En el nostre article “descobrirem” una obra mestra d’un dels pintors més enigmàtics i desconeguts de la història de l’art occidental, Hieronymus Bosch. I a més, identificarem una taula com dels pocs objectes que ens ha arribat de la cultura jueva a casa nostra.
Amb berrugues peludes i tot. I esdentegat. Com una rata pestilent. Només ens podem imaginar l’halitosi que emana el personatge. Lleig. Extremadament lleig, pudent, terrorífic i desagradable. Ens cau molt malament. No el contractaríem de cangur. Aquest és el missatge d’una pintura que demostra fins a quin punt les emocions es podien despertar a partir de dues dimensions. Un home mor per culpa del col·lectiu “jueu”… Aquest és el relat que els cristians tenen gravat a foc en la seua memòria col·lectiva. Per això els “jueus” són culpables de la mort de Jesús… El pensament únic no és exclusiu d’aquest segle XXI.
La inquisició —o les Inquisicions— eren un conjunt d’institucions i organismes d’origen medieval creats sobretot per l’Església catòlica de Roma, que tenien l’objectiu de preservar els costums i la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies. Un dels seus iniciadors va ser Nicolau Eimeric, que va ser l’home que estructurà el que després seria la Inquisició més devastadora, eficient i terrible que va existir. I a la ciutat de València va començar a funcionar a ple rendiment a finals del segle XV. Aquest nou projecte era foraster, però implacable. Encara que nosaltres havíem tingut la “nostra” Inquisició, la nova era molt més eficient, invasora d’espais i repressora.
Parlem de la inquisició castellana que es va imposar als territoris de la Corona d’Aragó a partir del 1478 aproximadament. Les oficines d’aquesta simpàtica franquícia perfeccionada per Torquemada i el seu equip van estar durant algun temps en un xamfrà del palau de la Generalitat, cap a 1498. Allí s’interrogava i es torturava. Al davant mateix, a la plaça de Sant Francesc, la gent era cremada viva. Molt a prop, darrere del palau dels Borja i actual seu de les Corts, hi havia la presó de Sant Narcís. Era un lloc infecte on anaven a parar les víctimes de la persecució del Sant Ofici. Bruixes, transvestits, judaïtzants, personal que entraria a formar part del sac de la “ley de vagos y maleantes”. Per a confessar “el crim” els professionals havien ideat una sèrie de turments dignes del millor equip de psicòpates. Un d’ells era molt efectiu: a la víctima la penjaven del sostre pels canells amb una politja o corriola. Li posaven un pes als peus i el pujaven… el pujaven… l’estiraven… i el deixaven caure de colp. Només de llegir-ho, ja fa mal. O el penjaven i deixaven que una gota caiguera contínuament al cap de la víctima durant hores. O el cos era sotmés a un estirament de membres gràcies a una andròmina diabòlica.
Algunes de les taules gòtiques que representen la passió de Jesús es basen sense dubte en turments que després els cristians experimentaven amb el col·lectiu jueu. O d’altres. Tenim taules de Joan Reixach molt explícites a l’hora de relatar turments i càstigs, ferides i fuetades. Unes agressions que perpetraven fins a l’extenuació els saions jueus a les ordres del cruel sanedrí. Totes aquestes pràctiques estan relacionades amb la “Passió de Crist”.
La cultura jueva té una llarga tradició a la ciutat, al Regne i a la Corona. No sabem si en els primers segles de la nostra era hi havia col·lectius jueus a les societats tardoromanes, islàmiques. Però sí que sabem que des d’abans de Jaume I ocuparen un lloc destacat i qualificat en una societat on coexistien en moltes ciutats dels seus reialmes les tres grans cultures: la islàmica, la jueva i la cristiana. I que eren un valor “personal i molt valuós” dels nostres reis. El “call” de la ciutat de València és ara un espai perdut entre el carrer de la Pau i del carrer del Mar, l’autèntic eix vertebrador de la ciutat jueva. I hi ha elements de la toponímia urbana que recorden el passat mosaic dels llocs: encara avui hi ha un carrer del “gall” que és una possible corrupció de la zona del “call”. Al segle XVI i XVII encara es conservava el nom “forn de les rates”, quan aquestes “rates” eren els jueus valencians que tenien el negoci al costat de l’actual plaça del Patriarca. Els més fins, definien aquest lloc com el “forn de les rates de Salomó”.
