Al Centre del Carme Cultura Contemporània de València s’exhibeix la segona tanda d’adquisicions que la Generalitat Valenciana va realitzar al 2018 i que conformen la col·lecció pròpia d’art contemporani de la GVA. Divuit obres de dinou artistes vinculats amb el territori valencià que es sumen a les primeres trenta-tres peces i que subratllen l’heterogeneïtat de formes, narratives i suports gestats al panorama creatiu valencià.
Preguntes i respostes. Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat Valenciana
Comissari: Luis Camnitzer
Centre del Carme Cultura Contemporània de València
Museu, 2-4. València
Fins al 19 de gener
A diferencia de ‘Primers moments’ la primera mostra de la Col·lecció en que es marcaven cinc possibles línies temàtiques que guiaven la visita, ‘Preguntes i respostes’ exemplifica un model de comissariat en que preval l’activació pedagògica de les pràctiques artístiques en estret diàleg amb els i les visitants. S’estableix, per tant, el focus sobre el públic. Recursos com el full de sala s’eliminen per evitar qualsevol condicionant en l’experiència de la visita incitant, en canvi, a imaginar possibles preguntes a les respostes materialitzades en les obres exhibides. Tot açò es déu a que el seu comissari, Luis Camnitzer, concep la disposició museogràfica a partir de la idea de l’obra com a resposta dels seus creadors a problemes concrets tant de l’àmbit artístic com de caire social i polític.
A ‘Preguntes i respostes’ destaca la presència del vídeo, la performance i la instal·lació. Amb tot una disparitat de formats que no fa més que eixamplar el ventall de possibilitats des de que l’art contemporani concreta les necessitats expressives actuals. Si més, sobresurt una preocupació comuna a molts dels artistes congregats: els processos de creació de coneixement en l’era digital. En aquesta línia Technologies to The People Video Collection (1998) de Daniel García-Andújar planteja el doble caire amb que Internet s’erigeix com a font d’informació, democratitzant el seu accés a la vegada que deixant l’usuari despullat davant la vastitud del seu parany. Per la seua part, el duet Clara Boj i Diego Díaz tradueixen la informació virtual a un arxiu visual projectat sobre el mur de la sala a Internet. Iconography Atlas ( 2016). El ritme amb que es succeeixen les projeccions fa pensar sobre els temps normal de lectura i d’assimilació de nous coneixements abans i ara.
Immersa en l’era d’enderrocament de les veritats absolutes Rosell Meseguer es planteja la mal·leabilitat dels arxius com a contenidors de veritats a la instal·lació Proyecto OVNI ARCHIVE (2010). I Marta Negre aborda els processos memorístics als audiovisuals Los referentes (2016) i Finger and Swan. A short sotry about David Hume’s Theories (2018). De fet el seu so juntament al de l’obra de Bartolomé Ferrando Escritura sonora (2013-2018) envaeix la sala apel·lant no sols al sentit de la vista sinó també de l’oïda. Tanmateix, el moviment és l’altre element que penetra en la sala d’exposicions amb la performance enregistrada de Lucía Peiró Hilo (2016). Elements tots dos que venen a activar el públic com a agent que completarà la lectura de les obres exhibides.
Des de la poètica dels objectes Rosana Zaera a Bajo un trozo de cielo demasiado pequeño (2014) proposa un relat dels molts possibles sobre un conjunt d’elements. Fuencisla Francés a Papel (2016) fa créixer les seues escultures trobant en el límit el seu just equilibri. I en el si de la narrativa teatral Lorena Amorós a Relatos compartidos (2015-2018) construeix al llarg de deu dibuixos una biografia creuada amb la de la naturalista Martha Maxwel.
Finalment, n’és il·lustrativa de la immediatesa de les inquietuds que fonamenten les obres de la Col·lecció l’obra de Pedro Ortuño. A Reina 135 (2001) l’artista enregistra el testimoni de dues veïnes del barri de El Cabanyal, València, afectades pel pla urbanístic de l’antic consistori municipal. Ortuño com també va fer Maribel Domènech a La casa y la voluntat de resistir (2015) -obra de la Col·lecció de la GVA- subratlla les conseqüències del megalòman pla sobre les llars d’aquestes persones, per a les que “no solo es la casa lo que te quitan, es la vida”, exclama una de les protagonistes del vídeo.
Completen la mostra les obres de Vicente Tirado, Jorge Peris, José Maldonado, Joan Cardells, Juan Olivares, Pau Pascual Galbis, Altea Grau i Cristina de Middel. A més de l’espai ‘Sala de preguntes i respostes’ on s’espera que el públic es detingui a pensar sobre l’experiència viscuda i es llanci a aportar les seues lectures i demés reflexions que les obres exhibides. D’aquesta manera el plantejament museogràfic de la mostra deixa palès l’interès per apropar les distancies entre el públic i un art que no s’entén sinó és com a instrument de transformació social.
