Arts visuals / Exposicions

Entre el Pont Simón Bolíver i Teheran: dues exposicions a Es Baluard

Més enllà de les dues exposicions vistoses i importants que ara mateix s’hi poden veure, “Rafael Tur Costa, la llum del fragment” i “Miguel Ángel Campano, accents i diferència”, Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma acull dues altres exposicions que val la pena visitar. Es poden veure en dos dels espais expositius més reduïts del museu. Són la complexa instal·lació “La pedra”, de la mexicana Teresa Margolles (Culiacán, Sinaloa, 1963), i la col·lecció de dibuixos “Spleen de Teheran. Poesia en prosa”, de la menorquina Núria Marquès (Ciutadella, 1975), els quals van acompanyats d’una sèrie de textos més o menys narratius.

Teresa Margolles. La pedra
Es Baluard
Comissària: Imma Prieto
Fins al 23 de març del 2021
Núria Marquès. Spleen de Teheran. Poesia en prosa
Es Baluard
Comissària: Catalina Joy
Fins al 4 d’abril del 2021

L’escenari de l’obra de Margolles –que és una instal·lació, com he dit, però que es mou entre el document testimonial verídic, la metàfora conceptual i la força escenogràfica– és el Puente Internacional Simón Bolívar, que travessa el riu Táchira i uneix els països de Colòmbia i de Veneçuela.

Margolles fixa la seva atenció en les dones que hi treballen diàriament transportant tot tipus de mercaderia –carregant-la a l’esquena o empenyent-la amb carretes– d’un costat a l’altre de la frontera. La intersecció d’aquests tres elements –dones, treball i frontera– permet a l’artista d’abordar diverses qüestions: la lluita de classes; la naturalesa sempre conflictiva de les fronteres; la vulnerabilitat extrema –i explotada– dels més desvalguts; les augmentades i múltiples vulnerabilitats i explotacions patides per les dones de classe baixa –en aquest cas, en països llatinoamericans–; el drama de les crisis migratòries –el Pont Simón Bolívar és el lloc de pas per on molts veneçolans intenten escapar-se del seu país…

Imatge de sala amb obra de l’artista Teresa Margolles. Fotògraf: David Bonet.

L’exposició en realitat consta d’una sola obra que està formada per diverses peces que es complementen mútuament i que aborden l’expressió i l’exploració d’un mateix tema. Lluny de conformar-se a denunciar asèpticament una dramàtica situació humana –amb ressò sociopolític global–, Teresa Margolles recull testimonis orals de carretoneras i de trocheras, les fotografia, n’exposa cruament i dignament la seva soferta tristesa i, a la fi, disposa escenogràficament tots els materials que utilitza –també hi ha els inevitables diners (bitllets), ja siguin exhibits, clavats a la paret, o cremats– de tal manera que tota la mostra s’articuli al voltant d’una pedra il·luminada que penja del sostre i que té una capacitat metafòrica considerable. Contundent i interessant.

Obres de l’exposició de Núria Marquès (fotògraf: David Bonet).

Com sol passar quan vivim una temporada en un país exòtic –o hi fem una visita més o menys llarga–, tot allò que pensàvem que en sabíem queda desmuntat o relativitzat en un tres i no-res. El mateix passa sempre i amb tot: amb les persones que no coneixem –i amb qui un bon dia, per les raons que sigui, parlem una estona–, amb els escriptors de qui no hem llegit res –i de qui un dia, per les raons que sigui, n’obrim un llibre i ens hi quedem uns dies–… És clar que, amb els països –societat, història, cultura, realitat de la gent, religió–, la cosa és un pel més complicada. Sigui com sigui, Núria Marquès va fer una residència artística d’un mes a Teheran i de seguida es va adonar que res del que hi veia o hi vivia encaixava amb el que en sabia. La perplexitat, la sorpresa, el xoc, els va posar damunt paper, tant en forma de dibuixos format pòster com de text.

Obra de l’exposició de Núria Marquès.

Quant als textos –tant les poques frases estampades als dibuixos com les històries que complementen la mostra–, el que més crida l’atenció és que són en castellà i anglès. Si la mirada iraniana de la menorquina té com a propòsit desprendre’s dels estereotips de la mirada colonial amb què un occidental s’acosta a l’Iran, és bastant estrany, i un fins i tot un contrasentit, que recorri a dos idiomes imperialistes –colonials– per contar-ne els resultats.

Obres de l’exposició de Núria Marquès (fotògraf: David Bonet).

En qualsevol cas, sobretot són interessants els dibuixos, exhibits en format pòster, plens de doblecs, clavats a la paret per la part de dalt però flotant en l’aire i, per tant, sempre una mica en moviment. Són dibuixos amb molta gràcia, que reprodueixen des del rostre i la figura de l’aiatol·là Khomeini fins a peces de fruita suculentes i vistoses, passant per noies amb hijab negre vivint la seva vida quotidiana. Són dibuixos de colors festius però aire melancòlic, que mostren el funcionament d’una societat d’una manera metonímica –la part pel tot–, el·líptica i subjectiva. Interessant, també.

Obres de l’exposició de Núria Marquès (fotògraf: David Bonet).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close