Arts visuals

Ernest Altés i el mandat de la natura

L’escultura és una de les disciplines artístiques que més tenen a veure amb la dimensió física de les coses d’aquest món. El pintor Barnet Newmann deia que una escultura és allò amb el que topes quan t’allunyes per veure una pintura. I podríem afegir que una escultura és també cega, muda i sorda, a no ser que jugui amb matèries de la natura, com l’aigua, que li aporta so.

Ernest Altés (Vic, 1956) ha esdevingut un dels escultors més presents en l’espai públic, ja que s’hi dedica exclusivament des de fa més de trenta anys. Pertanyent a l’eclosió d’artistes de la generació dels anys 80, i després de passar pel ritual dels certàmens d’aquells època i d’un període de tres anys a Alemanya, ha trobat a la Cerdanya l’espai idoni per treballar matèria i paisatge, sovint a banda i banda del Pirineu.

La seva darrera obra inaugurada el passat mes d’octubre ha estat l’Homenatge al President Lluís Companys a la Seu d’Urgell, un encàrrec del municipi a l’artista, instal·lat a la rotonda de la plaça de les Monges. La llegenda que acompanya el projecte s’ha executat materialment al peu de la lletra: “A la memòria del Molt Honorable President Lluïs Companys, un home que va dedicar  tota la vida, fins a perdre-la, a defensar uns ideals socials i polítics orientats a millorar la vida dels catalans mitjançant tots els càrrecs públics imaginables: sindicalista, regidor, ministre, Conseller i, finalment, President de la Generalitat de Catalunya, la seva fermesa i convicció el van portar a la presó en setze ocasions”.

La manera com ha estat executat diu molt de la concepció de l’escultura que té l’artista. Un sol bloc de pedra rogenca de la Guàrdia de les Valls d’Aguilar ha estat partit en quatre blocs de base irregular i diferents alçades, com quatre pilars, com les quatre barres que identifiquen la senyera de Catalunya. Vuit barrots forjats de ferro en forma d’ U sostenen i enreixen els quatre blocs, com a símbol de les presons que no van aconseguir doblegar l’esperit ferm del President. Amb un pes de 6 tones, una alçada de 3 metres i una amplada de 1’80 m. en vista frontal i 1,30 m. en vista lateral l’escultura “MHPresident Companys” s’alça enmig d’un arbrat amb un teix i dos xiprers, enmig d’un enjardinament que ja existia. Els quatre blocs de pedra no toquen al terra, els barrots sí, s’alcen des del terra i aguanten el pes d’unes pedres mil·lenàries, com antigues són també les conviccions de la nació catalana. En certa manera, les pedres s’escapen d’uns barrots. Vista de lluny sembla una illa, aquella illa dels morts del quadre de Böcklin, una illa que deixa de ser escultura per esdevenir Memorial, lloc de memòria.

L’escultura MHPresident Companys instal·lada a la plaça de les Monges a la Seu d’Urgell. Foto: Ernest Altés

Ernest Altés és un artista que treballa l’escultura fixant-se en el pes i la gravetat, en la geologia que l’ha conformat, en l’energia que ha forjat la pedra al llarg de segles o mil·lennis. La pedra emprada en aquest monument és calcària i pertany a una veta especial del Pirineu pel seu color vermell i per la textura de griotte que la caracteritza. Es una pedra feta de sediments i té uns nòduls de grumolls de fang del temps de la seva formació, calculada en 360 milions d’anys.

Des de molt jove, Altés ha tingut una obsessió per la pedra, el ferro i per la matèria. I tan aviat ha treballat el granit, una pedra que no té veta, formada en el magma de la terra, com el basalt, la pissarra o la pedra calcària. Darrerament, també ha treballat el vidre en l’obra El pes de la llum (2020) a Andorra, una mena de lluna de làmines de vidre que se sustenta sobre dos pilars que aguanten aquest pes de la llum, tant en un sentit metafòric, com físic. El ferro gairebé sempre és present en l’escultura d’Ernest Altés, amb la forja feta a casa mateix. Els darrers temps ha combinat en obra petita ferro i vidre corbat, un maridatge de dues matèries minerals, que contrasten per l’opacitat del ferro i la transparència del vidre, que totes dues necessiten d’altes temperatures per conviure en la forma i que, finalment, són dos elements bàsics de l’arquitectura moderna.

L’escultura El pes de la llum (2020), a la Carretera CG3, Massana & Ordino, d’Andorra. Foto: Ernest Altés

Les seves escultures s’integren tant al paisatge que esdevenen carn mineral de paisatge. Són mudes, parlen  en silenci, amb la seva rotunda presència s’apropien del lloc on són instal·lades, se’l fan seu i, al mateix temps, sembla que faci molts anys que siguin allà. Han nascut de la terra i tornen a la terra, esdevenen fites en el paisatge, rastres arqueològics de la contemporaneïtat, empremtes d’una civilització capaç de doblegar el ferro, de donar nou sentit als minerals més enllà del seu ús, i d’explicar que la força de la natura és imparable i que la geologia ens ensenya en profunditat les entranyes de la terra i la força de la gravetat.

Des de la seva exposició a la Tom Maddock Gallery de Barcelona l’any1982, Altés no ha canviat les seves inclinacions de fons, i la seva visió de l’escultura, sorgida del paisatge,  ha retrobat finalment el paisatge i la condició de lloc. Una de les seves darreres instal·lacions ha estat Natura humana al pati interior del World Trade Centre(2015), en què el protagonisme és la vegetació. El proper projecte ja es dibuixa a l’horitzó, amb el premi internacional d’escultura Ángel Orensanz, a Sabiñánigo, que acaba de guanyar amb la proposta Devoció (Santa Orosia).

Natura humana (2015), al pati del World Trade Centre de Barcelona. Foto: Ernest Altés.

Però Ernest Altés no es queda només amb aquesta visió de l’escultura que hem donat, és home d’escenografia i hi haurà l’oportunitat de gaudir d’aquesta altra faceta de l’artista amb una versió de Fedra que treballa amb la Compagnie du Serment, que dirigeix Claude Ponti, que es podrà veure al mes de febrer al Centre de les Arts Lliures de Barcelona,  antic espai La Seca-Espai Brossa.

Pilar Parcerisas
Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close