Arts visuals

Els festivals broten a la primavera

Els festivals, igual que les flors, broten a la primavera. I més ara, després de la pandèmia, molts renaixen en aquesta estació. El bon temps ens anima a sortir i les propostes se multipliquen arreu. El cinema, la música, el teatre, la dansa, la fotografia són les disciplines que concentren els interessos dels festivals i ciutats de tota mena els programen per tal de ser significades.

Els festivals de fotografia, però, per bé que proliferen i molts tinguin llargues trajectòries, n’hi han que pensen que no s’haurien de fer perquè, d’aquesta manera, es consolida aquesta disciplina com quelcom independent a la pràctica de l’art contemporani. En realitat, les i els artistes visuals utilitzen d’igual manera el suport fotogràfic, el vídeo, el dibuix o la instal·lació, sense fer distinció. Però encara costa veure a artistes multidisciplinaris en els festivals de fotografia i, normalment, els/les que exposen són aquells/es considerat/des fotògrafs/es professionals. Aquest debat, entre d’altres, es va donar durant la meva visita a Fotografia Europea, festival internacional de fotografia, organitzat a Reggia Emilia, al nord d’Itàlia, que reuneix 20 exposicions i un programa d’activitats.

Visitar el festival és conèixer la ciutat portes en dins. Aquest tipus d’esdeveniments, com les biennals, triennals, etcètera, es ramifiquen per l’espai urbà permetent entrar a edificis que d’altra manera seria difícil accedir-hi. Potser aquí recau l’interès popular que generen.

Les exposicions al Chiostri di San Pietro, Galleria Santa Maria i Sapzio Gerra es poden visitar del 6 de maig al 12 de juny.
L’exposició al Palazzo dei Musei es pot visitar del 6 de maig del 2022 al 8 de gener de 2023.

A Reggio Emilia es troben construccions renaixentistes que s’obren aquests dies per acollir les mostres. Si bé aquest tipus d’arquitectura com el Chiostri di San Pietro, seu del festival, amb grans naus de parets altes, afavoreixen una bona presentació de l’obra, d’altres, com la Galleria Santa Maria, precisen un treball amb l’espai extra, per les seves limitacions. I és en aquest, on no es percep cura, fet que perjudica especialment els treballs que allà s’exposen, com succeïx amb la proposta de la fotògrafa Gloria Oyarzabal que, tot i tenir molt potencial, queda diluïda. Usus Fructus Abusus dóna nom a la seva investigació sobre com els processos de colonització i descolonització, o neocolonització, han influït en la idea d’Àfrica i els feminismes africans. Un emplaçament més idoni per aquesta mostra hauria estat el Palazzo dei Musei, que alberga troballes zoològiques, paleontològiques, mineralògiques, litològiques i botàniques, entre altres «meravelles» del món, i que en diàleg amb el treball d’Oyarzabal es generava un contrarelat i un qüestionament més productiu que no pas on ha estat l’obra mostrada. Ara bé, les tres exposicions a la Galleria Santa Maria han estat seleccionades per un concurs públic i, potser això, les situa en un lloc secundari vers aquelles exposicions comissariades.

Precisament, al Palazzo dei Musei es troba una de les exposicions més anomenades del festival.  In scala diversa, Luigi Ghirri, Italia in miniatura e nuove prospettive, a cura d’Ilaria Campioli, Joan Fontcuberta i Matteo Guidi. L’exposició sorgeix arran d’un workshop a la universitat ISIA Urbino,  conduït per l’assagista i artista Joan Fontcuberta i l’artista Matteo Guidi, el 2019, on es pren com a cas d’estudi el parc temàtic, Italia in Miniatura. Els bons resultats els van animar a continuar treballant amb els/les alumnes culminant el procés amb la publicació del llibre Italia in miniatura. Un percorso tra realtà e finzione (Corraini Edizioni, 2022). Ara, a la mostra, es poden veure les vuit intervencions dels/les alumnes, com també una obra de Guidi i Fontcuberta, en diàleg amb la sèrie fotogràfica In scala de Luigi Ghirri, de la qual, l’escenari és el mateix parc. Posar en relació l’obra de Ghirri amb el treball dels/les alumnes ve a reivindicar la figura de Ghirri com un fotògraf d’actualitat, tal com deia Fontcuberta, altres més reconeguts a la Història de la fotografia, no ens serveixen per pensar-los des de la nostra contemporaneïtat.

