Arts visuals / Opinió

Exposicions “blockbuster”

Fa unes poques setmanes, Jaume Collboni i el regidor de turisme i indústries creatives [sic] de l’ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, anunciaven als mitjans la conversió de l’edifici de Drassanes en un nou espai contenidor d’exposicions “blockbuster” durant els propers tres anys, amb grans firmes de l’art internacional (s’anuncien Escher, Chagall i Monet), amb la finalitat de “complementar” l’oferta expositiva de la ciutat, i alhora revitalitzar “la part baixa” de la Rambla.

Sorprèn l’alegria amb què s’empra l’expressió blockbuster, que en llengua anglesa significa literalment “rebenta barris”. S’utilitzà per primera vegada durant la segona guerra mundial, per a designar a les bombes que esbotzaven nuclis de barris estratègics per a sotmetre l’enemic. Més endavant, durant la postguerra, Hollywood va adoptar aquesta expressió per a designar les superproduccions cinematogràfiques, amb efectes especials i grans campanyes de màrqueting, que rebentaven el mercat, lucraven els promotors i enfonsaven a la competència.

L’expressió d’exposicions blockbuster la vaig sentir per primera vegada durant el debat -encara encès- de l’Hermitage Barcelona. Llavors recordo que el mateix govern municipal utilitzà aquesta expressió per advertir del perill de l’arribada del model neoliberal cultural, de la potencial gentrificació, de l’ús lucratiu de la cultura, de la implantació del monocultiu cultural d’un barri.. etc, etc, etc… Així que en pocs mesos de diferència tenim, en boca del mateix govern, l’apologia d’un mateix criteri i del contrari.

Una decisió d’aquesta envergadura, amb les repercussions que té en el model artístic de la ciutat, ha de ser presentat pel director de l’àrea econòmica i pel regidor de turisme? L’àrea de cultura no hi té res a dir? En el marc de quin model artístic de ciutat s’insereix aquesta iniciativa? Sembla també estrany posar una exposició d’Escher, destinada a assolir les xifres de “200-300 mil persones”, en uns mesos que la ciutat anirà coixa de visitants estrangers. Però que no havíem quedat que la crisi de la Covid ens havia de plantejar nous models d’implantació cultural?

Si el que es pretén es reactivar un barri tan sensible com el Raval a través de l’art caldria anunciar estratègies d’activació artística a una escala molt més propera, íntima, respectuosa, en diàleg amb el teixit social (mireu el model anunciat per Íngrid Guardiola al Bòlit de Girona). I si el que es pretén es resoldre la necessitat d’exposicions internacionals, cal un diàleg estret amb els agents artístics i generar contingut propi, en connivència amb les institucions museístiques de la ciutat, i sobretot, sense apostar pel model franquícia com si l’art es tractés d’una cadena d’hamburgueries. Es parla d’atraure el turisme cultural, però algú creu que una exposició d’Escher -que ha voltat per mig món, a Madrid dues vegades en pocs anys- farà que algun turista amb sensibilitat cultural fagi un viatge exprofés a Barcelona?

Durant molts anys, he presenciat els resultats de la implementació d’aquest model a la ciutat de Milà, que té contractada la mateixa empresa italiana d’exposicions blockbuster -Arthemisia- pel Palazzo Reale de la plaça del Duomo. No viatjàvem a Milà per aquelles exposicions poc singulars, sinó per les que s’oferien a l’Hangar Bicocca o a la Triennale. Les d’Arthemisia acostumen a ser exposicions de grans noms, si, però efectistes i poc exhaustives, perquè, per retallar costos, les obres acostumen a venir d’una sola col·lecció. L’ajuntament no paga, cert, però el model “clau a clau” no permet establir sinergies amb el teixit local (amb crítics, artistes, públics), tan necessàries avui. Crec que cal exigir molt més a una iniciativa promoguda per la governança pública.

No es tracta de renunciar a exposicions internacionals. Mirem com ho ha treballat, per exemple, la Virreina amb l’exposició dedicada a en Joseph Beuys, creant una mirada inèdita i necessària sobre un artista de primera magnitud internacional, i posant l’accent en la seva vena política, tan necessària avui. I el públic a LaVirreina no para de crèixer. O l’exposició de Felix Gonzalez-Torres, artista referent per les noves generacions d’artistes que la comissària, Tànya Barson, ha sabut també adaptar al context actual d’ascens de l’extrema dreta.

Pel que es dedueix del cas Drassanes, a Barcelona, en matèria cultural, hi ha dues mirades divergents: la de la regidoria de cultura i la de l’economia i turisme. Subirats va anunciar fa poc un pla amb molt ambiciós en matèria cultural, però està per veure els resultats tangibles en el sector de l’art, majoritàriament decebut amb la iniciativa municipal. En qualsevol cas, semblen poc compatibles amb el model blockbuster, propi d’un govern liberal conservador. I compte, mentres errem el tret, els artistes visuals marxen de Barcelona. Fundacions de primera com la Miró o la Tàpies es permet que estiguin en cangrena. El projecte de la muntanya dels museus està parat. El Macba segueix sense ser pal de paller del circuit local. La Fabra i Coats, no està exercint de residència d’artistes visuals de referència. El model artístic de Barcelona, malgrat els doblons, segueix sense rumb.

Albert Mercadé
Historiador i crític d'art. Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i col·laborador del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close