Arts visuals / Exposicions

Fernande Olivier, una dona forta al Bateau Lavoir

La relació entre Fernande Olivier i Pablo Picasso va començar abans que en Pablo fos Picasso, però quan l’Amèlie Lang ja era la Fernande Olivier.

Una joventut molt dura (violada i obligada a casar-se amb el culpable) la va empènyer a fer un trencament i reiniciar una nova vida, amb nou nom inclòs, fugint amb Laurent Debienne que li oferia feina de model. Ho va fer en un París que per força havia de ser poc acollidor, sobretot per a una persona de dinou anys que iniciava una nova etapa vital en un entorn i un lloc desconegut. Instal·lada al Bateu Lavoir va començar a fer de model de diferents artistes i ben aviat a ser amant d’algun d’ells. A partir d’aquí comença la història d’una dona independent que lluita per ser ella l’autora del seu trajecte vital.

Al Bateau Lavoir fou on Picasso la va conèixer l’any 1904 i on van començar a tenir una relació, primer intermitent coincidint amb la seva relació amb el pintor Joaquim Sunyer, fins que un any més tard ja es va instal·lar a l’estudi del pintor malagueny. Recorda, en les seves memòries, que durant les primeres visites l’artista estava treballant en l’«Àpat frugal». Un cop instal·lada la parella reben visites sovintejades de Guillaume Apollinaire, André Salmon i Max Jacob i tot un entorn artístic i intel·lectual, però també ple de misèria i de dificultats, fins que arriben Leo i Gertrude Stein amb la decisió d’adquirir obres seves i ajudar-los a superar els moments difícils. Quan en Picasso decideix començar el retrat de Gertrude Stein, Fernande col·labora a ajudar a passar les llargues estones de treball amb la lectura de faules i contes, ho fa amb una bona dicció que posteriorment l’ajudarà a trobar feina amb la lectura de poemes i classes de francès.

El seu interès per la lectura i la seva passió per les lletres van fer possible que, amb uns textos clars i coherents, ella es convertís en un testimoni potent d’aquells anys que van marcar tant la història i l’evolució de l’art. I això és el que l’exposició que es presenta al Museu Picasso amb el títol «Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics» ens possibilita descobrir i apreciar.

La mostra, comissariada per Malen Gual, planteja de manera coherent i estructurada tres nivells de lectura, els quals ens fan conèixer, per una banda, a la Fernande Olivier, la seva empremta i els seus treballs, però també el món que tan bé va conèixer i va saber descriure amb intel·ligència i creativitat de l’entorn de Picasso d’aquells anys, i, en tercer lloc, algunes de les meravelloses obres que ella va inspirar. Un recorregut que finalitza amb uns vídeos de quan, ja gran, recordava els anys viscuts.

S’inicia l’exposició amb una extensa biografia que ens permet conèixer millor la seva història i la seva lluita per una vida independent i finalitza en un àmbit on s’exposen alguns dels seus escrits, alguns poemes i algunes pintures. Fernande, que havia començat el seu diari als 15 anys, va començar la publicació de les seves memòries l’any 1930 al diari Le Soir, uns capítols que posteriorment van continuar a la revista Mercure, per finalitzar en un conjunt editat per Stock amb el títol «Picasso i els seus amics». Les seves pintures, sense ser especialment remarcables, ens apunten a una manera de fer i una delicadesa que ens ajuden a configurar una imatge de Fernande Olivier on força i sensibilitat van plegades i que complementa la idea de model i amant, però també de cuinera i bona administradora, en resum una dona que sabia aplegar una sèrie de papers en la seva persona sempre guiada per una barreja de força, intel·ligència i coneixement.

A l’àmbit on es mostren algunes obres dels amics de la parella hi trobem una petita peça realitzada per Enric Casanovas que reprodueix el taller de Pablo Picasso. Aquell incòmode espai de la casa de fusta on convivien escultors, pintors, escriptors, bugaderes, cosidores i venedors ambulants i on Picasso estava acompanyat per un grup d’artistes representats a l’exposició amb obres que expliquen la seva relació, encapçalat per Paco Durrio (meravellós el fermall que li va regalar a la Fernande) on també es trobava Manolo Hugué (amb un dibuix de la Fernande) i Ricard Canals (amb l’obra «Una llotja als toros» on Fernande apareix juntament amb la seva amiga Benedetta Bianco) entre d’altres.

L’espai que recull obres que van tenir a Fernande com a musa ens mostren els pas cap al primitivisme i el cubisme de Pablo Picasso. Un conjunt de peces entre les quals destaca el «Nu sobre fons vermell» cedit pel Musée de l’Orangerie, però també una deliciosa peça de tinta xinesa «Retrat de Fernande Olivier, estudis de flors i de saltimbanquis», i altres obres que formen un conjunt on la fesomia de Fernande Olivier, la seva característica cabellera i els seus ulls ametllats donen forma a una evolució i transició pictòrica cabdal en la trajectòria de Picasso.

També s’hi poden veure algunes cartes, en elles es mostren alguns episodis més personals de la convivència de l’artista amb la qual va ser l’única amant que va visitar els tres llocs catalans cabdals en la geografia picassiana: Gósol, Horta de Sant Joan i Cadaqués.

Una exposició, en definitiva, que ens ajuda a conèixer una mica millor aquells anys tan importants de Pablo Picasso, però que sobretot destaca per acostar-nos a una dona forta que va agafar el timó de la seva vida i que va ser inspiradora i testimoni del moment en què les avantguardes van esclatar i que en paraules d’Isabel-Clara Simó (autora del llibre sobre ella L’amant de Picasso) va entendre massa bé a Picasso… tant que ell no ho va poder assumir.

Una dona amb una immensa sensibilitat, amb una gran capacitat de supervivència que alhora mostra aquesta doble faceta, un punt contradictòria, que fa conviure uns papers més característics dels rols femenins de musa i cuidadora amb els d’orgull, passió i independència.

Les paraules que figuren al final de l’exposició posen de manifest tota aquesta contradicció, per una banda, ens la fan atractiva des del punt de vista actual com a dona lliure i decidida, però també fan pensar en el seu paper més «tradicional» de musa que no ha oblidat el seu gran amor.

«Amb Picasso vaig passar els anys més bonics de la meva vida»

Potser és que les coses no són mai ni del tot negres ni del tot blanques, malgrat que ens entestem a llegir-ho tot des d’un únic punt de vista.

Fina Duran
Llicenciada en Història de l’Art a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art(AICA)
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.

Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close