Amb motiu del cinquantenari de la mort d’Ismael Smith (1886-1972) al sanatori psiquiàtric White Plains a New York s’ha organitzat diversos esdeveniments, en una acció conjunta del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Art de Cerdanyola, la Xarxa de Museus d’Art, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. Unes jornades que s’han plantejat amb la voluntat de fer una anàlisi, des de la perspectiva contemporània, de l’obra d’aquest artista trencador que va superar tots els límits de les classificacions historiogràfiques.
Una de les activitats portades a terme, a banda de les III JORNADES SMITH, és l’exposició que es presenta fins al 31 de desembre al Museu d’Art de Cerdanyola i que porta per títol «Anna Llimós Vidal.

ISMAEL SMITH. Els monuments fantasma». Un interessant recorregut per uns monuments que no van ser, com a mostra del rebuig que va caracteritzar una part de la trajectòria artística d’Ismael Smith i que per la seva contundència i característiques podrien haver canviat els paisatges on s’havien de situar.
La figura d’aquest artista que ara anomenaríem «outsider» ens fascina perquè va saber trencar esquemes, va actuar sempre amb una enorme llibertat i va plantejar les seves obres d’una manera que les converteix en un referent, per la nostra mirada contemporània, en temes com el gènere, la censura i la relació entre la monstruositat i la bellesa. Sempre esborrant els límits en tot allò que plantejava.
Amb un inici de carrera fulgurant va obtenir ben aviat un gran reconeixement i l’any 1906, amb motiu d’una exposició celebrada a la Sala Parés de Barcelona, Eugeni d’Ors no va dubtar a donar-li la benvinguda com a artista noucentista, segurament perquè trencava els esquemes del que es podia considerar com a seguidor dels cànons modernistes. Però, ben aviat, es va demostrar que tampoc encaixava en aquesta classificació, ja que pel seu tarannà i per la seva obra depassava qualsevol límit que se li volgués marcar.
I la seva ascensió que semblava imparable, en retornar de la seva estada a París, es va trencar i va anar quedant envoltat de silenci que es va convertir en buit en marxar a viure a Nova York l’any 1919. Una trajectòria vital i artística, recollida en la novel·la de Sebastià Portell «Les altures», plena de situacions canviants, de l’èxit al fracàs, del reconeixement a l’oblit i finalment de la salut al trastorn.
Va formar part de la colònia d’estiuejants de Cerdanyola del Vallès, en companyia d’artistes com Enric Granados, Josep Togores (cerdanyolenc), els germans Roviralta, Manuel Rocamora entre d’altres. I és per aquest motiu que el Museu d’art d’aquesta ciutat va encarregar a l’artista Anna Llimós Vidal una revisió de l’obra pública censurada i mai realitzada.

L’exposició fa un recorregut per quatre monuments que van ser censurats i amb històries tan convulses com les del mateix artista. En primer lloc, «En abundància» una obra que va ser adquirida per la Junta de Museus, però que va desaparèixer estranyament dels magatzems del Museu d’art situat a la Ciutadella de Barcelona, després ens trobem amb el monument dedicat a Milà i Fontanals que s’havia de situar a Vilafranca del Penedès, el dedicat al seu amic Enric Granados que s’havia d’inaugurar a Cerdanyola i finalment la proposta que mai va ser realitat per al Sagrat Cor que corona el temple del Tibidabo.
Totes aquestes obres s’expressaven de manera transgressora, per la qual cosa van acabar immerses en el silenci i el buit. Però ara, en el moment actual i amb els nostres plantejaments, d’alguna manera aquesta situació ens crida des del passat per tal que fem una revisió, les fem ressorgir i els hi donem el lloc que mereixen.
I aquesta ha estat la tasca que ha realitzat l’Anna Llimós Vidal desenvolupant un treball a través de la creació de buits que són resseguits pel treball en grafit, de tal manera que la silueta de les obres que mai no van existir emergeix de la foscor de la fotografia i la seva absència esdevé la millor forma de recordar una presència que no va existir, fins al punt de traspassar la seva irrealitat fantasmagòrica per esdevenir una imatge que ocupa un espai real i el transforma.

El seu treball no es limita a recuperar unes formes i fer-les reals, sinó que també s’endinsa en la petjada que resta en aquelles primeres pedres que es van col·locar en el lloc on havia d’anar el monument i van quedar com a un únic testimoni del qual podria haver estat. Una fita arqueològica que marca de manera simbòlica allò que no es va realitzar i al costat de la fotografia de la col·locació de la primera pedra del monument a Enric Granados s’exposa i es mostra a punt de ser instal·lada la primera pedra per als monuments fantasma.
Com serien actualment alguns dels espais públics més icònics de les ciutats on havien d’anar aquests monuments? No ho sabrem mai del cert, però amb les obres presentades en aquesta exposició podem fer un recorregut i imaginar-nos com serien uns paisatges que la transgressió de l’obra d’Ismael Smith i els plantejaments encasellats del moment de la seva realització van fer impossibles.
Sembla clar que ha arribat el moment de recuperar l’obra d’aquest artista que semblava estar maleït i fer que ocupi el lloc que li corresponia.