Arts visuals / Exposicions

Els revisionismes de l’expressionisme abstracte

El filòsof Byung-Chul Han, tot parlant del concepte de polidesa i de l’activitat artística de Jeff Koons, es referia a un art de les superfícies polides i impecables que provoquen un efecte immediat, que no ens ofereixen res que s’hagi d’interpretar, desxifrar ni pensar, un art del «m’agrada».  Més endavant insistia en el fet que la cosa polida, la polidesa, que “transmite solo una sensación agradable con la que no se puede asociar ningún sentido ni ninguna hondura: se agota en el «Wow!».”  I, a continuació recordava que “donde se impone abriéndose paso el agrado, el «me gusta», se paraliza la experiencia, la cual no es posible sin negatividad”.

Yago Hortal
Galeria Senda
C. Trafalgar, 32
Barcelona
Fins al 15 de novembre de 2021

Les pintures de Yago Hortal que es van poder veure fa molt poc a Can Framis, el museu de pintura de la Fundació Vila Casas, ens provocaven algunes d’aquestes idees i sensacions si canviem el concepte de polidesa, d‘allò polit, ple de color, allò acolorit o, si voleu, si passem de la superfície polida a l’acolorida.

Es tractava d’una pintura d’èxit conformada amb gruixos de pasta de colors fluorescents, amb acrílics industrials, una pintura de gestualitats i de coloraines diverses, que volia ser alhora un revisionisme d’alguns dels postulats de l’expressionisme abstracte nord-americà de mitjans del segle passat, allò que en el catàleg d’aquella exposició Enrique Juncosa en deia “revisió formalista de la pintura abstracta”.  I també era, al mateix temps, una pintura molt retiniana, molt visual, amb tendència a l’espectacularitat, que entrava fàcilment per la vista.

El títol d’aquella exposició,  “Allò era abans, això és ara —que va tenir lloc del febrer al maig d’aquest mateix any—, es pot seguir aplicant a la mostra que actualment hi ha a la Galeria Senda de Barcelona. Però a l’exposició actual la pinzellada i el gest assoleixen molt més protagonisme, diríem fins i tot que el principal paper protagonista. Ara les pinzellades són molt amples i grans, executades amb rapidesa, i pretenen omplir tot l’espai pictòric però sense transgredir-lo, sense assolir formes voluminoses viscoses o tridimensionals ni adquirir característiques d’objecte.

Vista de la sala principal de l’exposició.

Hortal ha abandonat les anomenades “pintures de massa” per romandre a la superfície de la tela i dins dels límits del quadre. Ha reduït enormement la seva expressivitat desbordada, els seus colors, la seva fluorescència.  Ha sintetitzat el seu llenguatge pictòric. Com diu el mateix autor, “aquests quadres són síntesis dels d’abans”.

Just al vestíbul d’entrada dos quadres de format no gaire gran, un a cada banda, presenten tan sols unes poques pinzellades d’aspecte més aviat pobre i anuncien el que veurem a continuació. En aquestes peces tot s’ha reduït i s’ha simplificat. De la densitat i la viscositat s’ha passat a la fluïdesa, del gruix i la pastositat a la liquiditat, de la complexitat i la barreja a la senzillesa i la simplicitat.

Aquest cop, el pintor no exposa díptics ni políptics malgrat la seva tendència a treballar en sèries, encara que algunes peces s’exposin més pròximes entre elles que d’altres, que es mostren més separades o de manera aïllada.

Els colors han perdut aquella fluorescència tan escandalosa que tenien i s’han anat temperant. Hi ha blaus, grocs i vermells, però són més continguts, més nets, sense fluorescències, sense barreges incompletes, més profunds, més tradicionalment pictòrics. La seva textura és completament plana i sembla que la pintura hagi estat dipositada per capes superposades. I a la gamma cromàtica actual comencen a predominar els blancs, els negres i, sobretot, els grisos.

Una altra vista general de l’exposició, on es veu com comencen a predominar els tons grisos.

Les formes sinuoses s’han simplificat moltíssim, però malgrat el seu caràcter completament abstracte, encara conserven algunes lleus connotacions que fan pensar en entortolligaments, en circumval·lacions, en moviments intestinals.

Paral·lelament a aquesta mostra, es pot veure una altra exposició de pintures d’Hortal en una galeria de Salzburg, i això quan fa molt pocs mesos que es va clausurar la gran mostra de Can Framis. Tot plegat fa pensar en una certa hiperactivitat, en una actuació impulsiva i accelerada que s’allunya de la vita contemplativa, aquella que pressuposa una particular pedagogia del fet de mirar. Aquesta impulsivitat pot caure en el perill de no tenir en compte que “la pura actividad solo prolonga lo ya existente”, com diu Han.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat, on va a parar aquesta síntesi, aquest intent d’aprofundir en la pròpia pintura, en les seves característiques intrínseques. De moment, tot sembla estar en trànsit cap a un replantejament de la mateixa pintura i de l’acte de pintar.

Abel Figueres
Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textos a diaris, revistes i catàlegs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close