El final de primavera d’aquest 2020 serà recordat per molts motius, un d’ells, potser, per les imatges, vinculades a les protestes del moviment “Black Live Matter”, on s’han enderrocat, pintat, passejat en escarni públic o simplement submergit al riu més proper, monuments o estàtues de personatges històrics.
Als Estats Units, epicentre de les manifestacions, la llista de monuments, estàtues i memorials vandalitzats o retirades és llarguíssima: Cristòfol Colom, Fra Bernardí Serra, conquistadors espanyols, generals confederats… Però no només al carrer s’han retirat, o s’ha proposat la retirada. La presidenta de la Càmera de Representants dels Estats Units, la demòcrata Nancy Pelosy, publicava a xarxes socials la seva petició sobre la retirada d’un grup d’onze escultures de les estances principals del Capitoli nord-americà.
A més de les retirades forçoses, les provocades per part d’alguns manifestants, altres institucions públiques han decidit retirar voluntàriament obres d’art on apareixen representades personalitats amb més o menys fortuna.
Un dels millors exemples d’aquestes retirades voluntàries és la que realitzarà el Museu d’Història Natural de Nova York. Just a la façana del museu trobem el monument eqüestre de Theodore Roosevelt, un dels presidents americans més reconeguts, franquejat a banda i banda per una persona negra i un natiu americà.
Aquesta retirada també obre el debat sobre el reconeixement dels cap de la nació americana. Alguns dels monuments als seus pares fundadors o presidents, també han estat al centre de les protestes i debat últimament. Un dels més mediàtics és el del monument al president Andrew Jackson, situat just davant de la casa blanca i del qual el president Trump n’esdevé admirador. Només cal veure el retrat que el president republicà té penjat del president Jackson al despatx oval.
Trump no ha escoltat cap de les reclamacions del moviment o dels manifestants, tampoc ha escoltat als alcaldes i governadors dels estats contraris políticament. Només s’ha limitat a utilitzar els pocs recursos que té al seu servei per reprimir, blindar i buscar de forma legal, la repressió de la llei sobre les accions vandalitzadores.
A casa nostra, si entenem Europa com a tal, Regne Unit i Bèlgica, dos dels països amb una major implementació a Àfrica i llarga tradició esclavista, han estat els primers, on de forma voluntària o no, s’han eliminat, vandalitzats o simplement destrossat monuments a personatges vinculats al racisme, esclavatge o colonialisme. Tot i que Holanda, Itàlia, França i d’altres països ja s’han plantejat l’adequació, retirada o contextualització d’escultura pública polèmica.
Més a prop, a Palma, l’estàtua de fra Juníper Serra també va ser vandalitzada amb una pintada, de color vermell, amb la paraula “racista”. Un conjunt escultòric que s’interpreta amb la figura del religiós mallorquí i d’un natiu americà.
Barcelona, ciutat que ja fa temps retirà la figura d’Antonio López del monument dedicat a aquest personatge, ha centrat les polèmiques en el monument a Colom. La passada setmana, les Candidatures d’Unitat Popular, més conegudes com les CUP, van demanar la retirada del monument a Colom. Proposta que va ser reorientada pel govern local cap ha una possible contextualització dels representats i del mateix monument d’Atché. El monument, un dels més grans de Barcelona, sofrí l’intent d’incendi el cap de setmana passat.
Com hem vist, fent zoom en aquesta situació concreta, no sembla que sigui un fet aïllat, si més no el comparteix gran part de la civilització occidental. Però és una cosa nova? És la primera vegada que en una manifestació, protesta o dins de qualsevol altra reivindicació una representació simbòlica, que també podem entendre com artística, n’és víctima?
La resposta és palmària: no!
Activant el zoom, però aquesta vegada sobre una mirada històrica, veiem que just el segle passat l’art i el patrimoni eren víctimes de la destrucció al llarg de la Guerra Civil. On, només a tall d’exemple, vam perdre al voltant d’un 80% de l’art barroc de Catalunya.
La mateixa ciutat de Barcelona va ser precursora en llençar escultures a l’aigua, com va passar a Bristol. Va ser el bust de la reina Isabel II, realitzat pel tarragoní Andreu Aleu, que presidia l’escala del Gran Teatre de Liceu fou saquejada per un grup de persones durant la revolució de la Gloriosa, el 1868. Després de recórrer gran part de la rambla arrossegada per terra, la massa llençà el bust al mar. Anys més tard, el bust va ser recuperat i conservat actualment al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre.
Són els únics casos? Òbviament que no, si seguim ampliant el zoom, arribarem a totes les guerres, revoltes i revolucions, on l’art –que representa el poder i el símbol formen un duet inseparable.
Un dels casos més sorprenents, almenys per la nostra visió patrimonial del segle XXI, és el de l’advocació mariana de la “Virgen Vulnerata” actualment venerada a Valladolid però d’origen gadità. La imatge mariana fou mutilada per part d’un grup d’anglesos, recuperada més tard, fou traslladada a la ciutat castellana per ser venerada, encara avui, mostrant els estralls de la destrossa.
Un dels exemples més antics, i no pas realitzada pel poble, és la Damnatio Memoriae. La denominació en què es coneix la condemna a un emperador a ser esborrat –noms, escultures, retrats…- del relat oficial.
D’altres escultures, mudes habitualment, també ens parlen de la seva història. Només cal passejar per Roma i segur que trobareu alguna “statua parlante”, la més famosa de totes és el “Pasquino”.
Només buscant una mica trobarem reflexions de tota mena, a favor i en contra. Però crec que val la pena escoltar les que, des dels seus perfils a Twitter i Youtube, han fet Miguel Ángel Cajigal (@elbarroquista) i Luis Pastor (Luis_pastor).
Totes aquestes accions, dels romans fins ara, són la mostra de la necessitat humana de revisar el nostre passat. Una reflexió necessària del passat, col·lectiva i individual, que mereix d’una atenció extraordinària per no repetir els errors que ja vam cometre.
