Arts visuals

Entrevista al col·leccionista de gravats Antoni Gelonch. Un miler de gravats de 500 autors es podran veure al Museu de Lleida

Pocs dies abans de produir-se el confinament amb motiu de la pandèmia del Covid 19, el Museu de Lleida va rebre en dipòsit 1001 gravats procedents de la Col·lecció Gelonch Viladegut. Es tracta del dipòsit més important en la història del museu. Tenint en compte que la col·lecció està considerada com una de les més notables que existeixen a Europa, hem considerat oportú entrevistar a Antoni Gelonch.

Antoni Gelonch. © Edicions Viena.

Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956) va estudiar Farmàcia i Dret a la Universitat de Barcelona. Està graduat en Alta Direcció d’Empreses per IESE, en Estudis Europeus per la Universitat de Grenoble i en Innovació de Polítiques Sanitàries per la Universitat de Harvard. Va començar treballant a l’Hospital de Sant Pau com a farmacèutic hospitalari, després va dedicar-se durant 10 anys a l’administració pública on, entre altres càrrecs, va ser Cap de gabinet del conseller d’Ensenyament, així com Secretari i Director de Programa de Reordenació de la Salut Pública al departament de Sanitat. Després es va incorporar al món privat en l’àmbit farmacèutic, on va romandre durant 17 anys, residint els últims set anys a Boston i París. Actualment es dedica preferentment a escriure llibres. És membre honorari de la Real acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. També presideix els Cercle del Museu d’Història de Barcelona i el Cercle del Museu Marès.

Com que enumerar els 500 autors de la col·lecció és impossible, només farem referència a alguns, però que serveixen per adonar-se de la qualitat que atresora: DürerCranach el Jove, Rembrandt, Van Dyck, JordaensTiépoloPiranesiHogarth, Goya, Ribera, Corot, Fortuny, Renoir, Rodin, Casas, Dalí, Picasso, Miró, Moore, ErnstAlbersRosenquistLichtensteinChillidaMattaSperoWarhol, Tàpies, Clavé, Guinovart, Saura, Gordillo, Barceló i Plensa.

Mao. Andy Warhol
Mao. Andy Warhol

El director del Museu de Lleida, Josep Giralt, es mostra summament agraït a Antoni Gelonch, ja que es tracta “d’una acció de mecenatge generós, que posarà a l’abast de tothom gravats de primer nivell”. A més, servirà perquè el museu faci “un salt qualitatiu en el seu discurs permanent i es converteixi en un referent per explicar la història”.

La seva formació està centrada en el camp de la gestió dins del món farmacèutic, hospitalari i de l’administració pública, però existeix algun antecedent familiar relacionat amb el món de l’art?

No tinc antecedents. Només una tia meva dibuixava i pintava però en pla amateur.

Quan va començar la seva col·lecció i per quins motius?

Va ser l’any 1985, i la vaig començar sense adonar-me’n. Em vaig emancipar i vaig llogar un pis a Barcelona. Era l’època en la qual treballava a l’Hospital de Sant Pau. En voler decorar el pis se’n va ocórrer comprar algunes obres d’art, però per qüestions econòmiques només ho podia fer comprant gravats. En vaig comprar dos, concretament dos de Piranesi. Van ser el dos primers gravats de la meva vida, i així es va anar ampliant la col·lecció fins a arribar a tenir 200 obres en 10 anys.

La seva col·lecció té poc més d’un miler de peces, entre gravats i llibres d’artista, de gairebé 500 artistes, i pràcticament abasta totes les èpoques i estils, des de la invenció de la impremta fins a l’actualitat. Com és que li interessen totes les èpoques i no una en concret?

La col·lecció no és monogràfica, és holística, o sigui des del segle XV fins a l’actualitat, on hi són presents totes les tècniques del gravat: xilografia, litografia, punta seca, aiguafort, burí, aiguatinta, serigrafia, etc., mitjançant el treball de 500 artistes. Es tracta de contemplar el gravat a través del temps. Per a mi el gravat és la més democràtica de les Belles Arts. La gent la té més a mà. Per exemple, jo no podria tenir una pintura de Dürer, Rembrandt o Miró, però en canvi sí que puc tenir un gravat d’aquests autors. Sense els gravats és impossible entendre la història de l’art.

