Arts visuals

Els Quaderns Kodak d’E.-C. Ricart

Avui parlaré d’un llibre que ja fa més de dos anys que va aparèixer, però que, per les seves dimensions i la quantitat de notícies que conté, cal fer-se’n ressò. Em refereixo als “Quaderns Kodak” d’Enric-Cristòfor Ricart (1893 – 1960), el gran xilògraf del Noucentisme i alhora pintor molt personal; bé que precisament al llibre hi fa constar que el gravat per a ell era feina secundària, per refer-se del seu treball de pintor. L’han editat Punctum & Aula Joaquim Molas, amb peu d’impremta de Lleida i Vilanova i la Geltrú, el 2020.

L’existència dels Quaderns Kodak manuscrits a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, era sabuda per tots aquells que s’havien acostat a la figura de Ricart, però només els havien consultat un nombre limitat d’investigadors, i el material és ingent.  Ricart era un home pulcre i sistemàtic, i apuntava en una sèrie de sis quaderns –precedits per una altra llibreta relativa a París-, tot allò que l’artista volia deixar constància del que anava vivint i veient. Sembla que els anomenava Kodak pel que tenen d’instantània de situacions viscudes.

Ricart, a part de la seva obra personal que ja fa d’ell una de les figures centrals de l’art català del seu temps, estava al bell mig del món artístic del país, que gràcies a aquests Quaderns Kodak, en un volum de set-centes cinquanta-set pàgines, ara podem conèixer molt millor de la ma d’un testimoni directe, i autor que parla sense preocupar-se per donar una imatge edulcorada, ja que aquells quaderns en principi eren com una mena de confident de paper i no havien de ser de consum públic.

Veurem com a París Ricart trobava “detestable” Rodin, a qui qualifica d’inelegant, matusser i truquista. Troba “mediocre” a Caillebotte, i opina que la música de Puccini espatlla la salut del cos i l’ànima. I en canvi troba plena de gràcia l’obra de Renoir, de qui ignora tanmateix que l’executor material de les seves escultures era un gironí: Ricard Guinó. Era també admirador de Marquet, i de Matisse, però en aquest cas no dels incondicionals. Testifica que al noticiari cinematogràfic Pathé, a França, el 1922 hi sortia el Parc Güell de Gaudí. Per cert que quan Gaudí morirà quatre anys més tard, Ricart confessa que no entén l’entusiasme que hi sent el seu gran amic Josep F. Ràfols. I encarà més enllà arribarà a dir que el Modernisme va ser una època lamentable i banal.

Els Kodak són un devessall constant d’opinions, notícies i comentaris  de tot ordre, com quan va a Itàlia i confessa que la sensació artística més grossa que hi ha tingut és una pel·lícula de Mary Pickford.    

Joaquim Mir, segons ell diu abans de ser tan amic seu, té la retina als ulls, i Picasso en canvi la té al cervell. Però els privilegiats de fet són els que es serveixen de les dues: Cézanne o el Greco per exemple, que és una manera de dir indirectament que ni Mir ni Picasso eren privilegiats. Poc a poc, però, la carrera madura d’en Mir es pot resseguir pas a pas a través dels Kodak, fins el punt que es pot dir que moltes de les claus d’una futura gran monografia sobre el gran pintor postmodernista es trobaran aquí.

Corrobora també la mala premsa que té a Catalunya un gravador català que triomfa a França com és Louis Jou, de qui ell mateix diu penjaments diversos cops al llarg dels anys. Amb el cubisme –del que dirà irònicament que és “un art Gris et Léger”- Ricart hi té una interacció ambigua, però de Braque, per exemple, diu que és dels comptats artistes que si tingués diners en compraria obra per tenir-la a casa; i de fet el mateix Ricart va fer algunes obres cubistes.

Malgrat la estreta amistat que havia tingut de jove amb Joan Miró, les relacions mútues són fredes, bé que curosament preservades. I quan apareix a can Dalmau Salvador Dalí, als vint-i-un anys, detecta que aquella és una exposició important, malgrat –diu- que se li noti que ha estudiat a Madrid.

Al llibre, però, no tot són opinions i sentiments artístics, també hi apareix –i molt sovint- el professional preocupat per guanyar-se la vida. Així com l’artista massa afeccionat a la destrucció d’obres pròpies (en un cas és perquè li sembla que una cara feta per ell podia  assemblar-se a les del d enostat Jou).