Els cristians no “perdonaven” que els instigadors de la mort de Jesús fossen els jueus. Així els ho havien contat. Per això, en l’edat mitjana, calia anar contra el jueu, perquè representava el col·lectiu que va permetre la mort terrible de Jesús. Contra el jueu, i contra qualsevol que volguera modificar alguna cosa, com els erasmistes, que plantejaven una revisió del model cristià “de tota la vida”.
Al Museu de Belles Arts de València tenim una de les moltes versions que Ieronimus Bosch va fer dels Improperis o la Passió de Jesús… O això sembla, ja que aquesta obra que hi ha penjada discretament en un dels passadissos del museu potser és una de les pintures més extraordinàries que guarda la col·lecció valenciana. Perquè segurament aquest autor és un dels artistes més enigmàtics de la història de l’art universal: els erudits no han pogut atribuir amb certesa ni una sola obra a El Bosc i cap té data.
Segons la cartel·la del museu, l’obra prové del taller del misteriós pintor, un dels més genials de la història de l’art occidental. Una taula que connecta la relació que tenia València amb l’art flamenc del segle XVI i la figura d’una dona que tingué un protagonisme especial en la societat valenciana d’aquell segle convuls: Mencía de Mendoza, una persona enamorada de l’art flamenc que possiblement tenia un original del Bosch: el que penja ara mateix en un corredor del Museu de Belles Arts de València. Mencía era filla de Maria de Fonseca i Toledo i de Rodrigo Díaz de Vivar i Mendoza, un dels homes més rics de Castella.
Des d’abans del regnat d’Alfons el Magnànim, València rebia les influències tant itàliques com flamenques de la mà de pintors, escultors, arquitectes, lletraferits… Alguns pintors flamencs venien a València a guanyar-se el sou, com Lluís Alimbrot, i les institucions compraven obra vinguda del nord i de l’est… A més, va sorgir una autèntica admiradora de l’estètica pictòrica flamenca: Mencía de Mendoza, virreina del Regne durant la primera meitat del segle XVI i la dona més rica de Castella.
L’emperador Carles V la va voler casar amb Henri III de Nassau, membre del Consell d’Estat, d’Hisenda i de Guerra, governador de les “províncies” de Gelderland, Holanda i Zelanda i capità general de l’exèrcit. Però la jove no tenia ganes d’emparellar-se amb aquell home de quaranta anys. L’emperador volia casar-la i així fixar les possessions d’aquella dona infinitament poderosa i rica. La política d’aquell home era casar patrimonis per tal d’establir relacions emocionals amb els territoris que heretava i lligar-los… Però ella es va negar a cedir les seues pertinences a aquell governadorot. Finalment, s’hi van casar.
Dignificar la condició de dona
Mencía i Henri visqueren a diferents llocs dels territoris de l’emperador, fins que s’hi van instal·lar a Flandes on l’home morí el 1538. És curiós observar com aquestes dones —atrapades en una època d’un masclisme bestial— es revoltaven com podien d’aquesta situació. La mare de Mencía ja tenia les coses clares. A aquesta també la van casar contra la seua voluntat i la nit de noces, quan anaren al llit diuen que va dir al seu marit: “si t’hi acostes et retorceré el cap com a un pollastre”. La filla diuen que anava augmentant de pes per tal de no atraure el seu marit. De fet, el bufó Francesillo de Zúñiga se’n va fer ressò a les seues memòries burlesques: “más redonda que tierra firme y más ancha que el campo de Josafat”.
Ella dignificava la condició de dona en una època en què aquestes eren tractades moltes vegades pitjor que coses. Durant tots aquells anys, Mencía va fer de mecenes i enviava obres d’art a les seues possessions ibèriques: Barcelona, Guadalajara, Toledo… El 1535 rep permís de l’emperador per enterrar-se al costat dels seus pares, a la Capella reial del convent de Sant Domènec de València. Però Henri mor de gota i l’emperador torna a casar-la. Aquesta vegada amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de València, primogènit dels reis Fadric i Isabel de Nàpols, anteriorment casat amb Germana de Foix, viuda de Ferran el Catòlic. Ja podeu comptar: el poder es perpetua a ell mateix, es blinda, es casen entre ells, ajunten fortunes. Però Ferran s’hi rebel·là: s’assabentà que la seua futura dona no havia compartit ni un euro amb el seu anterior marit. De manera, que ja sabia què l’esperava: ni un duro. Nogensmenys, el casament es va fer a Aiora, obligat per l’emperador. I van començar a compartir l’únic que els unia: el seu amor per l’estètica i les arts.
