Arts visuals / Exposicions

Eva Lootz. Del conceptual al surrealisme

La Fundació Suñol presenta el recent treball d’Eva Lootz creat a partir d’un viatge al Japó i que serveix d’homenatge a Matsuo Basho, el poeta més famós del període Edo -segle XVII- i màxim exponent del haiku. L’artista austríaca resident a Madrid des de l’any 1968, mostra “Andar con el río”, on s’aprecia el seu domini del dibuix, ja que totes les peces que s’exhibeixen estan realitzades amb retolador de punta fina i tenint com a suport el paper d’arròs.

Eva Lootz. Poètica de la naturalesa

A Eva Lootz (Viena, 1940) se la coneix principalment per les seves escultures i instal·lacions que s’han pogut contemplar en diferents exposicions arreu del país.  La seva primera mostra es va dur a terme a Madrid el 1973, però no va ser fins el 1986 que vaig veure per primera vegada el seu treball a rel d’una instal·lació de només una sola obra a  l’Espai 10 de la Fundació Miró de Barcelona, on va col·locar al mig de la sala dos contenidors de fusta de grans dimensions, un ple de sorra i l’altra buit.

En aquests tipus de treballs ja incorporava el dibuix, tal com ara succeeix a la Fundació Suñol, però amb la diferència que abans actuava com a  complement dels seus projectes i futures obres, encara que María Lluïsa Borrás amb motiu d’una exposició a la desapareguda galeria Ciento el 1987, comentava que els dibuixos eren com “una obra completa i acabada”.

Va estudiar filosofia, musicologia i teatre a la Universitat de Viena i es va doctorar en direcció cinematogràfica a l’Escola Oficial de Cinematografia i Televisió de la capital austríaca. Ha viatjat per Europa i Àsia. Formà grup amb Adolf Schlosser, compatriota seu, i Juan Navarro Baldeweg, malgrat que mai es va arribar a constituir, ja que en realitat els unien diversos referents culturals. Determinats crítics  hi veien, almenys durant els anys 70 i 80, la influència de Joseph Beuys, perquè el seu treball es movia entorn de l’art conceptual, i més tenint en compte els seus orígens centroeuropeus. Ha estat professora a la Universitat de Belles Arts de Conca. El 1994 se li va concedir el premi Nacional d’Arts Plàstiques, atorgat pel Ministeri de Cultura. Precisament la galerista Juana de Aizpuru comentava que el seu treball és difícil de catalogar, ja “que no segueix cap moda, al marge de tot. Les sèries són una constant al llagr d’aquests anys: el caminar, simbolitzat amb les sabates, les copes, l’esqui com a metàfora d’una manera de lliscar per la vida, la raqueta o el cistell que recull, son alguns del temes”. L’any passat va donar part de la seva obra al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Retrat Eva Lootz al su estudi

És possible que la mostra que va fer al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona el 1991 fos un punt d’inflexió en la seva trajectòria artística, ja que un espai d’aquestes dimensions li representà un repte, però si tenim en compte que sol exposar instal·lacions, el Tinglado li oferia una gran oportunitat d’exhibir-les. Va col·locar diversos monticles de sorra, material habitual en els seus treballs, com per exemple vam veure a l’Espai 10 de la Fundació Miró, a més de pedres de grans dimensions i objectes de marbre. Francesc Miralles senyalava que l’exposició tenia una excessiva “carga simbòlica, hermètica..” que d’alguna manera afectava la instal·lació i per tant a “un públic poc donat a la visita d’exposicions i poc cultivat”. Per a l’artista aquest paisatge de petites muntanyes de diferents dimensions es tracta d ”un mar, on sorgeixen rítmicament, a manera d’illots, cons d’arena blanca”. En resum es tracta d’una artista on la seva obra “és una poètica de la naturalesa”.