El botànic. Fortuny
El botànic. Fortuny.

De tots els artistes que formen part de la col·lecció quins d’ells són els seus preferits?

Més que un artista en concret, m’interessa una etapa determinada, com és la del segle XVII, principalment pels gravadors francesos. Per a mi és el gran segle del gravat. És una estètica. Possiblement perquè vaig viure uns anys a Paris i vaig tenir accés directe a la cultura francesa, i vaig saber apreciar la delicadesa del dibuix francès. També la xilografia alemanya, els aiguaforts de Rembrandt, o el mateix Miró, tenen la meva admiració.

Quin mètode segueix per adquirir els gravats. Per exemple, assistir a les subhastes, fires d’antiquaris o d’art contemporani, galeries d’art, etc.?

Des de fa temps que tinc diversos galeristes de referència als quals acudeixo, ja que saben molt bé quina peça o autor em falta a la col·lecció. Això em permet una visió del gravat més amplia, a la vegada que em dóna seguretat per saber que les obres són autèntiques. M’assessoren tres galeristes de Barcelona i de París, i un d’Hamburg, Amsterdam, Londres i Nova York. Per tant, representa una mirada molt completa del mercat de l’art a nivell mundial. També faig visites periòdiques a diverses galeries d’antiquaris, com per exemple al Palau d’Antiguitats, on el seu director Albert Martí és un gran coneixedor del món del gravat.

És obvi que els preus dels gravats són molt diferents dels de la pintura o escultura, però ha arribat a pagar preus alts per una peça que li interessés molt?

No, no ho he fet mai. S’ha de fer una col·lecció amb seny. S’ha de saber triar de manera raonable, mirant la cotització. Un no s’ha d’acabar arruïnant per voler adquirir una peça concreta, i veure quins recursos econòmics tens. Prefereixo la pluralitat, o sigui, aconseguir diverses obres per al preu d’una sola. La peça que adquireixo m’ha de produir un xoc estètic. No m’interessa només la signatura, sinó que m’agradi. Per exemple, hi ha gravats de Picasso que m’agraden i altres no. Trobo més interessant el Picasso dels anys 20 i 30 que el d’altres moments creatius.

Quin ha estat el motiu pel qual ha fet aquesta donació al Museu de Lleida?

De fet, es tracta d’un dipòsit, i d’una possible donació amb el temps. Vull la continuïtat de la meva col·lecció, o sigui que es mantingui unida, que es pugui mostrar al públic, que sigui estudiada i que es facin exposicions. Aquestes són les tres condicions que vaig posar per fer aquest dipòsit. A més, sóc nascut a Lleida, i per tant, hi ha un aspecte sentimental, i a la vegada es produeix un equilibri territorial, ja que no tot ha d’estar a Barcelona. El museu comptarà amb una col·lecció que li permetrà formar un departament sòlid d’estampes. A Lleida li falta un mapa de museus. Al principi hi haurà un espai permanent per exposar una part dels gravats que estarà situat al cor de l’església.

As Opened Fire. Roy Lichtenstein.

Coincidint amb el dipòsit de la Col·lecció, s’ha inaugurat una exposició on hi ha 30 obres, perquè aquest nombre de peces i qui les va escollir?

Les va escollir el museu. No només hi ha gravats sinó també llibres d’artista. L’exposició es titula Les obres mestres de la Col·lecció. Té com a fil conductor l’evolució històrica del gravat. L’obra més antiga és una xilografia de Dürer i la més moderna, un òfset litogràfic de Richter. En principi l’exposició estarà fins a finals de setembre. Tot i que encara no l’ha pogut veure el públic, perquè va coincidir amb el tancament del museu per la pandèmia.

‘L’Anunciació’, Durer. Gravat.

Al museu s’han fet altres exposicions de la col·lecció, i també s’ha exhibit en diverses localitats de Catalunya, Andorra i França, entre elles París. Tenint en compte que és considerada com una de les col·leccions més importants en l’àmbit europeu, com és que no s’han dut a terme exposicions a altres països que tenen una gran tradició del gravat, com Anglaterra, Alemanya, Itàlia, els Estats Units, la Xina o el Japó?

