Aquest article pretén rastrejar aquelles històries de vida i obres plàstiques d’artistes catalanes i valencianes que es vegeren obligades, per una banda, a silenciar les seues maneres d’entendre l’estima, l’amor i la follia de viure (expressió sexual), i, per altra banda, a desterrar a l’ostracisme les seues obres plàstiques més dissidents amb el sexe i el gènere mainstream, durant la postguerra (1939-1952). Unes vides trencades que, en termes artístics, es podria traduir en forma d’exili exterior, d’hermetisme plàstic o exili interior, d’encriptament simbòlic de l’art de sempre com a estratègia de resiliència, i, en alguns casos, de cessament de l’activitat creativa.
Malgrat que el règim franquista no va deixar cap racó lliure per a la lliure expressió dels afectes i de la sexualitat, sota l’estricta observança de la Ley de Vagos y Maleantes (aprovada l’any 1933), s’ha de qüestionar que entre el formalisme figuratiu i tradicionalisme continuïsta de l’art de sempre, es podria entreveure una estètica més intimista al voltant del subjecte, del desig reprimit i del decorum, en el si de temàtiques costumistes, religioses, mitològiques o acadèmies. En aquest ordre, en primer lloc, cal citar una relectura més esbiaixada i subalterna envers les fotografies pictorialistes S.T. (aprox. entre 1940 i 1950) del sabadellenc Joan Vilatobà i Fígols (1878-1959).
Sota el meu parer, es tracten de fotografies-acadèmies d’atletes despullats, dotats d’una heroïcitat apolínia i, alhora, d’una contemplació epicúria, centralitzada en la sensualitat de les seues artificioses accions i postures. En segon lloc, des de l’àmbit religiós es podria esmentar l’alt relleu de pedra de Sant Jordi (1949) del manresà Francesc Sitjar i Cerdà. Una peça arrelada en la tradició noucentista, però tractada des d’un concepte més grecoromà, ja que representa a un sant semidespullat (sense justificació narrativa) i amb una actitud allunyada de la virilitat tòxica. I, en tercer lloc, des d’ambients més mítics, es presenta L’odissea Vol 1 (Polifem) del 1948 del vilanoví Enric Cristòfol Ricart i Nin (1893-1960), com un clar exponent d’una sensualitat dubtosa i amanerada. Una obra que es situa en la línia homoeròtica del Faune (1920) del mataroní en Marià Andreu Estany (1888-1976).
Pel que fa a les històries de vida, val a dir que la historiografia valenciana i catalana està farcida de relats sobre simulacres de vida, dobles lectures i exilis interiors, sota la finalitat de no ser estigmatitzats, i, per ende, no perdre l’estatus social. En aquest sentit, si partint de la base que allò personal és polític, es podria considerar que les pròpies pintures cinètiques de l’alacantí Eusebio Sempere (Onil, 1923-1985) i del seu company de vida, el gravador i pintor aragonès, Abel Martín (Terol, 1931- Aravaca, 1993), podrien tenir una relectura més humanitzada en clau de càlculs matemàtics, geometria, i altres sinergies cinètiques. Davant d’aquesta interpretació personal, em fa l’efecte que s’ha volgut amagar, intencionadament, la vida sentimental de Sempere en molts dels catàlegs i llibres dedicats a l’artista. Potser, les institucions i els seus familiars més curosos pel seu melic han consensuat que les persones artistes d’una certa època, concretament de la generació dels anys 40 i 50, no tenen sexe com els àngels, o bé les seues vides han esdevingut en un estat eteri i suprasensorial (digne del món de les idees d’un selectiu Plató).
També, cal esmentar el tàndem valencià de Genaro Lahuerta (València,1905-1985) i Pedro Sánchez (València, 1902-1971). Des d’aquest darrer aspecte, tots dos pintors van mantenir en estricte secret la seva relació amorosa, comentada amb boca petita en tots els cercles artístics i intel·lectuals de València. Segons el catedràtic de dibuix de la comarca de la Costera (València), en Vicent R., narra que el mateix dia que Lahuerta contragué matrimoni amb la Josefa Galiana, en Pedro Sánchez des de la porta de l’església murmurà que mai no li perdonaria que no li hagués donat un fill. A banda d’aquest romanç melodramàtic, són de vital rellevància els dibuixos de Lahuerta dels anys 40, on es reflecteixen ambients bucòlics de gran intimisme, protagonitzats per grups d’homes herculis i grups de joves més llicenciosos, estirats i recolzats entre si mateixos, com una clara oda a un fraternal companyerisme, obert a possibles situacions més concupiscents i lascives.
Canviant de terç, la irrupció del franquisme tallà de cop els espais afectius i socials entre les dones lesbianes, com es va poder veure reflectit en les dones emancipades plasmades en la La tertúlia (1929-1932) de l’empordanesa Ángeles Santos (1911-2013) i de les dones rosses i esportives de la il·lustradora i pintora madrilenya (i resident a València i a Barcelona) Juana Francisca Rubio (1911-2008). La repressió masclista i misogínia del règim franquista incentivà la doble invisibilització de les dones lesbianes que, en paraules de l’Elina Norandi (2008) suposà “la cancel·lació de la representació de la realitat lesbiana”. La pròpia Norandi remarca, que mentre les dones artistes romangueren llurs relacions sentimentals amb altres dones en el més estricte secretisme, la seua pràctica plàstica mai es va centrar amb les interrelacions lèsbiques. Des d’aquest paràmetres, caldria reflexionar sobre quins anhels, patiments o veritats impronunciables s’amaguen al darrere del paisatges postimpressionistes de la barcelonina Núria Llimona (1917-2011)? Una dona valenta que, a contracor, visqué una vida lliure i emancipada com a dona artista, feminista i lesbiana, sempre associada amb la seua inseparable moto.
Finalment, en l’àmbit de l’art de l’exili, cal fer esment a l’escultor, gravador i dibuixant Ismael Smith (1886-1972). Un jove barceloní format a l’Escola d’arts i Oficis de la Llotja, que després de llur estada parisina i anglesa, es va exiliar amb la seua família a Nova York (1919) fins a la seua mort en un centre psiquiàtric. La plàstica d’Ismael Smith, força controvertida, sempre ha representat un cant a la llibertat i la reivindicació envers l’alliberament sexual, les dones emancipades, l’androgínia, i un irreverent exhibicionisme d’homes despullats, proveïts amb provocadors penis erectes, com es pot observar al dibuix Nu masculí del 1941.
