World Arts / Art & Science
Píndoles d'art i ciència

Enrico Magnani · Del planeta Terra a les supernoves

Read it in English

Enrico Magnani és un artista italià conegut per ser autor d’obres que integren art, ciència i espiritualitat. Arribat definitivament al món de l’art després d’un camí eclèctic que l’ha vist durant anys com a investigador científic en el camp de la fusió nuclear, en un cert moment de la seva carrera, Magnani va deixar de sentir la necessitat de continuar per aquelles senderes de coneixement on l’especulació era purament racional. No eren prou aliment per a la seva ment inquieta. 

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Enrico Magnani, de la Terra a les supernoves.

Després d’un període figuratiu inicial, les seves obres abstractes originals van cridar ràpidament l’atenció internacional i des del 2010 s’han presentat a museus, fundacions, galeries privades i institucions públiques d’Europa i els Estats Units. Actualment imparteix seminaris i tallers de formació sobre creativitat a l’art i a la vida mitjançant l’ús constructiu de l’error i la intuïció.

Pel que fa a la qüestió sobre els punts de contacte entre art i ciència, aquest artista ens recorda, primer de tot, la bellesa. Les equacions poden ser molt belles, explica, però llur bellesa és difícil de transmetre, perquè, en general, no hi estem acostumats. Grans homes de ciència, però, han volgut insistir en la importància de la bellesa dels fets científics. Entre ells, Paul Dirac, fascinat per les fórmules de les teories científiques, de les quals la bellesa deia ser-ne indicador de proximitat amb la realitat. En el dubte, tria la més bonica, aconsellava. Altres han preferit la intuïció com a punt de contacte distingit entre aquestes formes de coneixement, art i ciència, que  tenen en comú la recerca, la bellesa i la intuïció. Ben aplicada, la intuïció és un potentíssim instrument d’expansió dels dominis del coneixement, perquè contribueix en l’aportació de coses noves a la nostra existència.

Opus nº 8 · 2017.

Magnani va començar la seva recerca artística en els quatre elements —terra, foc, aigua i aire—, dels quals la quinta essència alquímica n’és l’or. Més endavant, es va interessar pel cosmos. Si les primeres obres eren tel·lúriques, les actuals es relacionen des de 2017 amb l’espai exterior, pel cosmos i els seus descomunals habitants, entre ells, les supernoves, que ha volgut representar artísticament. La casualitat és sempre present en el seu treball, igual que en l’univers, ens explica. Un estel que crema és molt més ordenat que un que explota i això fa de l’univers un mar d’ordre i de desordre. Els cossos còsmics que exploten per si mateixos, les supernoves, envien materials a altres estels en una dansa eterna. Si l’univers és fet d’ordre i de desordre, la vida mateixa, també, rebla: programes coses, esdeveniments, fets… però llur complexitat impedeix que es produeixin exactament igual que el que esperaves. Ordre i desordre, disminució i augment d’entropia, ciclicitat del cosmos, agregats en temps còsmics, formen estrelles i planetes. Són els elements als quals Enrico Magnani apel·la al·legòricament en les seves peces. Per exemple, els punts daurats de la seva representació d’una supernova són estels que naixeran del cataclisme. A la recerca d’equilibris casuals, dosifica, doncs, la barreja d’ordre i de desordre que descobrim en la seva representació de l’explosió de la supernova i, en essència, d’aquella dansa eterna regulada per lleis físiques descrites per unes equacions que, ens confia, algú o alguna cosa hauria d’haver escrit. A voltes pensa en quelcom o algú que transcendeix. Hom pot parlar de Déu, és clar, però ell, que es presenta molt flexible en aquest terreny, pensa, sobretot, en alguna entitat no humana que no pot descriure.

Supernova (4) · 2017.

El desordre és quelcom difícil de controlar per a un artista, admet Magnani, que l’introdueix voluntàriament en la seva obra, on descriu la presència de parts molt ordenades i altres que no ho són tant, que prenen forma en deixar-les lliures a l’arbitri de la casualitat. Quan treballa en les seves peces, inicialment disposades de forma horitzontal i submergides en aigua, pot triar els colors que farà servir. Siguin, per exemple, el fúcsia, el daurat i el blau; però quan empra el doll d’aire o d’aigua per moure els colors sobre les superfícies, a fi d’establir una força centrífuga llunyana del punt de precipitació de les partícules de color, no pot triar exactament el que succeeix. Desconeix on anirà a parar cada taca de color. Se sotmet, doncs, a la casualitat, tot i que podria no ser casualitat, admet, però que per a ell, si no és capaç de controlar plenament el fenomen, ho és; i encara que l’aparença externa arribi a ser força geomètrica i regular, la forma en què els materials arriben a integrar les peces, el que hi ha a l’interior, no tant l’estructura sinó el material mateix, la substància i la distribució hi arriben pel camí de la casualitat i de l’error. Comprèn que el seu discurs pot semblar estrany, però ens fa veure amb l’entusiasme tan propi dels artistes apassionats que l’error, una mica com la intuïció, és el que genera les idees i aporta novetats a la nostra realitat. 

