Arts visuals / Exposicions

 Els estius de Joaquim Gomis

Locució de l’article:

La història de l’avantguarda fotogràfica té un referent ineludible en l’obra de J. Gomis, pioner del llenguatge modern al nostre país. Fou un dels primers creadors que va fer servir una expressió moderna i innovadora en la fotografia, tant en la selecció com en el tractament dels temes. Home d’ull perspicaç, va tenir també un paper fonamental en la difusió de la modernitat i una funció clau en la recuperació de la cultura catalana. La seva obra és tan extensa, que pot donar lloc a diferents aproximacions parcials i temàtiques. La Fundació Joan Miró presenta Dies llargs, nits curtes; un recull de fotografies que Gomis va anar fent durant els estius que ell i la seva família passaven a Eivissa i Sitges.

La tria d’imatges abasta una dècada, del 1965 al 1975, que es va caracteritzar per unes transformacions socials que van tenir lloc de manera molt ràpida i estesa. Observava amb ull encuriosit l’evolució dels costums i la contraposava a allò que encara quedava de les tradicions més ancestrals vinculades als mesos d’estiu, com ara la festa de Sant Joan. 

Dies llargs, nits curtes. Fotografies de Joaquim Gomis
Fundació Joan Miró. Parc de Montjuic. Barcelona
Comissària: Martina Millà
Fins al 18 de setembre de 2022

A la dècada dels setanta, en una Espanya silenciada per la lenta agonia del franquisme, els joves van començar a trencar els motlles d’una comunitat trista i adolorida. Inspirats per la Califòrnia de finals dels seixanta i el maig francès parisenc, va irrompre l’alliberament sexual, la contracultura, la rebel·lió social, l’underground i un indici de llibertat que s’introduïa a la península a les maletes de centenars de milers de turistes que descobrien el país.

La societat civil tenia una vitalitat extraordinària i la transgressió va inundar els carrers. En els nuclis costaners és on va sorgir amb més proliferació el desenvolupament del visitant de sol i platja a un ritme vertiginós. Comença el “boom” turístic que topa obertament amb el costumari tradicional. El famós eslògan “Spain is diferent” havia calat.

Dies llargs, nits curtes. J Gomis. Mànega d’aigua, Eivissa, 1969. Fons Joaquim Gomis. Arxiu Naci

L’estreta relació de Joaquim Gomis (Barcelona, 1902-1991) amb l’illa d’Eivissa, especialment, però també amb Sitges, va ser decisiva a l’hora de reivindicar amb la seva fotografia les arrels populars, en un període en què la massificació del turisme d’oci i l’esclat alternatiu feien perillar les tradicions i els paratges naturals. Fou tal la seva vinculació que de les sis cases unifamiliars del projecte de Josep Lluís Sert a “Punta Martinet”, una fou per a Gomis. Des del 1942, va iniciar un contacte regular amb Eivissa i la seva obsessió era captar la memòria rural més autèntica i  molt especialment els aspectes antropològics i plàstics de l’objecte quotidià.

Dies llargs, nits curtes. Joaquim Gomis. Dones eivissenques, 1967. Fons Joaquim Gomis. Arxiu Nacional de Catalunya. Fundació Joan Miró © Hereus Joaquim Gomis 2022

L’exposició Dies llargs, nits curtes, comissariada per Martina Millà, aplega una compilació de fotografies de Joaquim Gomis en les que mostra instants emblemàtics d’uns anys marcats per la forta transformació social i generacional en el moment de l’any en què els dies són més llargs i calorosos i les nits són curtes, plenes de celebracions i gresca.  Són unes imatges que ens apropen a aquests dos nuclis, on va formar part de la colònia d’estiuejants. Fruit de les èpoques estivals, aquesta sèrie mostra la vinculació de la família Gomis amb l’activitat d’aquests llocs; unes escenes que envolten el mar amb una visió íntima, atenta als entorns més propers.

Dies llargs, nits curtes. J Gomis. Joves arribant a Eivissa, 1970. Fons Joaquim Gomis. Arxiu Nacional de Catalunya. Fundació Joan Miró © Hereus Joaquim Gomis 2022

Hippies, turistes i pageses conflueixen ens uns escenaris costencs en ple canvi, en uns anys crucials per al desenvolupament. Va fotografiar el paisatge, l’arquitectura, la gent, els nens, els objectes, els vaixells i les platges d’aquests paradisos naturals des de la seva forma particular de veure la realitat. Però al llarg d’aquestes dècades, va passar a captar, amb noves càmeres i nous tipus de film, les formes de turisme i lleure que anaven apareixent. En algunes instantànies s’aproxima als objectes i a les persones i fa una descripció minuciosa dels detalls. Segons les seves paraules: “En fotografia el que més m’interessa és el detall. No busco la bellesa de l’objecte, sinó algun detall que el faci bell”. En d’altres, la seva mirada inquieta es queda amb el conjunt per descobrir la bellesa en situacions tan simples i quotidianes com turistes passejant per la platja, nens jugant amb uns capgrossos o uns homes preparant un castell de focs. Les imatges seleccionades palesen que la millor fotografia, pot sorgir en qualsevol moment.

