L’art del mural té una clara vocació pública que l’artista Nacho Magro Huertas (València, 1980), també conegut com a Escif, ha sabut plasmar en el que ha sigut considerat pel jurat el primer premi d’Arts Visuals atorgat per El Temps de les Arts en la seua segona edició. La ciutat de València i el seu centre neuràlgic del consumisme, foren el lloc escollit per l’artista per plasmar una denúncia carregada de tentacles i que té un origen: l’explotació patriarcal en temps de globalització ferotge, que no entén de límits ni de fronteres.
El jurat, representat com a portaveu per José Luis Pérez Pont, Director Gerent del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana, va destacar el criteri de compromís social present en el mural Fashion Victims, situat al passatge metge Serra del centre de la ciutat de València. El mural, creat en l’espai públic, té la finalitat de provocar una agitació en qui transita per uns espais plens de tendes on poder comprar roba low cost, és a dir, a baix preu. L’elecció del carrer per a la realització del mural no és fútil. Té el seu sentit. L’any 2018 una de les tendes més famoses a nivell mundial amb roba low cost, obria les seues portes a la ciutat de València i ho feia al nucli neuràlgic on totes les marques s’han establert. Quasi dos anys després, al febrer del 2022 i després d’una pandèmia que havia fet trontollar el pilars del capitalisme, Nacho Magro Huertas (Escif), creava el mural Fashion Victims en mig d’una controvèrsia que ens feia qüestionar-nos-ho tot.
Les imatges i les frases, no podien deixar indiferent a ningú. Mentre, unes dones i xiquets i xiquetes de rostres inexpressius i amb unes condicions laborals infrahumanes, cosien sense parar sota el manament d’uns homes amb vares a les mans. Els preus reflectits al costat dels muntons de la roba, ens parlaven de l’explotació laboral a la qual estan sotmeses. Jersei de coll rodó a 3.5 euros, leggins a 13 euros, pijama de cotó a 7 euros o una samarreta de tirants a 3 euros, són els preus barats de venda dels quals el mal anomenat primer món es beneficia per sucumbir als excessos de la moda. Al costat de les dones i dels xiquets i xiquetes que cusen sense parar, enganxades a les màquines, apareixen muntonades de roba, com si es tractara d’una matèria inerta, sense vida, cosides per a les grans empreses que mouen els fils del capitalisme i de l’abús. L’explotació de les dones i dels xiquets i xiquetes que treballen sense cap dret i on el salari és mínim, com a països com Bangladesh, la Índia, el Marroc o la Xina, és una constant a la qual massa ens hem acostumat… Sols hi ha que veure el lloc de procedència de la nostra roba indicat a l’etiqueta.

Escif ens convida a reflexionar i a observar en deteniment el seu mural situat en el centre neuràlgic de la moda, un espai pel qual transiten milers de persones carregades amb bosses plenes. El caminar per aquests carrers, ens ha convertit en autòmats, en persones consumistes que no mirem més enllà del que podem comprar i lluir per complir així amb els paràmetres que implica l’expressió fashion victims. Aquest anglicisme, fou un terme encunyat pel dissenyador Óscar de la Renta per a qui ser víctima de la moda implicava mantindre’s al dia. Per a fer-ho hi ha que gastar molts diners, però com que sempre no ho podem fer, el que ha fet l’explotació i la globalització és la posada en marxa de la nova esclavitud del segle XXI amb el treball forçat, principalment, de dones i de xiquets i de xiquetes. Els països rics s’han convertit en addictes a la moda sota el sotmetiment dels països més pobres, explotats sota uns tractats comercials que permeten i accepten l’esclavitud.
Per tant, el mural Fashion Victims no ens pot deixar indiferents i Escif ens convida a desconstruir aquesta expressió introduïda en el nostre llenguatge col·loquial. Observar el mural en deteniment fa que ens qüestionem d’on ve la nostra roba, que ens plategem quin és l’impacte del capitalisme en el nostre planeta i la relació que hi ha entre pobresa i capitalisme, entre el consumisme i l’explotació de la mà d’obra vergonyosament barata.
El mural, encara es pot veure al passatge del metge Serra. Molt recomanable observar-lo en silenci, durant uns minuts en temps nadalencs com aquests que ens conviden a reflexionar, no sols sobre el consumisme que ens envolta, sinó també pel compromís tant necessari que l’art, cada vegada més, ha de tindre. I Escif ho ha aconseguit ocupant un espai públic d’una manera totalment pacífica i silenciosa. Ben fet.