Va haver una temptativa de portar-la als Estats Units, concretament a Miami, però finalment no es va poder fer. Va haver-hi diversos problemes, entre ells els permisos d’exportació, a més de problemes pressupostaris. En canvi a un país comunitari és més fàcil. A Andorra, que també hem exposat, és difícil. També s’han fet propostes a l’Institut Ramon Llull perquè pogués anar a diferents universitats dels Estats Units, però tampoc va ser possible. Ara deixaré unes peces a Cambridge pel centenari del compositor català Robert Gerhard, i a Brussel·les. Actualment, s’està fent una exposició al Museu d’Almacelles sobre Rembrandt i una altra itinerant per diverses localitats de Barcelona que porta com a títol De París a Nova York.

Com és que la col·lecció no tenia un espai propi on es pogués contemplar, tal com succeeix amb altres col·leccions i fundacions catalanes?

Mai he tingut aquesta temptació. Considero que hi ha massa fundacions que no es poden mantenir. Per això, millor que les obres estiguin als museus. No crec que es hagin de desviar recursos econòmics. S’ha d’enfortir el que ja existeix. Quina utilitat té fer una fundació per a un artista? Potser és que el MACBA no compleix la seva funció. Aleshores, quin és el paper dels museus? Una col·lecció ha de ser una eina al servei de la cultura, a la difusió de l’art i del progrés intel·lectual.

Al marge del gravat, a la seva col·lecció també hi ha llibres d’artista. Des de quan es va apassionar pels llibres i quants formen part de la col·lecció?

Vaig començar tard. Ho vaig fer per intuïció. Al principi va ser a través del galerista Francesc Mestre que em va aconsellar que adquirís un llibre d’artista de Joan Miró: Essències de la terra. També tinc llibres de Riera i Aragó, Perejaume, Trepat, Calder, Siré etc. En total tinc uns 25 llibres d’artista.

Actualment es dedica a escriure llibres, alguns d’ells relacionats amb el món de l’art, i més concretament amb el món de la dona. Com va sorgir aquest interès pel món literari?

De fet, he escrit sempre però fins ara no havia publicat. D’ençà que vaig tornar de França, he publicat set llibres en dos anys. El primer sobre les dones va ser 100 dones catalanes. 100 inspiracions, publicat l’any passat. Ho vaig fer des de la reflexió, ja que les dones estan poc representades als museus i a la història de l’art. La idea d’escriure sobre aquest tema va sorgir d’una reflexió que van fer les Guerrilla Girls, que és un col·lectiu d’artistes feministes i anti racials. Comentaven que per entrar una dona al Metropolitan Musem era més fàcil fer-ho despullada, ja que menys del 5% dels artistes que exposen a les seccions d’Art Modern del museu són dones, però en canvi el 85% corresponen a nus femenins. També al Centre Pompidou només el 23% de les obres són de dones artistes.

L’altre llibre, 100 pioneres catalanes –publicat aquest mateix any-, recull les biografies de cent catalanes que han estat pioneres en algun àmbit determinat, com és el cas de la primera dona artista, aviadora, ministra, doctora en medicina, etc. El llibre fa una biografia de cadascuna d’elles. Per cert, en el primer llibre hi ha una biografia i una cita en la qual es recull el pensament de les cent catalanes que han reflexionat sobre l’art. A més, també col·lecciono cites, en tinc més de 2000 recollides.

Finalment, què en pensa de la situació actual de l’art i en concret del gravat?

Vaig construir la meva col·lecció a Boston i a París. En aquests llocs el mercat és més dinàmic, i per tant l’oferta és millor, ja que existeix més demanda. Un col·leccionista té un cert prestigi social en aquests països, però en canvi aquí això no succeeix. Aquí no hi ha cap museu dedicat al gravat. Les universitats i els museus no fan la tasca necessària per donar-lo a conèixer. A més, al mercat de l’art se li dóna poca importància, i si no hi ha mercat, no hi haurà artistes. El nostre és un mercat de luxe amb impostos massa elevats.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close