Arts visuals

Els inicis de Cardona Torrandell

Amb el títol “Cardona Torrandell. Anys 50” la Galeria Marc Domènech presenta la primera exposició destacable dedicada a aquest artista a la ciutat de Barcelona, des de la dècada dels vuitanta. Es tracta d’un conjunt significatiu d’una seixantena d’obres de la seva primera etapa pictòrica, entre pintures i dibuixos, amb unes temàtiques molt concretes, com vaixells, gats, màquines i rostres. Les seves pintures beuen del magicisme promogut per Dau al Set, de l’existencialisme d’aquells anys 50, del constructivisme emprat pels membres del Grup Parpalló que va conèixer a València l’any 1956, així com d’un cert arcaisme amb accent romànic. D’aleshores ençà, la seva creació va plasmar, amb una gran sinceritat i noblesa, el fort combat que es lliurava en el seu interior, la lluita rebel contra la injustícia, el sofriment i l’hostilitat.

Cardona Torrandell. Els anys 50
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12, baixos. Barcelona
Fins al 30 de novembre de 2022

Per a alguns estudis  historiogràfics Dau al Set s’ha convertit en un mite, l’empremta del qual ha eclipsat nombrosos autors i grups que haurien d’ocupar un lloc rellevant en el desenvolupament de la modernitat a Catalunya. Actualment, s’està fent un gran esforç, tant des de l’àmbit de la crítica com des del sector de les galeries d’art, per rellegir l’art català de postguerra prescindint dels tòpics, de les reduccions establertes i dels injustos oblits marcats per la Guerra Civil i per la posterior postguerra. En aquesta relectura estan emergint personalitats molt significatives de la pintura i l’escultura que van quedar circumscrites en els àmbits locals, sense possibilitat de formar part de la història del nostre art. Injustament, la memòria d’Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 – Sant Pere de Ribes, Barcelona, 1995) ha quedat relegada majoritàriament a la capital del Garraf, ciutat en la qual s’han celebrat les seves exposicions pòstumes més importants.

En aquesta tasca de recuperació, la Galeria Marc Domènech està fent una feina imprescindible per rescatar artistes de la talla de Cardona Torrandell, que juntament amb historiadors preocupats per aquesta situació, estan ressituant artistes als que se’ls havia negat el seu lloc. Cardona Torrandell. Anys 50 és una d’aquestes mostres que volen contribuir a aquesta revisió històrica i per primera vegada s’exposa a Barcelona una completa selecció d’obres d’aquest artista realitzades entre el 1954 i el 1959, algunes d’elles inèdites. Aplega peces molt representatives de l’etapa primerenca;  punt de partida d’una aventura intensíssima dedicada a la pintura. Entre les ressonàncies d’aquest moment hi trobem el magicisme de Dau al Set, el constructivisme del valencià grup Parpalló, l’art popular i el ressò medieval. Per a Bernat Puigdollers, autor del text del catàleg, Cardona Torrandell va ser un artista “culte i refinat però popular, dens però a l’abast del poble, des de les altes esferes però connectat a la terra”.

Les temàtiques que l’artista aborda, són extretes de la vida quotidiana a Vilanova i la Geltrú com són els vaixells —referents del barri de Mar, on vivia—, els gats —animals habituals de la façana marítima—, les màquines (locomotores) —relacionades amb la presència industrial a la ciutat— i les gents —transeünts de la vila. Utilitza una cal·ligrafia amb la qual talla, escindeix i trenca qualsevol forma; se serveix d’imatges —de vius cromatismes— que sorgeixen d’espais enrarits i empra complicades xarxes lineals per configurar siluetes turmentades que s’apropen a l’abstracció.

A partir de l’any 1956,durant una estada a València, coneix molts dels que seran els futurs membres del Moviment Artístic del Mediterrani i del Grup Parpalló, entre ells el matrimoni Jacinta i Manolo Gil, que l’introdueixen definitivament al món de l’art. Tanmateix, el seu pas per l’Institut del Teatre va ser important. Hi va anar entre els anys 1952 i 53 i hi rebé lliçons d’escenografia de Josep Mestres Cabanes que li seran molt útils a l’hora de dissenyar les escenografies d’espectacles basats en textos de Salvador Espriu o Gabriel Ferrater, entre d’altres.

