L’art del vitrall és espectacular, però molt més fràgil que els altres. El vitrall és molt delicat i està gairebé sempre a la intempèrie, exposat a tota mena de fenòmens atmosfèrics, però també a l’acció nefasta de l’home quan perd la raó. Per això els grans vitrallers de temps passats els coneixem tan poc: moltes de les seves obres s’han perdut.
Els vitrallers gòtics catalans han estat curosament estudiats, gràcies, en gran part, al projecte “Corpus Vitrearum Medii Aevi”, que l’Institut d’Estudis Catalans porta a la pràctica en el marc de la Union Académique Internationale. Tot i les pèrdues enormes hagudes al llarg dels segles, els vitralls sobrevivents han estat publicats i detingudament analitzats i restaurats en cinc volums curosament editats, entre 1985 i 2014.
Però el nostre país ha estat modernament molt atent a l’edat mitjana, i el cas és que, amb posterioritat a aquella època tan mitificada aquest art continuà existint, i fins fa ben poc no se li ha prestat l’atenció que mereixia. La doctora Sílvia Cañellas, col·laboradora important d’aquell projecte del “Corpus Vitrearum”, s’ha endinsat des de fa anys en la documentació existent sobre els vitrallers dels segles XVI al XIX, i en les obres que han resistit el pas del temps, fins al punt de poder traçar tot un panorama completíssim de l’activitat d’aquells artistes i de les seves circumstàncies vitals i socials. Tot això ho ha sintetitzat en un llibre en dos volums, recentment aparegut, Pintors de vidrieres de Barcelona (del s. XVII a 1833), editat aquest 2022 a Barcelona mateix.
Sílvia Cañellas ens obre la porta a tot un món insospitat. Gràcies a la consulta dels exàmens d’ingrés al mestratge de l’ofici i més documentació conservada d’aquest col·lectiu, ha pogut destriar l’activitat d’aquest ofici en uns segles en què molts es pensaven que la seva activitat ja havia mig desaparegut. No cal dir que en la seva major part aquesta documentació era en català, i excepcionalment en llatí, però fins i tot al segle XVIII, quan el nou règim de regne únic espanyol s’esforçà a imposar el castellà, només s’utilitzava l’idioma imposat en documents de relació amb les autoritats, mentre el dia a dia continuava substanciant-se en l’idioma del país.
Al segle XVI els vitrallers estaven encara integrats amb els pintors, en la confraria de Sant Esteve dels freners, dita per això dels Esteves. Molt avançat el segle XVII, però, s’anà conformant un nou Col·legi dels pintors de vidrieres blanques, pintades i llises, definitivament constituït el 1694, i els vitrallers, així, s’organitzaven clarament pel seu compte. Aquesta organització gremial es va mantenir durant cent cinquanta anys, ja que a partir del 1833 ja no s’han localitzat més reunions del gremi.
Però durant aquest temps —i abans i després—, l’ofici i l’art dels vitrallers continuà existint. No hem de pensar que sempre es dedicaven a la creació de grans vitralls catedralicis. Feien també moltes restauracions de vitralls antics deteriorats, i igualment feines menors per a particulars. Fins i tot alguns actuaven com importadors dels materials que necessitaven per a la seva tasca. Com que volien tenir l’exclusivitat en l’ús i tall del vidre, feien també fanals, llumeneres, quinqués, i també elements de llauna d’estany, ja que les tasques del seu ofici comprenien també treballar aquest material. Fins i tot les tasques dels ullerers es podien encavalcar amb les seves.
Es formaren diverses dinasties. Els Julià al segle XVII, els Arrufó, que foren no menys de catorze individus, estigueren actius durant el segle XVII, tot el XVIII i començaments del XIX, però amb altres cognoms –de gendres- entroncaren amb els Amigó, protagonistes del vitrall català premodernista; i els Saladriga o els Ravella, també encavalcats entre el XVII i el XVIII. Però n’hi va haver molts més, i tots estan recollits al llibre, al segon volum, en el que és com una mena de diccionari biogràfic dels vitrallers barcelonins d’aquella època. Sovint, tanmateix, sabem més de les seves vides que de les seves obres.
El que no aborda la doctora Cañellas —que és acadèmica electa de Belles Arts de Sant Jordi i està a punt de llegir-hi el seu discurs d’ingrés— és una anàlisi estilística d’aquestes obres. Tot i l’abundosíssima documentació que ha permès fer aquest llibre, les peces sobrevivents no són gaires, i solen estar força retocades, per a poder treure’n gaires conclusions formals. Així les obres principals conservades d’aquests artistes són escasses, ja que moltes no han superat el càstig del temps. Molts retaules pictòrics medievals i posteriors, quan passaren de moda es reciclaren en forma de moble de sagristia, i pogueren ser recuperats segles després quan el gust i el respecte pel patrimoni artístic feren que els estudiosos els redescobrissin. En canvi, els vitralls perduts ja no es varen poder recuperar: el vidre quan es trenca ja es perd irremissiblement.
D’Isidre Julià I hi ha un gran finestral amb el Sant Sopar, al damunt de la porta del carrer de Sombrerers (1667) a Santa Maria del Mar; de Francesc Saladriga hi ha la rosassa de Sant Miquel a la seu de Girona (1708) i el vitrall de la Concepció a Santa Maria del Mar (1710); d’Eloi Arrufó I hi ha un bon finestral al trifori de la mateixa església (1718), amb les figures de dos sants; de Josep Ravella hi ha vitralls amb sants a Santa Maria del Mar (1722), i finestrals historiats a l’església del Pi (1727). Sense adjudicar a cap autor hi ha vitralls importants al deambulatori de Santa Maria del Mar i a altres llocs.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.