Arts visuals

Elvira Dyangani Ose: “El Macba ha de donar pas a tota mena de públic sense que es converteixi en un centre comercial”

Després del seu nomenament al juliol com a directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), i una mica més calmats els ànims després dels dos acomiadaments fulminants al Museu dies després, Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974) porta ja un mes totalment incorporada al seu càrrec. Com es va poder comprovar en la seva presentació pública, Dyangani Ose desborda entusiasme i il·lusió contagiosa davant d’un repte immens com és el de dirigir un museu de la importància i centralitat del Macba. Deixa molt clar que no ho farà sola i insisteix que un museu és també un equip, en aquest cas, no ho nega, “un equip que ha patit molt”.

Per Dyangani Ose aquesta nova etapa professional —després de vint anys fora de Barcelona— suposa també el retorn a la ciutat on es va formar a principis dels anys noranta, i que recorda com un moment, quan encara es construïa part de la xarxa de l’art contemporani al nostre país, clau en la consolidació de la relació entre artistes i marc institucional. Un tema que en certa manera té molt present de cara a enfocar la situació actual i els nous reptes de futur d’un museu que, entre moltes altres coses, ha d’encarar una ampliació, una relació més directe amb els seus públics i una obertura de mires en el relat de l’art estrictament occidental.

Elvira Dyangani Ose.

En la seva presentació pública, va dir unes frases que es van convertir en titular a molts mitjans de comunicació. Va dir que volia convertir el museu en el “Macba dels afectes” i que a dins hi passessin “coses memorables”. No sé si amb aquestes afirmacions estava, de fet, reconeixent que el Museu pateix desafeccions.

Aquestes frases s’han de posar en el context del que estava passant el 22 de juliol. És a dir, amb dos acomiadaments, que no s’haurien d’haver produït d’aquella manera, i que havien creat una sensació de desafecció i d’incertesa. I la frase que en el Macba han de passar coses memorables, de fet, no és meva. Havia parlat amb una sèrie de gent de diferents sectors sobre com veien el Macba i una comissària més jove que jo, que també ha estat fora, em va dir que en el museu havien de passar coses memorables, cosa que subscric absolutament. Tinc clar que visitar un museu ha de suposar sortir del teu temps i entrar en un altre món, coses que l’art fa possible. Si estem creant una desafecció que faci difícil i problemàtica la relació entre l’obra d’art i l’experiència artística i la persona a la qual va dirigida, tenim un problema. També defineix de manera abstracta el tipus de museu que m’agradaria liderar. Ha de ser un museu necessari, perquè, si no és rellevant, què estem fent aquí? I també vaig voler dir que amb tot allò que havia passat al juliol, hem de començar a mirar cap endavant. En anglès hi ha una frase que m’agrada molt que diu que un ha de superar el present de la crisi. Per tant, hem de plantejar-nos ara i aquí, el que ha de passar en el futur.

Realment van ser dies curiosos i emocionalment intensos, perquè quan es va anunciar el seu nomenament hi va haver una reacció d’eufòria, que s’ha de dir que no és molt freqüent aquí en el sector de l’art, i immediatament després amb el tema dels acomiadaments, la gran decepció.

Jo em quedo amb l’eufòria [riu]. Estic molt contenta, perquè estem portant a terme un projecte de futur per a aquesta institució que tornarà a fer sentir aquesta eufòria. Que no és només el meu nomenament en si sinó el significat i la metàfora que constitueix que una persona com jo, dona, negra i de classe treballadora i amb la meva trajectòria, arribi a un càrrec com aquest per primer cop. Vol dir que hi ha coses que estan canviant a la nostra cultura i al nostre entorn que hem d’apreciar. En l’imaginari social, l’important no és que jo hagi arribat fins aquí, sinó la referència a l’abstracció de mi que es pot fer, el que pot significar per al futur de les institucions.

Em sembla que, com va escriure Elena Vozmediano en un article, aquest aspecte s’ha minimitzat mediàticament per por a no ser “políticament correcte”. Dona, negra i de classe treballadora. No és poca cosa, precisament.

Exacte, i si puc m’agradaria contribuir a una cultura del canvi en aquest sentit. Però no només pel que fa als artistes, comissaris, institucions, sinó també a tots els professionals de l’art que fan una feina invisible, que se’ls ha de donar un espai. Tornar la mirada cap un museu més humà i proper, amb una visió consensuada i que de vegades serà dissentida, perquè és evident que no sempre el que fem agradarà a tothom.

