De vegades és un poema allò que precipita l’escriptura sobre un altre text. Apareix de sobte, tot regirant llibres, amb l’habitual manera que té de procedir l’enigma de la literatura, un vers d’Una nit amb Hamlet, del poeta txec Vladímir Holan que diu: “Sempre ens està excedint alguna cosa”, i si pogués relacionar aquest vers, tan en sintonia amb la condició humana, amb un altre text, apareix a escena l’obra de Friederich Hölderlin, La mort d’Empèdocles, drama en vers en el qual es plantegen diversos temes romàntics, com ara la condició de l’artista en la societat, i concretament, la del poeta, el qual anuncia la seva retirada del món, tot mostrant una posició d’estranyament, de conflicte adaptació a la societat.
Què de vida i personalitat d’un creador es pot trobar a la seva obra ens ho mostra Friederich Hölderlin qui, convertint-se en epígon del geni romàntic, ens llega una comprensió de si mateix -de la persona, de l’autor- en la seva obra que no ens treu de l’estupefacció. Mentre treballava el seu Hiperió, el poeta es va veure travessat per la necessitat d’escriure aquest drama empès per una força que oscil·la entre la necessitat i la passió que festeja la il·luminació. A Hölderlin, sí, l’excedeix no només alguna cosa, sinó la propia existència. O millor a l’inrevés: l’excedeix l’afany de posseir, del salt, de la transcendència. En un dels seus texts més brillants, Stefan Zweig aprofundeix en la figura de Friederich Hölderlin i al llarg de la seva anàlisi insisteix en la posició romàntica que va adoptar a la seva vida, és a dir, la decisió de no deixar mai de mirar enrere, i d’entendre, respecte del passat al qual no deixarà de remetre’s i de referenciar, l’esquerda que el separa violentament d’aquesta nostàlgia de passat, i això, com ben bé ho sabrà, dolorosament condueix a una invencible soledat. L’única aspiració del poeta és la de l’allunyament del món per tal de dedicar-se plenament a la poesia, que entén com l’espai de contacte oracular amb els déus. Empèdocles encarna aquestes aspiracions que toquen l’exuberància i la irracionalitat que ja han posseït el tarannà del seu autor. El camí dels posseïts -entengui’s tocats per l’esperit creador, el daimon, i també per un esperit tancat en la melangia de la imatge perduda- traça una paràbola en la qual el punt de màxima esplendor del geni coincideix amb el de la seva caiguda. Hölderlin es veu condemnat a l’asfíxia vital. Sap que tot allò contingent és opac i transitori, i fora de la poesia està condemnat a la mediocritat, per la qual sent un pànic esfereïdor. La mort indemnitza el sofriment, exalta l’obra i el geni romàntic apareix així com a vestigi de la divinització de l’ésser humà, de l’humà que ha estat beneït pels déus.
En aquest sentit, no seria dificultós pensar que La mort d’Empèdocles planteja la caiguda en un conflicte irresoluble que podríem enquadrar en la tragèdia: un home, savi, es plany a un col·lectiu -persones de la seva confiança, deixebles- d’haver estat deixat de la mà dels déus. D’una dimensió on surava a la vora de l’absolut, del sobrenatural, queda novament expulsat a la contingència del món. Els qui l’envolten tracten de convèncer-lo que ha de restar entre ells, que la seva saviesa, en haver estat en contacte amb la transcendència, ha de ser far que els il·lumini; tanmateix, Empèdocles no s’hi sent reconegut, ans al contrari: desplaçat, expulsat. És humà. Estranyat i fastiguejat, ni tan sols els permet de reconfortar-lo: tot allò que provingui del món és efímer, miratge de l’absolut. Adverteix a Crítias i Hermòcrates que li cal la invariable distància amb el món: “Concediu-me la gràcia/ de recórrer tranquil la sendera per on camino”. El terme tragèdia ha estat llargament debatit. La tragèdia en termes generals es defineix com a aquella peça representada en la qual es planteja una situació extrema, límit o terrible per a l’heroi o heroïna, que requereix d’un moviment que es desenvolupi de manera intensa fins concloure en el centre neuràlgic del problema -que acostuma a ser un conflicte irresoluble- i, a més, tret distintiu de la tragèdia grega, l’heroi o heroïna havia de ser-ne conscient del conflicte, és a dir, que una casuística en la qual els personatges es veiessin sotmesos als avatars d’un atzar capriciós sense ésser-ne conscients, no podria anomenar-se tragèdia. Goethe plantejarà categòricament que el requisit inexcusable de la tragèdia ha de ser l’existència d’un contrast que no permeti, sense excepció, cap mena de sortida. Aquesta definició posarà en la taula de debat que, per exemple, algunes obres d’Eurípides, com ara Electra, puguin realment dir-se tràgiques, atès que finalement existeix una reconcil·liació, una resolució al conflicte. Tornant al drama de Hölderlin, tot i que el que s’hi presenta és un panorama estàtic fruit d’un conflicte ja resolt -l’inexplicable abandó dels déus que llança Empèdocles a tornar a reunir-se amb la contingència del món-, el personatge és plenament conscient de la ferida oberta.
