Arts visuals / Exposicions

Els crits de Jaume Plensa

Després que a finals del 2018 el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) dediqués a Jaume Plensa una exposició que revisava tots els períodes de la seva carrera a través d’una vintena de peces, ara l’escultor desembarca a l’emblemàtic edifici de la Pedrera, amb la seva exposició més completa, amb més d’un centenar d’obres, algunes de les quals situades fora de la sala d’exposicions temporals, incloent-hi la vorera del passeig de Gràcia, les golfes, els patis i l’icònic terrat.

Jaume Plensa. Poesia del silenci.
Comissariat: Javier Molins
La Pedrera
Barcelona
Fins al 23 de juliol
de 2023

Hi ha una sèrie de caps de noia de Jaume Plensa en els quals la figura fa el gest del silenci. Calleu, que l’art necessita la introspecció i la reflexió interior. En el discurs de l’escultor, la paraula silenci apareix centenars de vegades, i l’exposició que ara presenta al bell mig del passeig de Gràcia de la seva ciutat natal, a l’interior d’una obra mestra de l’arquitectura de tots els temps del geni Gaudí, com és la Pedrera, porta com a títol precisament Poesia del silenci. L’obra de Jaume Plensa reivindica el silenci en un món sorollós com en el que ens ha tocat viure. Molt lícit, molt necessari, molt lloable. És obvi que el territori de l’art és un espai ideal per a l’encontre del silenci.

‘Rui Rui’s Words’ (2021), entre les cortines de lletres de l’exposició

Plensa porta des de fa temps a sobre l’etiqueta d’artista viu més internacional de Catalunya i de l’Estat espanyol. Fantàstic. En tot rànquing, de qualsevol categoria, sempre hi ha un número u. Tenint en compte la gran quantitat de ciutats d’arreu del món que avui en dia compten amb una obra o més de Jaume Plensa en el seu espai públic, si avui arribés l’apocalipsi i anys després els individus d’una espècie alienígena arribessin a la Terra i es trobessin amb tants caps de noia i homes asseguts pensatius fets amb lletres a tants espais del món, pensarien que són artefactes pertanyents a un ritual universal del nostre temps o senzillament que l’autor d’aquestes ruïnes era l’artista més important del planeta en el moment del col·lapse. Res més lluny de la realitat.

Com lluny de la realitat és que l’obra de Plensa sigui silenciosa. Ben al contrari perquè voler representar una cosa, un objecte o una idea, no vol dir que allò sigui el que ens transmeti. Els alienígenes trobarien davant l’edifici més suggeridor de la ciutat, un cap monumental blanc d’una noia, Flora (2021), i dalt del seu terrat, un home damunt una barra que mira la ciutat per sobre de les xemeneies impactants i veritablement extraterrestres. Una i altre criden per sobre de la bellesa creada per Gaudí, en un intent d’imposar-se a la vida a un carrer massa saturat d’estímuls, al passeig dels grups massius de turistes, al cel de la ciutat. La saturació impedeix el silenci i és enemic de la introspecció.

Plensa el dia de l’inauguració passejant per la instal·lació ‘Talking Continents’ (2014) que clou l’exposició

I és una llàstima. No seré jo qui ataqui ferotgement l’art de Jaume Plensa perquè des que la seva obra va començar a despuntar a finals dels anys vuitanta, estic convençuda del seu talent. L’exposició que es va poder veure a la Fundació Miró i que abans s’havia pogut veure al Jeu de Paume de París el 1996 ho demostrava a bastament i prometia camins molt suggeridors per a l’escultura de Plensa. Una obra que jugava amb l’equilibri entre contundència i lleugeresa, entre el buit i el ple, jocs de contraris experimentant amb materials molt diversos com el ferro colat i la resina amb una música literària que surava entre els volums, certament interessant. Però a partir de l’esclatant èxit internacional de l’escultor a principis dels anys 2000, amb multitud d’encàrrecs per situar escultures a l’espai públic permanentment o temporal, el seu camí s’ha centrat en un limitat rang de temàtiques i estètiques que s’ha anat repetint fins a l’avorriment. És cert que com deia Antoni Tàpies, segurament els artistes fan una sola obra al llarg de la seva obra, però això no implica de cap manera la repetició amb pocs canvis dels mateixos ítems. Excepte en les pràctiques meditatives, en la repetició constant, l’ànima es va escapolint de mica en mica.

L’exposició Poesia del silenci, que s’ha pogut veure anteriorment a València, ja estava prevista tal com és per Plensa i el comissari Javier Molins, quan la Fundació Catalunya La Pedrera va proposar a l’artista una mostra a la seva sala d’exposicions. El tema de l’exposició és l’influx de la literatura i les lletres al llarg de tota la trajectòria de Plensa, sobretot d’autors com Shakespeare, William Blake, Dante, Baudelaire, Vicent Andrés Estellés o José Ángel Valente, en paraules del mateix autor. Les lletres, com a transmissores de poesia però també com a tipografia, formen part de l’escultura de Plensa des que el 1988 va fer l’obra Sleep no More, inspirada pels versos de Shakespeare a Macbeth, en la qual una mena d’abeurador orgànic descansa sobre un llit de text. Plensa ha recomprat aquesta obra seminal, que estava en una col·lecció de Portugal, i que és una de les obres de l’exposició que cal remarcar com a una prova fefaent que Plensa estava treballant brillantment a finals dels anys vuitanta i als anys noranta.

Les escultures ‘Chloe’s World III’ i ‘Paula’s World II’, les dues del 2013

Al principi de l’exposició, en un muntatge molt acurat per part la Pedrera que li fa un gran favor a l’artista —al contrari del que va passar al MACBA—, les obres de petit format de la primera època de Plensa, sobretot les que combinen bronze i tela i els bronzes més tel·lúrics de principis dels noranta, així com alguna obra translúcida de resina, són les més interessants de l’exposició. En canvi, la saturació de caps de noia i cossos de lletres al llarg de la mostra torna a trencar qualsevol indici de màgia en el recorregut, amb alguna excepció com la més poètica Rui Rui’s Words, del 2021.

Pel que fa a les obres repartides per l’edifici de la Pedrera, la sensació que cadascuna de la desena de peces s’ha imposat a l’arquitectura gaudiniana és massa forta, sobretot en l’operació de la peça monumental davant la façana, així com en el terrat, on als guerrers xemeneia no els hi calen companys per mirar Barcelona des de dalt. Només funcionen amb una certa gràcia les obres instal·lades a les golfes, de nou afavorides per un muntatge acurat.

Una escultura lumínica dóna la benvinguda al visitant

Però es digui el que es digui, l’exposició serà un èxit de públic perquè ara Plensa és l’únic artista nostre viu que més o menys la gent coneix, ja que en els darrers temps les notícies sobre ell no s’han aturat: exposicions, les malaguanyades portes del Liceu, l’escenografia per a l’òpera Macbeth per al mateix teatre, pel·lícules i reportatges televisius… Plensa sembla estar per tot arreu, aquí i a fora. De nou, no seré jo qui critiqui que es vagi a veure una exposició d’un artista més o menys mediàtic perquè això no és sinònim que sigui un mal artista. No crec en les distincions entre allò que popular i d’èxit i allò que només és apreciat per una elit de gust exquisit i benvingudes siguin les exposicions a petar de gent. Però cal reflexionar també sobre els múltiples factors, sovint extraartístics, que fan possible que un creador esdevingui “el número u” i ser molt conscient que potser hi ha artistes de la mateixa categoria al voltant nostre que no gaudeixen del mateix èxit superlatiu que Jaume Plensa.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close