Tornant a les possibles desafeccions, l’art contemporani de vegades les pateix massa per falta de connexió amb el públic, perquè és vist com alguna cosa elitista i incomprensible. Hi ha molta feina a fer en aquest tema?

L’art ha de ser una experiència i l’experiència és la que crea la transferència de coneixement. És l’obra, la història que volem explicar i l’usuari, amb la seva pròpia història i memòria. Hem de cuidar molt això. Si tot això que creem des del museu, resulta que posa límits a què l’espectador pugui arribar clarament a les obres o a qualsevol de les activitats que fem al museu, vol dir que alguna cosa fem malament. També és cert que existeix el prejudici que un museu d’art contemporani és una institució elitista, només per als entesos. Per això és important no menysprear les raons que fan que molts s’hi sentin aliens. El museu ha de posar solució a la sensació de distància que pugui tenir el visitant. Nosaltres tenim la primera responsabilitat de fer gaudir l’espectador, de fer entendre que el patrimoni que exposem també és seu i també d’obrir-lo a un món que no coneix. I més en aquest món pandèmic, és important tornar a viure l’experiència de l’encontre amb l’obra d’art, amb una relació gairebé física, habitar un espai temporal. El museu ha de ser com un habitatge acollidor i tendre, però també que et faci pensar, que et provoqui, que t’interpel·li.

Encara que la llista d’artistes que han exposat en tota la història del museu pugui negar aquest fet, una altra desafecció amb el Macba és que no ha tingut prou cura de l’escena local. Com hi posarà remei?

El mes que ve inaugurarem l’exposició Panorama 21“, que és la primera edició d’una sèrie d’exposicions impulsada per l’equip de l’anterior director, Ferran Barenblit, i que està dedicada a la comunitat emergent local. La feina de comissariat que ha fet l’equip de Latitudes i la companya del Museu Hiuwai Chu és extraordinària i molt valenta per portar a primer pla uns artistes que molts són desconeguts. Per mi també és molt important que hagi ofert la possibilitat als artistes participants de produir obra nova i és una bona manera d’integrar una sèrie d’artistes emergents a la casa. En aquest sentit, el que vull per al Museu és oferir una visió de l’escena local transgeneracional, i que puguem trobar figures consagrades al costat de les de mitja carrera i les més emergents.

I de la història de l’art recent català, què li interessa remarcar?

Tenir ara al Macba la Col·lecció Tous és una gran oportunitat. Recordo la feina que va fer a Barcelona als anys vuitanta i principis dels anys 90 una institució com Metrònom i en aquest sentit m’interessa molt la idea del que és institucional abans de la institució. D’un art que mirava la hiperlocalitat, però estava connectat al món. Era un moment transversal en què et podies moure des del Saló Diana fins a la sala Vinçon o a l’Espai 13 de la Fundació Miró. De cop es van crear les institucions i vam pensar que totes les demandes havien de ser cobertes per elles, però hi ha una història del que és institucional que encara no s’ha explicat. Que feien els artistes per si mateixos quan encara no hi havia estructures oficials i encara no eren suficients. D’aquest model que era més orgànic, el Museu en pot aprendre molt per ser més proper al públic.

En la història del Macba, hi ha hagut moltes presentacions de la seva col·lecció permanent, depenent dels diversos directors, etc. Com s’hi enfronta vostè, a la col·lecció, en un moment en què s’acaba d’incorporar la Col·lecció Tous?

Una de les coses que hem d’aprendre de Rafael Tous és la manera com ha anat seguint els artistes. I en aquest sentit m’interessa molt mostrar les històries dels artistes a través de les obres i explicar les històries de les quals parlen aquests artistes amb les seves obres. No anar a exhibir una peça de cadascun i ja està. També voldria mostrar episodis que encara no s’han explicat per l’orientació més occidental de la col·lecció, malgrat que tenim, per exemple, una bona representació d’obres llatinoamericanes. Voldria ampliar la geografia de la col·lecció i començar a parlar d’artistes d’altres llocs del món que estan parlant d’idees com la desmaterialització de l’art. També m’interessa la realitat contracultural que existia als anys setanta; m’interessa la realitat contracultural d’ara i en general la creació col·lectiva en la línia de propostes com Tucumán Arde, per exemple, i que ens ajudarà a revisar també propostes històriques d’aquí com la de Grup de Treball.

Vostè que ha treballat a Londres sap que els museus d’allà tenen per la mà fer equilibris programant exposicions, diguem-ne, blockbusters amb d’altres de més especialitzades i alternatives. Pel que fa a les mostres monogràfiques el cert és que aquí hi ha artistes contemporanis internacionals, i també a escala estatal, que no s’han vist aquí o no s’han vist prou.