Parla també de qüestions tècniques de l’art, i de política. Tot i que en aquest punt es nota que en data tardana –versemblantment ja en temps franquistes- desfigurà moltes ratlles de l’escrit segurament per no deixar testimoni explícit d’opinions que d’haver-se fet públiques aleshores li podrien haver comportat problemes. Es curiós que digui que d’ençà de l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, les cupletistes “etzibessin una sardana o una altra cançoneta popular catalana”, per a assegurar-se un cert èxit, circumstància que segons ell abans era raríssima.

Amb els anys se li accentuen manies de conco: enamoraments inconfessats a les interessades, pànic als microbis, manifestacions hipocondríaques diverses, i fins i tot una en principi de positiva: el seu col·leccionisme compulsiu d’impresos menors, especialment de targetes de visita, ceba per la que arribà a fer gestions inversemblants per obtenir targetes, per exemple, de Hitler, Mussolini, Stalin o Franco. Des de l’ara omnipresent “perspectiva de gènere”, pot tirar-se-li en cara que opini que “per ara, això de la intel·lectualitat femenina ho deixo per a les russes i prou” (1924), o que “això de les dones-genis ens deixa tan freds com la pose de l’Ors”. Amb el pantarca Eugeni d’Ors demostra va certament una valoració desigual. 

Ja es tem coses que molts anys després acabarien passant: que l’Anunciació del Greco emblemàtica del Museu Balaguer de Vilanova algun dia el Prado la recuperaria. Com també profetitza que caldria escriure la història del mercat artístic de Catalunya, cosa que no començaria a fer-se realment fins més de mig segle més tard.

Sovint temes que prometien ser molt interessants desapareixen de l’edició perquè l’autor mateix n’ha arrencat les pàgines del manuscrit: són casos com les noves pintures d’història del saló de Sant Jordi del palau de la Generalitat, l’adquisició de la col·lecció Plandiura, o els fets del sis d’octubre del 1934.

I és curiós, però no tan rar, que el gener del 1939, dos anys i mig després de l’aixecament militar de Franco, Ricart que sempre s’havia 0mostrat tan intensament defensor de la cultura catalana, optés per valorar l’entrada al país de les tropes franquistes amb la frase “S’ha esvaït el pesombre”, i més endavant arribi a parlar d’”alliberament” i de “croada”, fins i tot en un escrit que no estava destinat a fer-se públic, el que assegura més la seva sinceritat. El fet que el controvertit referent d’Ors hagués esdevingut un jerarca de la nova situació segurament ajuda a aquesta posició de Ricart, però molt segurament també influeix la pèssima impressió que van fer a molta gent positiva del país els crims humans i culturals planificats i executats pels anarquistes en reacció a l’esclat de la rebel·lió militar; bé que el silenci perceptible als Kodak en el moment de l’inici del gran terrabastall de la guerra civil ell el resumeix només amb la inscripció en majúscules: “REVOLUCIÓ”.

Gràcies a aquests Quaderns tan densos, dels que només he pogut traçar aquí quatre pinzellades, ens fiquem directament de ple en el món cultural i social de la Catalunya de la primera meitat del segle XX. Ho fem a través de la visió subjectiva i sense altre filtre que el que ocasionalment interposà tardanament el mateix autor, un dels seus protagonistes més personals, algú que en definitiva mereix estar molt més present en l’atenció dels interessats en aquella època singular.

L’aparició d’un volum com els Quaderns Kodak és un esdeveniment inesperat de magnitud extraordinària, ja que des d’ara no sols la personalitat de Ricart, sinó també la de tota la seva època estarà enriquida per infinitat de brins de coneixement que fins ara no teníem a l’abast. El llibre ha estat editat amb una cura extraordinària de filòleg a càrrec d’Enric Blanco Piñol, que inclou un aparat crític molt ampli –més de dos milers de notes a peu de plana-, de lectura de vegades tan sucosa com el mateix text de Ricart, com quan explica que el bibliòfil Pau Font de Rubinat, en la postguerra, en topar-se amb un Ors que portava el pintoresc uniforme falangista –dissenyat per ell mateix- de “Jefe Nacional de Bellas Artes”, li digué impunement que vestit de bomber no l’havia reconegut.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close