Red nº 3 · 2015

Enrico Magnani ens ha explicat també l’inici de la seva aventura actual. Cercava quelcom que pogués transmetre la idea de fusió i del paper del foc; alguna cosa que pogués cremar, però no trobava el material apropiat. L’ús directe del foc era massa banal. En una barbacoa amb uns amics en un poble proper de Niça, de sobte, el sostre de la instal·lació va començar a cremar. En el pànic general, ningú sabia què fer ni què passava. Després, sí, van veure que es tractava d’un cobert de material plàstic que s’havia incendiat. Apagat l’incendi, la festa va continuar i al final tot va acabar bé. L’endemà, en una passejada pels voltants, Magnani va trobar el material cremat. Per un instant va sentir la flama de la intuïció, que el dugué a aturar-se sobtadament i prendre l’objecte cremat en les seves mans. Hi veié colors bellíssims, que anaven del negre al vermell i al taronja, i formes interessantíssimes, a voltes mòrbides, a voltes rígides. Era exactament el que cercava. A més, el material es deixava manipular amb el foc. Va provar de treballar-lo allà mateix amb un encenedor i comprengué que era perfecte, que era el que feia més d’un any que cercava. Així que un error que ni tan sols era seu, sinó d’altri, hauria condicionat la seva obra durant, almenys, nou anys. Si el saps veure, insisteix l’apassionat artista científic, l’error és un instrument creatiu molt potent.  Passolini deia que, quan succeeix un error, cal conservar-lo en una vitrina, com quelcom preciós, perquè mai més no tornarà. Un error és com una intuïció: quan arriba, si no l’aculls, si no el transmutes en una realitat, se’n va; com el vent. Així és, al cap i a la fi, efímera, la natura de la casualitat i del seu ús en la creació que duu la novetat al món. Cal romandre sempre a l’aguait, si vols aprofitar-la quan es manifesta.

Supernova Dark Matter R4-19 – 2019 D
Josep Manuel Berenguer
Josep Manuel Berenguer és coordinador i professor de Psicoacústica i Música experimental del Màster en Art Sonor de la UB i director l'Orquestra del Caos. President d'Honor de la International Conference of Electroacoustic Music del CIM / UNESCO, President de Quantum Art Lab, membre del Patronat de la Fundació Phonos i del grup MISAME. El seu treball inicialment electroacústic s'ha orientat a la instal·lació, al temps real i a la interactivitat. Les temàtiques desenvolupades inclouen qüestions relacionades amb la filosofia i la història de la ciència, els límits de llenguatge, l'ètica, la vida i la intel·ligència artificial, la robòtica, el metabolisme de la informació, així com els límits mateixos de la comprensió i la percepció humanes del món. Luci, que explora els comportaments complexos emergents de superposicions d'elements simples, va rebre el Premi ARCO-Beep d'Art Electrònic.
Ebe Giovannini
Etnoantropóloga audiovisual, especialitzada en documentals radiofònics. Col·labora amb RAI3 Ràdio i Radio Svizzera Italiana. També, amb la Superintendència d'Etruria Sud i el Museu de Vila Giulia, Roma.
Es realitzadora de documentals antropològico-arqueològics, sovint seleccionats en nombrosos festivals a itàlia, Espanya, França, Croàcia, Moldàvia i Sèrbia.
A partir de l'exploració del món de les imatges i la reflexió sobre la seva significació, es va centrar en els aspectes paisagístics del so, en la memòria de les veus, l'oralitat i l'experimentació amb noves formes de contar històries. Des de 2007, la perquisició s'ha convertit en el camp de proves habitual des d'on elabora els resultats de les seves produccions.
D'ençà de la seva participació al Màster en Art Sonor, els seus interessos se centren en l'ecologia acústica i les instal·lacions sonores.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close