Arts visuals

Femenina i posthumana, així és la primera ‘biennale’ post pandèmia

La 59a Biennal d’Art de Venècia, que obrí les seves portes dissabte passat, arriba carregada d’expectatives. Han passat gairebé tres anys des de la darrera i la comissària Cecilia Alemani ha tingut molt més temps de l’habitual per a elaborar el concepte i la llista d’artistes, si bé va haver de bregar amb la impossibilitat de viatjar i triar les participants, visitant els seus estudis i veient les seves obres a través de zoom. L’ús del genèric femení en aquest cas no és una qüestió de correcció política, sinó el reflex de la realitat: dels 213 participants de 58 països el 90% són dones o artistes no binàries, el restant 10%, la veritat, costa trobar-ho.

Cecilia Alemani, director de la bienal d’enguany

La primera directora italiana de la Biennal de Venècia ha fet una exposició de dones, una cosa previsible coneixent el seu recorregut curatorial. Alemani la defineix una mostra post-humana, interespecie, que parla de les transformacions del present i de com els nostres cossos canvien sota la pressió de la tecnologia i el medi ambient. La gran majoria dels professionals (periodistes, comissaris, directors de museus, galeristes i la variada fauna del món de l’art) als quals estaven reservats els dies de la vernice (des del dimarts fins al divendres) estaven entusiastes. No obstant això, resulta almenys ingenu o més aviat un altre dictamen del políticament correcte, que ningú esmenti un fet evident: que amb les artistes –d’avui i d’abans- s’obre un nou gran mercat, a preus molt més accessibles.


Dit això, un dels grans encerts de Alemani ha estat alternar el present amb cinc càpsules històriques dedicades a les dones que es van avançar al seu temps i van pagar la seva llibertat amb l’ostracisme i fins i tot l’exili. Apareixen en aquestes càpsules la canària Georgiana Houghton, pionera de l’abstracció amb els seus dibuixos guiats per suposades forces divines i dues catalanes. Una Remedios Varo, nascuda a Anglès (Girona), en 1941 es va exiliar a Mèxic i no va tornar mai més, però la mèdium Josefa Tolrá (Cabrils, 1880 – 1959), en els dibuixos de la qual es barreja l’espiritisme amb l’herència catòlica, no es va moure del Maresme. Tolrá que va viure totalment allunyada del món artístic de l’època, està sent redescoberta gràcies a la labor de la critica d’art i comissària Pilar Bonet. De fet el títul d’aquesta Biennal The milk of dreams, la llet dels somnis, procedeix precisament d’una d’aquestes dones precursores, Eleonora Carrington, que va batejar amb aquest nom una llibreta on apuntava els seus somnis i il·lustrava contes misteriosos, que considerava aliment intel·lectual per als seus fills.

Katharina Firsch: Elephant 1987


En tot el recorregut expositiu sobresurt el respecte pel medi ambient i els seus equilibris en gran manera definitivament compromesos, que no obstant això, en diversos casos condueixen a una sort de ciència-ficció barroca recarregada de membres amputats, vísceres malaltes i sexes adolorits. És la cua del ratolí de Marianna Simnet, símbol del vincle perdut entre animal i humà, que convida a seguir-la a l’interior d’un habitacle inquietant on es projecten les desventures d’un poquet entre les múltiples perversions humanes. No se si les dones es reconeixen en les escultures cinètiques de Mire Lee que evoquen organismes destrossats o en les criatures espectrals de Sandra Mujinga, banyades en llum verda, que semblen els dementors d’Harry Potter o en els esquelets de girafes de Raphaela Vogel que tiren d’un carro on reposa un penis afligit de totes les malalties que poden atacar aquests òrgans masculins. A vegades el recorregut assumeix tons tan inquietants que fins el jardí de papallones de Precious Okoyomon sembla ocultar amenaces.

Mes poderós que l’horror, una eina fonamentalment masculina, em sembla la connexió amb les tradicions amenaçades i els sabers ancestrals, la capacitat de les dones de saber posar en valor allò quotidià i fins i tot trivial, com el tapís fet de tires de teixits vells (com els que s’usen per a fregar sòl) que Igshaan Adams converteix en una preciositat, l’essència de la qual resulta irreconeixible, o Tau Lewis que posa en escena mitologies místiques a través de gegantesques màscares de pells reciclades. Les obres de grans dimensions, com el laberint de terra, claus tabac i cafè de la colombiana Delcy Morelos, són les que més es llueixen en els espectaculars espais de l’Arsenal que s’obre amb l’enorme escultura de Simone Leigh, protagonista també del pavelló dels Estats Units en els Giardini, envoltada pels dibuixos entre místic i vudú de la cubana Belkis Ayon, el suïcidi de la qual va truncar una carrera que hauria pogut oferir encara moltes sorpreses. Una altra enorme escultura obre la part de exposició de Alemani en els Giardini, és la poderosa elefanta de Katharina Fritsch, el prestigiós guardó Leon d’Or a la trajectòria, sens dubte el cap d’un ramat (sempre són feminas), que remet a les gegantesques rates de cues enroscades que va presentar en 1999, en el mateix lloc en la Biennal d’Harald Szeeman.

Roberta Bosco
Periodista d'origen italià especialitzada en art contemporani i cultura digital, comissària d'exposicions i docent. https://arteedadsilicio.com

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close