges que ens parlen de mons subterranis, d’organismes vius, de mons còsmics, de la indestriable connexió entre el microcosmos i el macrocosmos.
La seva és una pintura de contrastos i confrontacions entre el còsmic i el tel·lúric, entre el dins i el fora, entre el món natural i el món urbà, que se serveixen de la claror i la foscor com a metàfores del dia i la nit, de la visió i la ceguesa, de l’optimisme i el pessimisme.
Una pintura que va a la contra, contra les normes establertes, contra la contenció expressiva, contra l’aparent claredat de les coses. Una pintura de contrastos i (contra) clarors.
