Arts visuals

Els paisatges que imaginem

Fa unes setmanes que, mentre faig ballar el dit amunt i avall per la pantalla del mòbil i endrapo tot el que Instagram em posa davant, ensopego amb artistes que generen un notable rebombori especialment entre els que ens dediquem al món del disseny. Parlo, per exemple, de Joann (@joooo.ann), un artista que treballa amb intel·ligència artificial, i de qui ben poca informació tenim. Sí que sabem, però, a través del seu feed, que ha col·laborat amb marques de moda com ara GCDS, Nike o Adidas. De totes les seves peces, la que s’ha viralitzat de forma més flagrant ha estat “Inflatable Wonders”. Una sèrie formada per un conjunt d’imatges de monuments icònics de diversos llocs del món, convertits en inflables blancs, amb la intel·ligència artificial com a eina principal. 

Joann, Inflatable Wonders, 2023

Des de fa cosa d’un any que els programes d’intel·ligència artificial han impactat amb força al nostre dia a dia. Aquells que tenim més presents, segurament, són el ChatGTP, que crea textos o el Midjourney o el Dall-E, que generen imatges. Aquests programes són protagonistes de debats sobre els seus beneficis, però especialment també de la problemàtica que provoquen. Entre algunes de les objeccions més populars, hi ha la que critica el fet que moltes imatges realitzades amb IA, en ser tan realistes i creïbles, acaben alimentant les fake news. També ha despertat neguit entre una part del sector artístic i gràfic. Hi ha qui pensa que suposa una amenaça i pot provocar que la feina d’aquests professionals sigui substituïda per màquines.

A més a més, una espina encara no resolta, és la de la qüestió dels drets d’imatge: la IA obté les imatges a partir de bases de dades que moltes vegades no contemplen el permís del fotògraf o artista original, per tal de ser usades a posteriori en altres contextos (com ara al de la creació d’imatges amb programes d’IA). Aquesta problemàtica representa clarament una gestió poc ètica de la propietat intel·lectual. Una crítica que s’afegeix a les anteriors és l’impacte mediambiental que suposen les instal·lacions físiques on s’allotgen els servidors. És a dir, desenvolupadors d’IA com ara OpenAI (companyia que ha creat el ChatGTP i el Dall-E) utilitzen la computació emmagatzemada en un núvol i el seu funcionament depèn dels xips d’aquestes instal·lacions. Aquests espais no són altra cosa que centres de dades que allotgen servidors per entrenar algoritmes i analitzar dades. Tot i que aquest núvol ens pugui semblar quelcom molt abstracte i subtil, si no estem familiaritzats amb el context computacional, la realitat és que consumeix una quantitat molt important d’energia i genera una petjada de carboni rellevant.

Jessica Ticchio, Day Dream

Més enllà, però, d’aquest debat, voldria centrar-me no tant en els efectes negatius, sinó en l’impacte visual de les imatges CGI (Computer Generated Images) o creades a través d’IA. Hi ha diversos artistes, a part de Joann, la feina dels quals desperta una notable expectació a Internet. El marc de la pantalla esdevé, en aquest context, un claude-glass contemporani. L’espai digital proporciona nous plantejaments visuals, que podem veure, per exemple, a obres tant de l’artista Rose Pilkington com del col·lectiu Universal Everything. D’aquest últim, en podem veure part de l’obra a l’exposició “Digital Impact” al Disseny HUB Barcelona, fins al 27 d’agost. Tots aquests artistes digitals tenen en comú l’efecte visual que generen les seves imatges en mitjans com ara les xarxes socials, en les quals la ràpida divulgació n’intensifica l’impacte. Aquests creadors comparteixen també la voluntat de modificar paisatges urbans per crear espais que, tot i que ens semblen versemblants, tenen un gran component fantàstic i fins i tot surrealista; unes imatges amb certs components onírics que augmenten el seu propi efecte immersiu.

App Super You desenvolupada per Universal Everything, 2017

Tal com apunta l’historiador d’art Daniel Arasse, el paisatge, dins el context dels estudis visuals, funciona com un laboratori d’experimentació de la mirada. Interpretar visualment el paisatge ens proporciona eines per entendre la forma que tenim de contemplar el món en cada moment de la història. Gràcies a les eines digitals que tenim a l’abast, avui en dia es fa relativament fàcil imaginar paisatges i crear espais que ens meravellin. No obstant això, en el context de l’art contemporani i, en especial del land art, molts artistes treballen, des de fa anys, imaginant paisatges i creant-los físicament, per alimentar aquesta experimentació de la mirada. Per aquesta raó proposo fer un recorregut visual per posar en diàleg alguns dels artistes digitals més destacats del moment amb artistes que han creat peces de land art. D’aquesta manera es pot reflexionar entorn dels punts de convergència i alhora podem adonar-nos de com es poden nodrir els uns als altres, tot i treballar amb mitjans tan diferents. Els resultats visuals dels artistes digitals ens semblen espectaculars i, tot i que versemblants, els pensem impossibles. Tot i això, moltes vegades algunes peces de land art són tan impressionants que la realitat sembla superar la ficció. 

Proposo, doncs, un passeig en paral·lel tant per les peces de Joann, Pilkington o Pini com per les peces de Christo Javacheff i Jeanne-Claude o Marta Minujín. Amb l’única certesa, de moment, que el passeig per les imatges dels artistes digitals només el podem fer amb els ulls, i en molts casos a través d’una pantalla. En canvi, amb les peces de land art—si hem tingut o tenim la sort de veure-ho en directe— ens hi podem relacionar amb tots els nostres sentits. De totes maneres, vull destacar el “de moment” perquè mai se sap fins on pot arribar la corba exponencial de l’avenç tecnològic.

Christo Javacheff i Jeanne-Claude, L!Arc de Triomphe, Wrapped, 2021
Alba Font
Dissenyadora gràfica i directora creativa especialitzada en projectes culturals. Actualment, treballa a la Fundació Vila Casas com a dissenyadora editorial i de gràfica expositiva. Ha treballat en projectes per a la Fundació Brossa, el CCCB, el MACBA, el Museu del Disseny, Bòlit ­— Centre d'Art Contemporani de Girona o l'Institut del Teatre, entre d'altres. Està cursant el Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Participa tant en projectes del món del disseny com del món de l'art. L'any 2019 va guanyar la Beca de Creació Artística Ciutat de Vic, un premi per desenvolupar un projecte artístic lliure. És una de les creadores de la iniciativa Casa de Musas, per donar visibilitat a perfils femenins i no binaris del món creatiu. També és ponent a la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close