La mostra engega en el període quan, el 1957, Armand Cardona Torrandell sorprèn per la seva decisió de consagrar-se a la pintura, sense deixar de banda la literatura, en els seus dos vessants de lectura i escriptura. Presentà la seva primera exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona i el crític d’art Sebastià Gasch (1897-1980), vinculat a l’avantguarda artística, en el text del catàleg, sintetitza molt breument la seva obra amb aquestes paraules: “La pintura d’Armand Cardona Torrandell no és un reflex de la vida. És la vida mateixa”. Comença la seva famosa sèrie de vaixells-màquines i gats-màquina i fou també en aquells anys quan pren consciència dels temes socials i plasma captaires, gitanos, prostitutes o desplaçats, la presència dels quals va constituir el tema d’aquells retaules de gens tan característics de la seva obra. Poc després, durant l’any 1958, Cardona comença a abandonar les multituds per centrar-se, bàsicament i amb comptades excepcions, en el rostre humà, en les anomenades “testes” d’una mirada existencial i profunda que ens recorden els semblants fantasmals de Josep M. de Sucre. Va portar a terme una obra marcada per una inquietud constant vers la problemàtica humana i l’opressió que mai va dubtar en denunciar i criticar amb una figuració sarcàstica, irònica i certament agressiva.

És, sens dubte, un artista que crea la seva realitat, amb lligams amb el passat i també amb les vivències i experiències del seu temps, tot configurant un perfil il·lusori i majestàtic. És en aquest sentit que Cardona Torrandell connecta amb l’ànima del romànic —no només com a referència cultural i presència ineludible a Catalunya—, sinó per l’experiència transcendent, quasi religiosa, lliurada a la recerca de l’invisible. En aquestes coordenades, s’allunya del naturalisme, adopta l’esquematisme i la simplicitat, el valor expressiu de la línia i la disposició arbitrària dels colors, propis del romànic.

Cesáreo Rodríguez Aguilera va escriure: “De totes les coses que pot ser l’home, cap més important que la de ser home. Ho va dir el poeta —Antonio Machado— i aquest va ser el seu camí. El pintor, el nostre pintor ho segueix”. Així ha quedat magistralment definit el rumb pres per Cardona Torrandell, un periple d’inventiva, de sentiments profunds. Les seves incisives imatges són tan dramàticament reals que se’ns proposen talment com fictícies, com provinents del somni o d’elucubracions i cavil·lacions oníriques. Però, en tot cas, sempre crea irrealitats a partir del concret.

Cardona Torrandell desvetlla l’hermètic subterrani de l’home, la màgia imperceptible a la simple mirada humana. Un expressionisme de deformades simbologies, de cal·ligrafies enigmàtiques, de màgia alquímica, d’acusades frontalitats, d’espais insòlits que aprofundeixen en les forces de l’instint. També, aquest drama barroc de grandesa i misèria, aquesta tragèdia del bé i el mal té vincles amb els principis romàntics.

El marc cronològic de l’exposició s’acaba al llindar de la dècada dels seixanta, quan s’inicia l’etapa més experimental de Cardona, la informalista, que té una durada curta de dos anys (1960-1962); una breu incursió en la qual va materialitzar unes obres modulades per àrees textuals i ritmes seqüencials d’entramats curvilinis que continuen referenciades en la realitat i que ens poden recordar perfils de vaixells o les encostellades de la seva estructura.

Contemplar les obres de Cardona Torrandell avui és redescobrir un pintor autèntic i honest, ple d’intuïcions i de visions, que va saber cercar la seva identitat com a persona i com artista a través d’una mirada exploradora que penetrà en l’esperit convuls de l’home amb una intensitat que colpeix l’espectador per la sinceritat. Perquè la seva pintura es recrea en un viatge interior, introspectiu, àdhuc catàrtic, gràcies al qual pot expressar la dimensió més transcendent del gènere humà.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close