Hi estic d’acord i mirarem quins artistes podem exposar i quins moments ens interessa mostrar d’aquests artistes. He de dir que jo he après molt de les exposicions blockbusters. En el cas de les monogràfiques, sobretot quan l’exposició t’obliga a revisar l’obra d’un artista. I també m’agraden les exposicions col·lectives temàtiques, que, d’una banda, poden acostar a un cert tipus de públic, i de l’altra poden ajudar a presentar-nos un món més vibrant i més plural. També és una manera de poder mostrar aspectes com els arxius o els llibres d’artista. Hi ha maneres i maneres d’utilitzar una exposició blockbuster. I la profunditat no ha d’estar renyida amb una mostra d’aquestes característiques.

Un dels grans reptes del seu mandat serà l’ampliació del Museu.

Em fa molta il·lusió. L’ampliació ha de tenir el propòsit d’estar al servei de la comunitat. Tindrem la possibilitat de presentar millor 5.000 obres i pensa que hi ha moltes instal·lacions de la Col·lecció Tous que no s’han pogut exposar per manca d’espai!

Encara es manté que els espais del Convent dels Àngels acolliran la col·lecció permanent?

Aquest era la idea del primer projecte, però potser ho revisem. El que sí que m’agradaria és que tots els edificis de la casa estiguessin formalitzats al voltant de la col·lecció i posant l’atenció en les absències que hem tingut i en les obres que ara no estan representades. També volem obrir l’espai a un major nombre de públic que puguin venir a veure aspectes de la col·lecció gratuïtament.

El públic, els públics… Quina prioritat tenen en el seu projecte i en concret en l’ampliació?

Tinc clar que hem de donar pas a tots tipus de públic sense que es converteixi en un centre comercial. Públic que passi, públic que es quedi, que hi hagi la idea que el Museu és tant teu com meu. El Museu ha d’acontentar l’especialista, el públic de consum ràpid, el que vol passar la tarda com aquell que passeja per un parc. Al que vol venir a mirar específicament algunes obres i que pugui simplement passar o quedar-s’hi a dibuixar o el que sigui. Com que és un museu de titularitat pública, més aspectes de l’exposició de la col·lecció han de ser gratuïts. Però també soc conscient que per fer això necessitem pensar com ho financem. Evidentment hi ha una part del sector empresarial que hauria de contribuir, com ara fa Uniqlo amb la gratuïtat dels dissabtes a la tarda, i d’aquesta manera poder fidelitzar públics.

Què demanaria a la governança d’aquest Museu?

Que continuïn amb una conversa oberta i que ens deixin treballar a tot l’equip. I espero que també tingui la llibertat de reorganitzar l’organigrama, cosa que estic treballant amb converses amb l’equip. I això serà la garantia que el meu projecte pot tirar endavant.

I quan podrà presentar el projecte per primer cop?

Espero que a la primavera de l’any que ve ja pugui explicar la meva programació de cara al 2023. I en principi he respectat el programa que va deixar preparat el Ferran Barenblit; només hi ha caigut alguna cosa que només estava embastada. De moment, estic ocupant-me de les qüestions del Museu que tenen més prioritat.

I per acabar, digui’m una exposició somiada.

N’hi ha tantes… Tinc una llibreta amb una llista amb exposicions que m’agradaria fer! Si pogués somiar, m’agradaria analitzar què passava quan es van començar a pensar les primeres exposicions surrealistes o analitzar com el laboratori Agit’art va començar a treballar als anys setanta en tallers a l’espai públic a Dakar, com va viure la gent en aquell moment una iniciativa com aquesta. La gràcia és que moltes de les exposicions que vaig somiar algun dia i que abans em semblaven impossibles, ara tinc la possibilitat de tirar-les endavant des d’aquí! I tenim dues propostes que em semblen molt importants: una sobre la possibilitat de treballar sobre projectes de creació col·lectiva i una gran exposició sobre producció cultural i artística panafricanista. Això permetria veure com hi ha una manera de veure el món des del punt de vista de la comunitat negra, que també és un punt de vista català i també espanyol, i farem residències i comunitats racialitzades i d’artistes que s’han deixat fora de discursos purament occidentals i que potser només s’incorporaven a través dels programes públics o en exposicions molt puntuals. El 2022 tindrem l’exposició de la brasilera Cinthia Marcelle, per exemple, que ja està en aquest context, però ampliarem molt més aquestes temàtiques amb altres artistes importants.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close