Tot i que feia uns anys que s’havia jubilat, la mort del museògraf i historiador de l’art Felipe Garín Llombart (València, 1943 – 2023), tanca simbòlicament una era important des del punt de vista de la museografia valenciana i la seua projecció estatal. Director del Museu Nacional d’El Prado entre 1991 i 1993 i abans del Museu de Belles Arts de València, com a responsabilitats més significatives, la seua transcendental trajectòria de mig segle serà recordada també per l’impuls a la figura de Joaquín Sorolla.
El comiat de Garín, dos anys i escaig després del traspàs d’un altre tòtem de la museografia valenciana, Tomàs Llorens, és el tancament simbòlic de tota una era. Una figura que va marcar des de la docència incomptables generacions de historiadors de l’art i que ja tenia reservat un apartat en la història de la museografia pel seu pas breu però substancial per la pinacoteca més important de l’Estat. En clau valenciana, mentrestant, la seua petjada és gegantina i abasta diversos àmbits.
Felipe Garín Llombart es podria dir que era una figura parcialment predestinada. La seua mare, Maria de los Ángeles Llombart Rodríguez, procedia d’una nissaga de metges, mentre que el pare, Felipe Garín Ortiz de Taranco, era un important investigador i acadèmic de l’art. La imatge que Garín va guardar del seu pare era la d’algú estudiant de manera constant, escrivint articles i conferències o preparant diapositives. El futur museògraf, amb tot, va compatibilitzar els estudis de dret amb els de filosofia i lletres.
Podia haver acabat com a fiscal, però es va deixar convéncer pel pare per inclinar-se pel vessant de la història de l’art. De fet, va succeir el progenitor en la direcció del Museu de Belles Arts, l’any 1968, un fet que Garín atribueix “a la casualitat”. “Vaig aprovar l’oposició i en aquest sentit és veritat que en moltes famílies es repeteixen les professions, de metges o catedràtics. En el nostre cas va ser així”, deia l’any 2017 en una entrevista al diari Las Provincias.
Són anys frenètics, immersius: compatibilitza la direcció d’un museu aleshores quasi desconegut (“havia d’indicar als taxistes on estava”, recordava en una entrevista) amb la docència i solidifica la seua carrera com a ensenyant. L’any 1970 guanya la càtedra d’Història de l’Art de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València. Aviat, començarà a sovintejar la gestió i la docència amb el comissariat d’exposicions, un altre dels seus vessants professionals. A partir del 1972, a més, dirigeix també el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. El currículum s’eixamplarà encara més amb responsabilitats com a subdirector general de museus entre 1976 i 1979.
L’arribada a El Prado
L’any 1987 abandonaria el González Martí i el 1990, després d’impulsar una important remodelació, cessa en el Museu de Belles Arts, aleshores Sant Pius V. Sobre el paper, una destitució, tot i que una mica més tard, en una entrevista en El Temps, l’any 1991, Garín ho atribuïa a una incompatibilitat que l’obligava a “demanar el reingrés en la universitat”. Comptat i debatut, es tancava una porta i s’obria una de més gran: el pas per la pinacoteca valenciana, una de les més importants de l’Estat, i la vinculació ja aleshores amb El Prado, com a membre del patronat, fan que estiga en les travesses com a substitut d’Alfonso Pérez Sanchez. El ministre de Cultura en 1991, Jordi Solé Tura, el proposa per al càrrec.
Garín té tan sols 47 anys i ha arribat al cim de la seua carrera professional. “Ser director d’El Prado satisfà totes les aspiracions possibles en qualsevol espanyol ben nascut del món de la cultura”, li confessava al periodista d’EL TEMPS Miquel Alberola en aterrar en el càrrec. Amb tot, ha de gestionar una institució que està sota tots els focus i que anys més tard qualificaria com un “vesper”. Almenys, es va poder permetre tot un luxe per a un amant incondicional de l’art: passejar en solitari per les sales del museu quan es tancaven les portes al públic, emocionant-se amb les obres que veia.
Va ser un període breu, fins el 1993, però va participar en les obres de renovació de l’edifici, va incorporar obra i va comissariar nombroses exposicions. No seria l’únic càrrec en l’àmbit estatal: entre 1993 i 2004 encadena responsabilitats en l’Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals del Ministeri de Cultura, passa per l’Institut Cervantes de Roma i l’Acadèmia d’Espanya en la capital romana. L’aventura italiana és un sacrifici en termes familiars, però des del punt de vista personal “els anys en Itàlia foren els millors”.
De tornada a casa, va continuar exercint càrrecs, com ara la direcció del Consorci de Museus Valencià, entre 2011 i 2016. Però a més dels nombrosos càrrecs amb administracions de diferent signe, Garín va continuar exercint la docència i promovent la figura del pintor Joaquín Sorolla, de qui es va convertir en un gran especialista. A ell s’ha d’atribuir l’operació de portar a València les obres fetes per a la Hispanic Society de Nova York, l’any 2007, punt d’inflexió de la presència i coneixement de l’obra d’aquest artista a terres valencianes. Més de dos milions de persones visitaren el Centre Cultural Bancaixa per veure aquesta exposició, comissariada juntament amb Facundo Tomás.
Des d’aleshores, Sorolla va formar part de l’agenda cultural valenciana, en ocasions de manera excessivament emfàtica i en detriment d’uns altres artistes també valuosos, circumstància que el mateix Garín lamentava. La “facilitat de lectura” de l’obra de Sorolla, segons paraules del mateix historiador de l’art, estava en el fons d’aquella preminència.
El museògraf era un home familiar i religiós, de tracte afable i proper, però que feia valdre el seu rang i prestigi professional davant les noves generacions. En el seu camp, en tot cas, era una eminència, amb un coneixement exhaustiu del patrimoni moble i immoble valencià. I tot i que feia molt de temps que estava delicat de salut, mai no va deixar de tot d’estar vinculat al món de l’art, assistint per exemple a les reunions de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a València.
Fa tan sols uns mesos, el passat juny, concedia una entrevista per a la SER en què es mostrava lúcid i cordial i recuperava alguna anècdota, com ara la del transportista que va deixar un sorolla a la porta del Sant Pius en veure tancada la institució. Una altra època, definitivament. A la qual el traspàs de Garín posa el fermall definitiu.