Valent-se de marchants, Mencia va continuar obtenint obres d’art dels seus admirats artistes flamencs que anava col·leccionant, mentre seguia el mestratge i els consells d’un home molt especial: Lluís Vives, que va ser mestre i preceptor de la virreina. Quan mor, hom descriu les incidències que l’extraordinari volum del cos que havia sigut de la duquessa de Calàbria provocà en tractar de donar-li sepultura a la capella Reial de Sant Domènec de València. Aquests comentaris incideixen en detalls d’un realisme macabre: “E com tingués tanta junta exien regats per les juntes del barandat amb gran corrupció” i per a referir-se a l’extraordinària magnitud a què havia arribat aquell cos, es prengueren referències agropecuàries “és cosa certa que cabien en cada calsa de dita senyora Duquesa sis almuts de forment”. Però en vida, va pagar estudis, tingué una biblioteca riquíssima i va ajudar i va protegir molts estudiants.
El seu agent a Anvers —Arnoa del Plano— li va enviar algunes obres del seu admirat pintor Hieronymus Bosch. Una d’elles, és el Tríptic de la Passió. A València, arribà a tenir més de 200 obres entre pintures, joies, orfebreria, tapissos, textos… I la taula dels Improperis d’El Bosch, possiblement original del genial pintor. El tríptic representa Jesús envoltat de gent que està a punt de despullar-lo, fuetejar-lo, turmentar-lo, i finalment, crucificar-lo. Amb els ulls medievals, tot són tipus arquetípicament “jueus”. No es veuen els actes terribles, però sí que es perceben els prolegòmens, els moments anteriors al càstig. Els tipus físics pertanyen més a la caricatura dramàtica que a la realitat fisonòmica de persones reals. Cada cara representa la imatge del mal, del terror… En alguna fotografia, encara veiem la taula a la capella reial de Sant Domènec, formant part de la decoració de l’estructura de Baldomar. Sobre la capa roja d’un dels personatges apareix una esfera de vidre transparent: fa referència a una dita medieval: “felicitat i vidre es trencaran aviat”. Això vol dir que els fets i l’escarni —l’aparent felicitat de la crueltat— desapareixeran en ser maleïts tots els que van participar de l’acte violent. A la mànega d’un dels personatges, podem llegir: SPQR: Senatus Populusque Romanus. Amb l’ajuda del poder romà, Jesús va morir. És un home que té trets de rosegador: en iconografia, una rata és el símbol de la falsedat, de la hipocresia. Les dues aus se’ns presenten com a enemigues: un pica-soques contra una òliba, la lluita de Crist contra el Diable. I això, alguns integristes catòlics no ho perdonarien mai del poble jueu.
Acarnissament inquisitiu
La Inquisició s’acarnissava contra el col·lectiu mosaic. Davant d’aquest sadisme propi de psicòpates i integristes, no cal dir que la majoria “confessaven” qualsevol cosa. També hem de dir que aquesta pobra gent no acabava sempre al microones; algunes condemnes eren més “suaus”: a alguns es posaven a fer de remers en galeres, uns altres els desterraven de per vida, o els confinaven a presó perpètua. Cap a 1500 van ser “eliminats” personatges extraordinàriament importants: Blanquina March —la mare de Lluís Vives—, Elionor Esparça, la dona de Lluís Alcanyís, el mateix Lluís Alcanyís… De tota aquella època, de tots aquells espais, de tota aquella gent, n’ha quedat molt poc. Un dels objectes el localitzem en un museu. Aparentment, forma part del mobiliari de la sala, però és molt més que una taula de marbre.
A l’impressionant museu del Patriarca podem trobar joies quasi desconegudes. Una d’elles és una taula provinent de l’última sinagoga jueva de València. Però aquesta vegada la taula no és pintada: és de les de quatre potes. En ella apareix en marbres de diferents colors l’estrella de David. El patriarca Juan de Ribera va perseguir d’una manera implacable aquest col·lectiu, i el va voler convertir a la confessió catòlica. Una de les seues mesures va ser eliminar els seus llocs de reunió. Eliminar-los físicament. Però una de les peces que va salvar de la destrucció de la sinagoga de la plaça actual de Sant Vicent Ferrer és una taula primorosament treballada en marbres de diferents tonalitats. Aquest home —Juan de Ribera— tenia una secreta admiració per la bellesa. I ell era conscient que aquesta peça valia la pena conservar-la. L’esperit de la gent que l’envoltava, no. Però la taula, sí. Un curiós cas de bipolaritat el del Patriarca Ribera: per una banda, perseguia tot aquell que no pensara com ell. Però no deixava de fascinar-se per l’antiguitat pagana, pel patrimoni i per la bellesa, vingués d’on vingués.