Una altra fita important en el seu treball és una instal·lació al Palacio de Cristal del Retiro de Madrid, on va col·locar una gran gàbia de ferro i vidre on vivien una cinquantena d’ocells. El títol de l’exposició era La llengua del ocells. Per a Lootz “els ocells son grans artistes (…) Es una obra oberta, admet totes les interpretacions, fins i tot la denúncia dels parcs temàtics”. Dins de la gàbia hi havia també un con de sorra, altaveus on es podien escoltar els sons de diferents ocells, dos cadires molt altes, una passarel·la  i una graderia.

Més recentment, el 2020, va exposar al Museu Nacional d’Escultura i al Museu Patio Herreriano, amb els projectes El revers dels monuments i l’agonia de les llengües i Si encara vols veure alguna cosa afanya’t: tot està desapareixent, respectivament. Segons Angèlica Tanarro “l’òxid de ferro com a matèria que resisteix la llum i el temps, idiomes com a continents en perill”.

Exposició “Andar con el río” d’Eva lootz
Fundació Suñol
Mejia de Lequerica, 14. Barcelona
Fins al 2 de Març 2024

Andar con el río. Una nova manera d’entendre el dibuix

L’exposició de la Fundació Suñol és ben diferent de les anteriors amb obres que a més són inèdites, realitzades després de la seva estada al Japó i que per a ella representa l’experiència  de “dibuixar a sobre el paper sense pensar en res. Es tractava de deixar la mà lliure de qualsevol propòsit o intenció”.

Quan hom visita la mostra el primer que es troba és la sèrie El fondo indiferenciado de la conciencia, on es poden contemplar 26 dibuixos de grans dimensions amb el nom de 26 creadores pertanyents als segles XIX al XXI, on els seus cognoms només estan insinuats perquè el públic pugui endevinar de qui  es tracta. De fet, per al filòsof alemany Hegel “…la dona és el fons indiferenciat de la consciència…”. Entre elles hi ha Simone de Beauvoir, Sonia Delaunay,  Sylvia Plath o Concha Espina.

Eva Lootz. Dibuix (fragment)

Al mig de la sala hi ha una instal·lació audiovisual d’una vintena de metres de llarg amb el títol d’Homenaje a Matsuo Basho, on es poden veure una sèrie de dibuixos automàtics on “les línies creen llums de ritmes”. De fet, es tracta d’un grup d’elements relacionats amb el món de la natura de l’ésser humà o d’alguns objectes que sempre li han interessat.

Eva Lootz. Como el agua…Homenaje a Matsuo Basho. Videoinstal·lació

La videoinstal·lació la formen 5 projectors que de manera continuada fan aparèixer les imatges damunt d’un linòleum blanc, que inclús els mateixos visitants poden trepitjar provocant que hi hagi un diàleg entre ells i l’obra. Els elements que sorgeixen són molt variats, des de formes ameboides a la paraula “Basho”, passant per fulles, tasses, vagines, rellotges, llavors, espirals, cucs… Tots ells formen un món molt especial i singular que només es troba en la seva ment, ja que estan fets “amb la voluntat d’alliberar el traç i obrir-se a la lleugeresa d’unes formes gens predeterminades”, o el que és el mateix, una manera de dibuixar  automàticament, com per exemple feien els pintors surrealistes com expressió del subconscient.

Eva Lootz. El fondo indiferenciado de la conciencia. Dibuixos

La resta de l’exposició segueix el mateix discurs a través d’una sèrie de dibuixos disposats en tires que omplen les parets de la sala principal, cas de  les sèries Bocetos para el espacio exterior i Tiempo, que contenen una dotzena de dibuixos cadascuna. Altres peces són uns papers artesanals de cel·lulosa i 6 llibres acordió, també denominats leporellos, col·locats damunt d’unes lleixes.

Precisament Lootz quan va tornar del Japó es va adonar de que tenia un gran nombre de rotllos de paper d’arròs guardats al seu estudi i se li va ocórrer utilitzar-los en aquesta exposició.

El dia de la inauguració va tenir lloc una performance de la ballarina murciana Alicia Narejos que va actuar damunt mateix de la instal·lació audiovisual on el seu propi cos en continu moviment s’anava interrelacionant amb els diferents objectes i formes que s’anaven projecten al terra de la sala.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close