El fet que en tot el que té a veure amb l’exposició de Teresa Lanceta al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) no aparegui la paraula “disseny” és la prova del reconeixement ferm amb aquesta mostra per part del Museu, de l’art tèxtil com un “art” a l’alçada de qualsevol altra disciplina artística. I ho fa a través d’una mostra que repassa la trajectòria de Teresa Lanceta (1951), una creadora fidel al seu mitjà i la seva eina principal: el teler.
Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert
Comissàries: Nuria Enguita i Laura Vallés Vílchez
Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Fins a l’11 de setembre de 2022
Ho confesso. Soc una gran amant de la moda, però, en canvi, sovint he tingut prejudicis sobre l’art tèxtil. Potser la raó és que durant la meva infància vaig veure algunes llars d’on penjaven tapissos que em semblaven (i em semblen) de dubtós gust i sobretot, tremendament avorrits. Així que quan vaig descobrir que l’art tèxtil contemporani també podia ser preciós, conceptual i poètic en algunes ocasions, com feien Joan Miró o Grau-Garriga, el prejudici es va començar a trencar. I el prejudici ja va caure per terra del tot quan a l’exposició central de la Biennal de Venècia del 2017, “Viva arte viva”, les propostes d’art tèxtil d’artistes (sempre dones) o fet amb materials com fils, llanes o espart eren les més interessants del recorregut. La nord-americana Sheila Hicks va exposar una espectacular instal·lació amb desenes de troques de tela gegantines de colors vius o la mateixa Teresa Lanceta presentava un conjunt de teles que res tenien a veure amb aquells tapissos que tant m’havien allunyat dels tapissos decoratius als anys setanta.
Conceptualment, no és nou que l’art tèxtil adquireixi una categoria més enllà de les arts mal anomenades aplicades. Ho sabien ja fa cent anys a la Bauhaus i grans artistes com Anni Albers. En canvi, necessitem constatacions, sobretot al nostre país. Per exemple, la passada tardor la galeria Artur Ramon va presentar una preciosa exposició col·lectiva, “Laberints i textures”, comissariada per Sílvia Ventura, que arrencava del silenci peces exquisides tèxtils. Eren obres de sis artistes dones —Carla Mañosas, Aurèlia Muñoz, Francesca Piñol, Pilar Sala, Amparo de la Sota i Marga Ximénez— que sempre han apostat per l’art tèxtil. D’aquestes només Aurèlia Muñoz (1926-2011) té un reconeixement internacional important amb obra al MOMA, però malauradament encara és massa desconeguda aquí. La mostra no deixava lloc a dubtes: el que fa anys que fa Marga Ximénez amb fils i teles o les meravelloses peces de petit format de Francesca Piñol són art. I molt bon art.
Per això, l’aposta del Macba ara per mostrar àmpliament l’obra de Teresa Lanceta, artista nascuda i formada a Barcelona, encara que ara resident a Alacant, té tota la raó de ser. Es tracta d’una exposició coproduïda entre el Macba i l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), on viatjarà la pròxima tardor, que més que ser una retrospectiva ofereix una diversificada panoràmica del que significa per a Lanceta l’acte de teixir. Encara que a ella no li convenci el subtítol de l’exposició, “Teixir com a codi obert”, sí que és absolutament encertat per descriure l’esperit del treball d’aquesta artista. I és que Lanceta confessa que, al contrari del que es fa tradicionalment amb els tapissos que representen una escena, ella no necessita fer cartons ni esbossos a l’hora d’iniciar l’obra. En un codi binari teixir esdevé un exercici en què l’error no és, de fet, cap error sinó que forma part del procés. En el teixir, com pot passar amb el ganxet, tirar enrere per “arreglar” una equivocació pot resultar una gran pèrdua de temps i una interrupció del procés del treball molt inconvenient. Lanceta assumeix i sorteja els errors i tira endavant de manera que les formes i estructures geomètriques que es generen adquireixen una gran força poètica i una “llibertat de pensament” que l’artista valora especialment. Però l’obra de Lanceta és també un reconeixement molt volgut a totes les persones —en la seva majoria, dones— que teixeixen arreu del món perquè el llenguatge tèxtil és universal. És una reivindicació d’una tècnica ancestral que forma part de totes les cultures i totes les geografies.
Estructurada en cinc sales i sense ordre cronològic, l’exposició s’inicia amb una sala espectacular d’on pengen desenes de bonics teixits, com si fos un basar de catifes, que és una petita retrospectiva de la diversitat de llenguatges —sempre abstractes— que ha cultivat Lanceta al llarg de la seva carrera. Són formes molt diverses, mai absolutament regulars, amb camins inesperats, i aquesta és precisament la gràcia d’aquestes peces. Es dedica també u a presentar la influència de la tradició tèxtil de l’Atles Mitjà i de les dones berbers en l’obra de Lanceta, presentat d’una manera que és difícil distingir les peces procedents del Marroc de les de l’artista, així com la seva investigació sobre les catifes espanyoles del segle XV, que eren elaborades per artesans musulmans després de l’expulsió dels moriscos, però encarregades per l’aristocràcia i l’Església, els grans senyors de la Reconquesta.
Una altra gran sala de l’exposició està dedicada a la relació de Lanceta amb el barri del Raval, on va residir entre el 1969 i el 1985 i on ha estat professora —a l’Escola Massana— entre el 2013 i el 2020. Inspirada pel record d’aquells anys i per la geografia del barri, Lanceta evoca amb els títols de les peces vermelles i negres els carrers i els llocs on va viure.
I com l’obra de Lanceta no és només tèxtil es poden veure també algunes obres audiovisuals com Les cigarreres, on recupera la memòria de les treballadores d’una fàbrica de tabac a Alacant, o la divertida Galliner, feta en col·laboració amb Pedro G. Romero, que mostra com unes gallines van viure un temps sobre un tapís fet amb la tècnica de la jarapa i el van modificar. Una altra proposta més autobiogràfica, com el de la peça El pas de l’Ebre, que barreja els fets i objectes de la Batalla de l’Ebre de la Guerra Civil, records familiars i els viatges que Lanceta havia de fer entre Alacant i Barcelona quan era professora de l’Escola Massana, és paradoxalment molt més freda.
Finalment, la mostra inclou un projecte amb l’institut de secundària Miquel Tarradell del barri del Raval, en col·laboració amb Nicolas Malevé i el mateix departament d’Educació del Macba, en el qual els alumnes han elaborat una cartografia del Raval amb històries dels oficis del barri i els seus habitants. Un projecte col·laboratiu que s’integra en una exposició que reivindica la participació i el treball en xarxa i la vegada l’autoria i el mèrit d’una creadora que ha apostat sempre per un art considerat “menor”. La mostra de Teresa Lanceta, apart de descobrir-nos una obra tèxtil molt bella que mereixia ser exposada en un context artístic, toca massa tecles potser. El seu format de calaix de sastre, amb lectures diverses i molts subjectes implicats, és el seu principal defecte, però a la vegada és la seva principal virtut, ja que planteja noves maneres de donar a conèixer un procés artístic, individual i col·lectiu alhora.