Però el vers de Holan, en aquest excès que angoixa i embriaga, pot, per què no, en ocasions remetre a l’amor i a l’estat d’enamorament. Imagina un drama amb forma de poema. Imagina el poeta allà entotsolat, en el poema parlant, parlant-se a si. En la dissort, l’excès habita Empèdocles. O millor: l’arrencament d’aquest excès, la capriciosa usurpació. Ell, que havia estat elegit, tocat pel dit de la divinitat, designat com a portador del missatge diví, ara es veu sol sense l’empara divina: “Us ho he dit sovint: cauria sobre la terra/ la nit i el fred, i es consumiria l’ànima en la misèria, si, en determinades èpoques/ els déus no enviessin a un d’aquests joves/ per reanimar la vida dels homes/ que declina”. Empèdocles encarna aquí la figura del profeta i del mestre que ha ascendit després d’un camí iniciàtic ardu i, essent impossible romandre en una experiència mística perpètua, es troba de cop amb la realitat i el món, que ja només és per a ell brutalitat i esclavatge; només l’allunyament i seguir el seu propi destí en solitud li podran retornar alguna porció d’allò perdut. Imagina, però, que la separació d’Empèdocles és viscuda com a relació d’amor, que és un descens cap a un desamor -una despassió per part dels déus-. La seva tragèdia, no es, llavors, la separació amorosa? “El seu dolor és dels déus”. En la melangia, el subjecte que la pateix introjecta en ell la imatge de l’objecte estimat: el destruiria si fos viu, de tan dolor com li causa. Per això integrar-lo en el propi cos, com a salvació del record i del sentiment d’amor que anhela posseir, doncs és l’únic que li queda de l’objecte perdut. I si m’han ofès en el dolor extrem, de qui estaria, doncs, enamorat, qui seria digne d’aquest dolor-amor, sinó un déu? I quin erotisme no seria més ple sinó aquell sentit per l’incommensurable? Quina mena d’erotisme l’uniria als déus? Passaria per la fascinació, per ésser, durant uns instants, cos i ànima indestriables, travessats per l’energia roent d’un desig agònic? A la primera versió del drama, Hölderlin fa dir a Empèdocles: “I digues-li que recordi l’home/ a qui els déus van estimar”, i clarament en moltes de les al·lusions a la separació amb els déus hi figura una relació d’amor, entren en joc, com en tota aspiració o ambició humana, l’amor i el desig. Que se’n recordi de l’home al qual els déus van estimar. L’amor: evidència d’una falta, ruptura irreparable.
La catàbasi, la tragèdia, viscuda com a desamor. I l’amor, sord i cec a la seva imatge agermanada amb el buit, submergeix el dolgut en una desorientació cruel de miralls i singladures. El seu dolor és dels déus i “qui, qui acollirà ara l’ultratjat, qui/l’acollirà, a qui camina errant, sense pàtria, entre les cases/ de gent estranya, amb els estigmes de la seva infàmia,/ i suplica als déus que l’allotgin!” No és possible un abandó sense amor. Però l’amor no té culpa, doncs és diví; l’amor resta impassible mentre l’humà es lamenta de la seva incapacitat intrínseca -donada per la seva condició mortal i imperfecta- d’allotjar-se amb els déus. “Oh dolor! Expulsat, oh déus? I allò que vosaltres/ m’heu fet, celests, ho ha imitat aquest sacerdot/ sense ànima i cap dret? Solitari/ m’heu deixat, a mi, que us vaig ultratjar, déus amants!”. El repudiat queda marcat, el seu rostre té la màcula de la vergonya, del repudi diví. Com un amant gelós, estretirà una relació amb la despossessió que oscil·la entre l’amor i l’odi que esclata en una projecció necessàriament narcisista: si l’objecte d’amor em deixa, em retorna a l’escissió, no puc sinó preservar-lo fent-lo meu per tal de no morir, mirall incendiari, joc de Narcís. És meu i descansa en mi: m’elevo per sobre del dolor, per sobre de l’humà, em fascino.
