Poques vegades trobarem un artista que tingui més de un nom o un pseudònim, com per exemple ocorre amb el pintor i dibuixant Andrés Rábago, amb els pseudònims OPS i El Roto. Aquest és també el cas d’Albert Porta (Barcelona, 1946), que fins el 1968 tenia aquest nom, després va passar a dir-se Zush, nom que procedeix de l’època que va estar durant tres mesos ingressat en un hospital frenopàtic de Barcelona, on Armando, un dels malalts que hi residia, en veure’l li va dir: “Zush, tú eres Zush. Te conocí en Ibiza”. No va ser fins el 2001 que es va transformar en Evru, quan crea l’Evrugo Mental State, que fa referencia a un utòpic Estat el qual estableix el seu propi alfabet, la seva moneda, la seva bandera, el seu passaport, etc., sent ell mateix l’únic habitat d’Evrugo. Això es va poder comprovar amb motiu de la retrospectiva que li dedicà el MACBA, on decideix renunciar a Zush, com si fos una espècie de purificació espiritual i mental, i passa a dir-se Evru que es defineix com a ArtCienMist, que és un “neologisme que engloba els conceptes d’ artista, científic i místic, i que s’enfoca a les noves eines tecnològiques i llenguatges digitals”.
Evru/Zush. Tornar a ser
Galeria Senda
Fins al 7 de Març de 2020
Per tant, ens trobem amb un personatge singular, però no sols a nivell personal, sinó per tota la seva trajectòria artística, ja que no el podríem inserir en cap “isme” concret, tot i que s’adverteix una aproximació al surrealisme, però des d’un vessant no oníric, sinó més aviat psíquic, on la transgressió en el seus plantejaments estètics i la transmutació o transformació dels seus conceptes vitals, origina una obra que, en certa manera, és homogènia i no contradictòria, que quan arriba al públic pot produir una doble resposta: la d’acceptació o la de rebuig, ja que no tothom està en disposició de contemplar-la amb una mentalitat oberta i positiva, i per això a vegades no ha tingut tot el reconeixement que mereix el seu treball. En canvi dins de l’àmbit galerístic o museístic succeeix el contrari, ja que se’l considera un dels artistes catalans de més prestigi internacional. Maria Lluïsa Borrás assenyalava que el seu surrealisme és “el que existeix abans i després de Breton, aquell que busseja en zones fosques del subconscient”.
Ara, la galeria Senda, i sobretot per l’entusiasme del seu director Carlos Duran, ha recuperat l’artista, ja que feia temps que no exposava a Barcelona des de feia dotze anys. A més, és la primera vegada que ho fa en aquesta galeria. De fet, només fa tres anys que ha tornat a treballar, ja que es va estar quatre sense fer-ho, dedicant-se, segons ell, a ”fer el jubileu, o sigui fer de jubilat”. Aquest retrobament amb el món de l’art va sorgir a partir d’un dia que va entrar a una botiga de belles arts i va trobar una llibreta de paper per a dibuixar que li va interessar molt, i va ser així com va tornar a començar tot.
Recorregut internacional
Zush/Evru és un artista polifacètic, ja que conrea diverses disciplines: dibuix, pintura, assemblages, llibres d’artista, tipografia, fotografia, música –ha fet composicions-, instal·lacions i infografies, a més de dedicar-se a la docència. La seva primera exposició va ser als 16 anys a la galeria René Metrás –on hi exposà fins al 1974-, encara que la mostra més important que va fer a la desapareguda galeria del carrer Consell de Cent va ser la del 1968, on va mostrar les cèlebres “al·lucinacions”, època en la qual va marxar a Eivissa, on residí 18 anys. Un any abans ja havia estat invitat a la IX Biennal de São Pãulo, que repetirà els anys 1979 i 1991. Més tard, el 1975 s’instal·la a Nova York, quan rep una beca Fullbright per anar al MIT de Massachusetts, on s’endinsà en el terreny de la tecnologia punta. Se’l pot considerar, doncs, com el precursor de l’art electrònic al nostre país. En aquella època comença a interessar-se també pel món de la informàtica, encara que serà a partir de 1987 quan utilitza diferents programes d’ordinador que li permeten crear imatges noves que després les transformarà i distorsionarà. Els anys 1977 i 1979 participa a la Documenta de Kassel. El 1989 va ser elegit juntament amb Antoni Miralda per participar en l’exposició Les magiciens de la terre, a Beaubourg i Villette de Paris. El mateix any realitza una mostra sobre llibres originals al Centre d’Art Santa Mònica. Recentment, el 2019, va participar a la 16è Biennal d’ Estambul.