Dies llargs, nits curtes. J Gomis. Guingueta, Eivissa, 1970. Fons Joaquim Gomis. Arxiu Nacional de Catalunya. Fundació Joan Miró © Hereus Joaquim Gomis 2022

Personatge polifacètic, col·leccionista, empresari, promotor cultural i un dels fotògrafs més destacats del segle XX, Joaquim Gomis fou un gran observador, un home sensible que, amb la seva cambra fotogràfica, des del 1914, va retratar el món que l’envoltava. Havia residit a Anglaterra i als Estats Units, on es va dedicar a fotografiar els seus paisatges urbans i la seva arquitectura, també a París, durant la guerra civil. Molt aviat va començar a desenvolupar aquest enfocament agut i lúcid que ha caracteritzat la seva producció. Una recerca que el va portar a experimentar amb corrents avantguardistes com ara el surrealisme i l’abstracció. Començava prenent plans generals i a poc a poc passava als detalls, fragmentant l’objecte d’estudi, mirant-lo des de tots els angles possibles.

Gomis és un fotògraf de la modernitat més rigorosa –avançant-se fins i tot uns anys als programes de Moholy-Nagy i a les noves formes de la Nova Visió–amb una cosmovisió moderna i independent, situada entre Cartier Bresson, Man Ray i Cappa. Utilitzà tècniques com el fotomuntatge, els fotogrames abstractes, picats i contrapicats, composicions en diagonal, fragmentació o contrastos de la llum i de l’ombra…, en una època en què a l’Estat Espanyol el pictorialisme (la fotografia lligada a la pintura) estava en ple auge. Escenificacions recreades amb recursos estètics, síntesi de les diferents formes de percepció dels moviments d’avantguarda històrics, tot jugant amb els enquadraments i el tractament de la llum, que confereix un to poètic a les seves fotografies. Copsava aquelles imatges que per a qualsevol podien passar inadvertides, aquells aspectes no fàcilment visibles, però que ell escollia amb objectivitat i contundència plàstica. Juntament amb Joan Prats, fou el creador dels anomenats fotoscops, una seqüència ordenada de fotografies sobre un mateix tema i que es van publicar en diversos llibres entre els anys quaranta i seixanta.

Gomis no només creà una obra d’avantguarda, sinó que fou una de les figures més estretament vinculades amb els moviments avantguardistes de la primera meitat de segle, esdevenint un dels seus màxims promotors i organitzadors. Cosmopolita, humanista, curiós per tot allò que respirava innovació, a principi dels anys trenta va començar a prendre part activa en els cercles artístics més avançats del país, en què desplegà una tasca important en la difusió de l’art modern. Va ser membre del consell directiu d’ADLAN (Amics de l’Art Nou, 1932-1936), juntament amb Joan Prats i Josep Lluís Sert. També fou un dels fundadors del Club 49 (1949-1971), associació que durant la postguerra va tenir un funció important en la difusió de l’art nou; president d’Amics de Gaudí (1952) i impulsor i primer president de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1972-1975). L’àmplia i rica producció de l’autor també inclou el seguiment fotogràfic que fa de la vida i obra d’amics seus com Joan Miró, amb qui va mantenir una llarga i fructífera amistat o també de Josep Lluís Sert. És així com Gomis va ser amic inseparable de creadors sense saber que ell era un mestre de la fotografia.

Dies llargs, nits curtes. J Gomis. Sert i Moncha aAeroport Eivissa, 1967. Fons Joaquim Gomis. Arxiu Nacional Catalunya. Fundació Joan Miró © Hereus Joaquim Gomis 2022

Les col·leccions de Joaquim Gomis es conserven actualment al Fons Gomis de l’Arxiu Nacional de Catalunya, del qual la Fundació Joan Miró gestiona els drets. 70.000 imatges i documentació complementària (cartes, reculls de premsa, llibres i catàlegs). Des de l’any 2012, la Fundació Joan Miró programa exposicions de fotografia al seu vestíbul. A partir de l’acord amb els hereus de Joaquim Gomis i la Generalitat de Catalunya, la Fundació s’encarrega de gestionar l’Arxiu Gomis, a més de difondre’n el fons i de potenciar l’estudi de la seva obra.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close