L’expressionisme distorsiona la representació de la realitat, perquè la percepció que cada individu té de la realitat està sempre distorsionada per com és ell, pel seu estat d’ànim, per la tempesta de circumstàncies que banya i agita a cada moment la seva subjectivitat, i els expressionistes assumiren descarnadament aquesta distorsió constitutiva que ens fa i ens defineix.
Expressionismes figuratius
Galeria Marc Domènech
Barcelona
Fins al 28 d’abril de 2022
Això era així amb els primers expressionistes –els alemanys i els nòrdics del terç inicial del segle XX– i ha continuat sent així al llarg de tot el segle XX, durant el qual la influència de l’expressionisme ha estat fecunda i polimòrfica. (Ara tinc la temptació d’escriure que és lògic que hagi estat així, perquè el segle XX, amb les seves guerres i exterminis, les seves angoixes i conviccions fetes malbé i creences destruïdes, ha estat un segle molt expressionista, però, en realitat, quin segle no ho és?, quin segle passat no ho ha estat, quin segle futur no ho serà?)
Per adonar-se de fins a quin punt l’expressionisme ha estat polimòrfic basta pensar-lo com un paraigua esteticomoral, fins i tot existencial, sota el qual s’hi han ubicat artistes figuratius i artistes abstractes, artistes introspectius i artistes cridanerament expansius, artistes cromàticament estridents i artistes subtils. Què tenen a veure un Edvard Munch –expressionista originari de principis del XX–, un Jackson Pollock –expressionista abstracte de mitjans del XX– i un Francesco Clemente –neoexpressionista de finals de XX–? Doncs, més enllà de les opinions que ens puguin merèixer, no gaire i molt a la vegada. Difereixen entre ells en els papers que, com a artistes, jugaren en les respectives èpoques i societats i, per tant, en la significació que va tenir el seu art: de la crisi melancòlica i metafísica d’un Munch es va passar a la mescla d’eufòria i d’angoixa que va seguir la II Guerra Mundial i que Pollock va encarnar plàsticament i, d’allà, es va passar a l’espectacularització alhora íntima i comercial de les angoixes dels llampants i opulents anys vuitanta, dels quals Clemente va ser-ne un dels protagonistes més publicitats i cotitzats.
La interessant exposició que, fins al proper 28 d’abril, es podrà veure a la Galeria Marc Domènech, té l’avantatge clarificador d’acotar una mica el panorama. Expressionismes figuratius n’és el títol i, tal com queda clar, se centra en una selecció d’artistes que han representat i expressat el món i la vida i la figura humana no centrifugant-la fins a fer-la desaparèixer entre formes i colors sinó distorsionant-la plàsticament, significativament, emotivament.
La nòmina d’artistes exposats destaca per la seva qualitat i, també, per la seva múltiple heterogeneïtat; vull dir que és una heterogeneïtat tan formal i actitudinal com identitària i generacional i, diguem-ho així, conceptual. S’hi poden veure, a l’exposició, obres de, entre altres, Luis Claramunt, Antoni Clavé, Zoran Music, Ferran Garcia Sevilla, Antonio Saura, Jean Helion, Robert Llimós, Apel·les Fenosa, Henri Michaux i Jorge Castillo. Cadascun a la seva manera, tots aquests artistes es proposaren, al llarg de la segona meitat del segle XX, de representar, d’expressar i de donar forma als neguits, els sentiments i les idees més tèrbols, dramàtics i turbulents que defineixen tant la condició humana com la nostra manera de ser en el món.
És clar que els neguits, les angoixes i els dubtes –igual que la terbolesa, el dramatisme i la turbulència– poden dir-se plàsticament de moltes maneres. Per això a l’exposició de la Marc Domènech hi conviuen amb perfecta naturalitat un patchwork atapeït de colors de Clavé i un dibuix a llapis reconcentradament seriós de Music, una mena d’al·legoria pàl·lida de Llimós i un retrat monstruosament fascinant de Brigitte Bardot –a frec de l’abstracció, amb uns blancs i uns negres i uns grisos severíssims– d’Antonio Saura, les còrpores retorçudes d’un Claramunt i el colorisme màgic d’un Masson, una escultura de fusta divertidament totèmica de Chaissac i una gràcil escultura de bronze entre humana i vegetal de Fenosa. Una exposició, ben segur, molt interessant.
