Acabe famolenc de la feina i de lluny veig una cua ben llarga a les portes del Palau Robert. La gent que s’hi combrega és del tot diversa i m’hi acoste per demanar què hi ha. Un home m’assenyala la lona amb tipografia d’anunci de detergent que penja de la façana. «Feminista havies de ser. Natza Ferrer», llegisc, i m’hi pose a la cua més que pel tema —que m’interessa molt—, per l’autora.
A l’entrada, una poma vermella ben grossa em rep com si fos l’Eva al Paradís. De seguida veus que hi han esmerçat uns quants duros: una estètica cuidada, tot perfectament col·locat, bona il·luminació, indret còmode i reclams per tot arreu perquè vages d’un costat cap a l’altre. La primera part és, potser, la més estètica de totes. Set cilindres de color rosa amb uns llums fluorescents a la part inferior fan de taula per posar-hi uns objectes sota frases que tothom ha sentit pronunciar: «Què et penses que fas?», «Has de ser bona nena», «Et creus molt llesta?» o la ja clàssica «On vas vestida així?». Visualment, maquíssim; conceptualment, repetitiu. Aquesta sensació, almenys jo, no me la vaig treure en cap moment de la visita. Tot i que passejava per un espai agradable, a mesura que avances trobes que la informació era la ja coneguda: bretxa salarial del 23%, només un 35,4% en alts càrrecs, manca de polítiques de conciliació familiar i la dada de l’Observatori de la Igualtat de Gènere que diu que encara falten 257 anys per a una igualtat real. Potser dintre d’aquest costumisme algú se sent còmode, i segurament siga una bona porta d’entrada a gent que encara ignora la situació de les dones, però més que Feminista havies de ser, potser sentia que era una Introducció numèrica al feminisme. Això a la literatura també passa, hi ha qui fa ressenyes i simplement t’explica la situació; hi ha qui fa crítica, i t’hi fa pensar més enllà del que tu perceps.
Ara rellegia el paràgraf anterior i veig que he dit involuntàriament «passejava per un espai agradable», i d’aquí plora la criatura. No considere que una exposició en què es reflecteix la detestable situació que viuen les dones haja de ser un lloc agradable; m’ha d’interpel·lar, de cremar, de crear neguit, de sacsejar, de ferir fins i tot. Quan entres en un dels nombrosos museus dedicats a la II Guerra Mundial ningú obre la boca, tothom ajup el cap, zero intencions de fer-hi fotografies, alguns ploren, d’altres se sorprenen tot i saber a què venien. Tot és gris, perquè el record és gris. No hi ha lloc per a fluorescents ni títols pretensiosos; només un espai per a la memòria i la reivindicació. A mi, personalment, veure gent fent-s’hi fotos a tall de photo call em va deixar una mica fred, però és que el lloc ja s’hi prestava. Potser vaig quedar parat per aquesta concepció de feminisme combatiu que a mi m’agrada, però l’any passat segons l’ONU 87.000 dones van ser assassinades per parelles o familiars —137 cada dia, per simplificar-ho— i fa anys que el simbolisme sense anar més enllà m’ha deixat d’interessar.
També hi vaig trobar diverses relliscades. La primera és només entrar-hi. Sents una veu de fons estrident que acompanya la visita, i és la de Cayetana Álvarez de Toledo fent unes declaracions que serien ben rebudes a l’edat de pedra i potser qüestionades a l’edat dels metalls. Amb ella, més gent —tots de dretes, per no sortir dels tòpics— com Miguel Arias Cañete (PP), una assessora de la Lega Nord de Salvini o un home que no recorde, dient al parlament Europeu que com voleu tractar igual a les dones que als homes si elles són inferiors. A parer meu ja seria hora de començar a acceptar que l’única cosa més semblant a un masclista de dretes és un masclista d’esquerres, i així evitar-nos sorpreses i Arrufats. La segona relliscada em sembla més greu, i és el text que acompanya una lona gegant amb les cares dels violadors de La Manada que diu: «Gràcies a la pressió popular als carrers, l’atenció mediàtica es va centrar a visibilitzar els violadors com a criminals […], salvaguardant la integritat de la víctima». Potser cal recordar que se’n va filtrar el nom, cognoms, DNI, adreça, centre d’estudis i xarxes socials, que li van posar un detectiu per saber si el dolor de la víctima era real o la fingia, o que organitzaren homenatges als agressors en tornar del jutjat com si foren herois.
Quan vaig acabar de veure l’exposició em va quedar una sensació agredolça i desganada, potser per la predisposició amb la qual jo hi anava, tot siga dit. Inaugurada el 23 de setembre, el dia 29 del mateix mes ja havia rebut més de 6000 visites, i jo feliç perquè visibilitza una realitat, però l’afluència massiva encara recalca amb més força la necessitat de ser més contundents, menys estètics, i ara que a la fi hi ha un megàfon, també hi ha el deure de fer-lo servir amb el volum força més alt.