La seva obra es troba en alguns del museus més importants del món, com per exemple el MoMA i el Guggenheim de Nova York i el Contemporary Art Museum de Seul. Ha exposat al MACBA, al Reina Sofía, al Centre Régional d’Art Contemporain Midi-Pyrénées de Toulouse, a Espais de Girona, a la Fundació Miró de Barcelona, al Centro Galego de Arte Contemporanea de Santiago de Compostela, entre altres. El 1999 rep el Premi Laus, i el 2009 se li concedeix un dels premis ACCA de la crítica d’art, amb motiu de l’exposició Porta)Zush. 1961-1979, a l’anterior seu de la Fundació Suñol, comissariada per Sílvia Muñoz d’Imbert.
Art i teràpia: dibuixar les emocions
A la Senda s’exhibeixen 67 dibuixos de grafit sobre paper de 25 x 10 cm., o sigui que es tracta de peces petites, amb uns marcs reduïts, que preguntant-li al director de la galeria el motiu perquè no eren més grans, i així tinguessin més visibilitat, em va respondre que l’artista ho volia així, ja que d’aquesta manera hi havia més proximitat amb l’espectador. La sèrie consta de 130 dibuixos realitzats en aquest darrers tres anys. A Tornar a ser, l’artista només empra el llapis –una desena de diferents gruixos-, una maquineta i una goma d’esborrar, que li serveixen per dibuixar el mateix tipus de figures, o sigui, uns éssers estranys que ell denomina “nagues”, que són representacions de déus en forma de serp, relacionats amb el budisme i el hinduisme, a mode de “guardians” dels propis déus. Tots els dibuixos són en blanc i negre, quan en altres èpoques el color hi era present en la majoria de les seves creacions. Precisament fa un parell d’anys li van regalar una caixa de colors que ni tan sols ha arribat a obrir.
Segons Evru/Zush, aquests “dibuixos reflecteixen el meu estat d’ànim; si estic trist, pot aparèixer una figura que plora, i d’altres apareixen amb cara feliç o enfadada”. Per a ell el dibuix és l’essència, “el perfum de l’art”, o el que és el mateix, es tracta d’ “autoretrats emocionals”. Per poder crear aquests personatges ho fa en silenci i en plena soledat, sense música, quan sempre havia estat al seu costat mentre treballava a l’estudi. Tots ells tenen la mateixa configuració: rostres i cossos allargats. De totes maneres, no estan molt lluny dels personatges estranys d’altres etapes creatives, ja que abans també existien éssers molt prims, d’aspecte filiforme, a vegades representats amb un sol ull i de mig cos, que semblen procedir d’algun planeta de la nostra galàxia, o bé, éssers en ple procés embrionari, com els espermatozoides intentant accedir al gran òvul matern. Per a Vicenç Altaió, l’artista “havent explorat com ningú la ment irracional i els seus instints i el seu llenguatge, dibuixa sense parar les trames i les xarxes que interrelacionen les neurones a la recerca d’un retrat a través del qual l’interior construeixi l’exterior”.
Són dibuixos delicats i emotius, on els personatges estan representats irònicament, i fins i tot afegiria que són agradables visualment. Tots ells corresponen al seu món interior, ple d’idees sensualment lúdiques. És una manera de comprendre millor l’individu o la societat concomitant, a l’igual que van fer altres artistes, com Ponç o Dalí en la seva època surrealista, que també ho han tractat d’una manera similar. De moment només ha creat aquests dibuixos, encara que més endavant cap la possibilitat de que s’endinsi en obres més grans, on la pintura torni a ser la protagonista, però ara se sent còmode amb el que està fent, ja que els dibuixos decideixen per ells mateixos. El seu galerista Carlos Duran està veritablement interessat que l’artista es vegi en cor de realitzar formats grans, encara que ell pensa que “és una incògnita el que vindrà”. Aquesta exposició li serveix com una mena d’auto teràpia, amb efectes màgics i curatius. Potser l’època en la qual va dirigir diversos tallers de artteràpia, principalment per a malalts esquizofrènics, tingui molt de veure.
El pròxim projecte és una exposició a Eivissa, lloc que li comporta molts records, encara que també té sol·licituds per fer-les a Madrid i Turquia, país que des de fa temps està interessant en la seva obra, ja que en l’anterior edició de la Biennal d’Estambul va tenir molt èxit.