De fet, va ser Ghirri qui va parlar a Fontcuberta d’Italia in Miniatura. Fascinats tots dos pel vrai-faux, aquesta tipologia de parc els hi permet jugar amb allò que efectivament existeix, però és representat en un espai ficcionat. Així el que és irreal esdevé real i viceversa.

De la mateixa manera que el Palazzo dei Musei, com a museu d’història natural, neix amb la vocació d’abastar la naturalia del món, Italia in Miniatura esdevé també fruit d’aquest interès en aplegar part del món, en aquest cas, les «meravelles»  d’un país. L’exposició també desvelar aquesta reconstrucció amb material d’arxiu d’Ivo Rambaldi, emprenedor i fundador del projecte, que documenta tot el procés de la creació del parc –fotografies dels monuments reals, dibuixos, maquetes, peces del laboratori, etcètera–.

Luigi Ghirri, Rimini, 1977 © Eredi Luigi Ghirri

Si tornem al Chiostri di San Pietro, veurem les exposicions oficials del festival, on la tendència en general són les fotografies amb narratives sobre històries singulars i col·lectives enfront de situacions complexes com la guerra, la mort, la precarietat, entre altres temàtiques. Amb una posada en escena més analògica que digital –més marcs que pantalles–.

Com en edicions anteriors, el festival acull una exposició «històrica» que enguany està dedicada a la fotògrafa documentalista, Mary Ellen Mark. L’exposició Mary Ellen Mark: Lives of Women, comissariada per Anne Morin, reuneix les sèries més colpidores d’aquesta fotògrafa, on s’explora àmpliament la vida de les dones en contextos dolorosos i en situacions de vulnerabilitat. El treball de Mark precedeix a l’atenció d’avui sobre les injustícies socials i els prejudicis contra les dones. Destaca l’aproximació que fa a l’univers femení, des d’una posició que avui entenem feminista.

Mary Ellen Mark, Tiny in her Halloween costume, Seattle, Washington, 1983 © 1963-2013 Mary Ellen Mark / Howard Greenberg Gallery, NY

Molt al contrari, quan esperes que fotògrafes joves plantegin altres mirades de la feminitat, trobes que els preceptes patriarcals estan encara molt interioritzats. És el cas de la proposta de Maria Clara Macrì, a In Her Rooms comissariada per Erik Kessels a Spazio Gerra (espai també amb moltes limitacions per fer exposicions). Malgrat que la seva intenció és reivindicar l’autonomia de la dona per representar el seu cos per tal de destruir estereotips, no deixa de ser un treball on es transfereix una mirada cosificada de la dona. Les protagonistesmateixes de les fotografies han decidit com fotografiar-se nues dins d’un espai d’intimitat com pot ser la seva habitació. Ara bé, gairebé totes elles són joves, boniques i amb cossos que segueixen el cànon de bellesa normativa, fet que no ajuda a transmetre la idea que vol Macrì. I és parlant d’aquesta exposició amb Fontcuberta, quan penso en Francesca Woodman, en com va saber fotografiar el cos nu femení des d’una mirada genuïnament femenina aconseguint quelcom difícil de retrobar a la fotografia contemporània.

Maria Clara Macrì, Lee in her room, New York 2018
Zaida Trallero
Historiadora de l’art, gestora cultural i comissària. La seva pràctica d’escriptura va lligada a la seva pràctica curatorial. És cofundadora de Site-specific Conversation, un espai online d’entrevistes a artistes en el seu lloc de treball. Des de l’any 2016 forma part de Trama34, taller i associació cultural a L’Hospitalet de Llobregat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close