Arts visuals

Ferran Garcia Sevilla. Paraules com a fletxes

El passat mes de juliol, el pintor Ferran Garcia Sevilla va fer donació de l’obra ‘Truc 13’ (250 × 300, 2021) a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), per a presidir la històrica sala Prat de la Riba. Gestada en vint-i-un dies, l’obra està integrada per mots i conceptes universals de la tradició grecollatina: voluntat, abisme, superació, caos, llum, tècnica, creació. Les paraules s’enllacen amb signes, esferes i espirals obertes, a través de les quals l’artista vol insuflar a l’espectador un nou humanisme revitalitzador. L’obra s’insereix en un nou moment pictòric d’aquest radical artista mallorquí convers, lletraferit i intempestiu.

Manllevem el títol del present text d’una expressió d’en Ferran Garcia Sevilla que llegí en el discurs “Raons esquelètiques d’una pintura”, el passat quinze de juliol, durant l’acte d’inauguració de l’obra Truc 13 a l’IEC. “Paraules com a fletxes”, en efecte, que el pintor hi veu un origen homèric, tot i que crec que podria ser bíblic, i certament, digne de la tradició budista zen: l’artista com a arquer, que s’oblida de les mans, de l’arc i de la diana, i esdevé només sageta. Homer, en la traducció de Carles Riba de l’Odissea, parlava, també, de “paraules alades”, expressió que serviria per abordar la pintura Truc 13, obra vigorosa i nuclear, que pretén sacsejar-nos des de l’autoritat poètica i filosòfica de la paraula grega. Paraules que són molt més que paraules: són ideals, trampolins per accedir a un pensament que ens desencoli del nostre adormit estat de sedentarisme 2.0.

Ferran Garcia Sevilla © Gasull.

Perquè els humans ens hem oblidat de l’ètica (ethos) clàssica en les nostres accions quotidianes i socials: votant, comprant, en l’oci. Menyspreem el caos (khaos), guiats i esclaus d’un pretès ordre algorítimic tecnocràtic. En art hem menyspreat l’eros, i amb ell la possibilitat al meravellament i l’impuls cap a la saviesa. I escopim davant els que creuen en la voluntat (thelema) o en l’abisme (avyssos), obstinats en la conquesta del “grau zero” de l’art (Aballí). En art també manca coratge (areté) per viure per una causa i denunciar a través de les formes o antiformes la ignorància i la injustícia que governa el món. I massa a la lleugera es parla d’art i política (politeia) (Felix Gonzalez Torres artista polític, Macba?), quan manca la llum (fos) i la transparència a l’artista per dir la veritat del seu pensament, amb tots els ets i uts, per incòmode que sigui.

Les mateixes virtuts que guiaven el cel estrellat de l’IEC quan va ser construït per Josep Pijoan —tal com recorda Gaziel en les seves memòries— amb les pròpies mans, tacades de calç, ara farà cent quinze anys, i que inspiraren també les primeres excavacions. Quan es va trobar a Empúries el primer cap d’Afrodita, Eugeni d’Ors va córrer a dedicar-li un Almanach sencer! Amb obres de clàssics i moderns: Picasso, Torres-García o Gargallo, entre d’altres. Però la virtut —l’areté, la techné, la kalos: l’excel·lència, la creació, la bellesa— fa anys que no estan de moda; perquè —oh ànimes postmodernes!—, ens sentim superiors surfejant l’onada del buit, deconstruint els pilars de la modernitat, i sobretot sobretot, centrifugant les grans idees de la tradició (perdó: de la nostra tradició, de les altres les idolatrem totes). Però en Ferran no és un centrífug, és un centrípet. Creu en el centre, però no en els centres dogmàtics, sinó en aquells que estan a tot arreu.

Ferran Garcia Sevilla © Gasull.

En Ferran Garcia Sevilla és un humanista. Li interessa la ciència, però en el sentit de l’anarquisme epistemològic de Feyerabend, és a dir, sense alçar-la com una veritat universal, sinó com una caixa d’eines, per anar construint una veritat, la seva veritat, caòtica i plural. Persegueix aquell encaix indeterminat però nuclear que uneix la ciència amb l’art. Així també amb la filosofia, a través d’una doctrina unipersonal feta amb extractes d’un pensament que va de l’antiga Grècia a la modernitat (de Wittgenstein a Nietszsche). I és un artista ideològicament compromès: amb la democràcia directa, amb el feminisme i en la defensa d’un tercer renaixement, que tingui com a centres l’home —avui empresonat entre dades i lucre— i la Terra —saquejada. I sí, també compromès amb la causa independentista, cosa que li ha fet guanyar alguns amics i enemics, especialment en el món de l’art català contemporani, majoritàriament antiindepe (i en una cultura que jutja l’art no pel que transmet sinó per la ideologia del qui la fa, si ens en perdem de coses!), i on tampoc es perdona als artistes que parlen sense embuts (censurar els artistes per la seva personalitat: que puritans ens hem tornat!).

Amb Truc 13, Garcia Sevilla vol erigir un nou símbol energètic per tal d’irradiar valors sorgits de la nostra tradició (també per subvertir-la, evidentment). Creu en la transformació de l’home a través de l’art. L’obra ens recorda Les quatre cròniques de Tàpies, a la Generalitat, amb mots i paraules de la tradició cronista medieval catalana. Però a Truc 13 no hi ha truc. No hi ha matèria. No hi ha colors esmorteïts, són vitals. No hi ha profunditat, perquè el més profund està en la superfície. Hi ha llum, no foscor. Hi ha, en canvi, força, joia, electricitat, en les formes circulars, obertes i ondulants. Formes que tenen, també, un significat hermètic, però connectat amb idees mediterrànies, eternes i actuals: les barques del viatge vital —i astral— homèric; les onades, roges, d’un Mediterrani tenyit de vergonya. Ferran Garcia Sevilla busca generar un curtcircuit humanístic en el nostre temps hiperventilat i filoalgorítmic. De moment, el silenci en el món de l’art ha sigut total. Wittgenstein estaria radiant.

Ferran Garcia Sevilla © Gasull.

Però algú s’ha assegut a pensar què està passant en aquest país amb els seus referents. Què és un referent? Doncs aquell creador que, a través del seu esforç, ha transcendit, en algun moment del seu recorregut professional, els límits del nostre endogàmic sistema de l’art, arribant als públics, als mitjans, franquejant els Monegros i els Pirineus. I pel camí s’ha endut algun premi, alguna gran exposició, s’ha tutejat amb algun gran crític i artista, ha fet obres que romanen en la memòria dels ciutadans d’un país, i ha estat, també, al seu servei: transmetent el seu pensament en llibres, entrevistes, i influint de manera decisiva en les noves generacions. Això és el que és Ferran Garcia Sevilla, com en el seu moment ho van ser Ràfols, Guino, Cuixart o Tàpies. Però a tots aquells, en període olímpic, els cuidàvem amb fundacions, llibres i encàrrecs, i ara els referents de primera línia, nascuts als anys quaranta, especialment als que s’expressen a través de la plàstica, els tenim a la cuneta, alguns badallant i d’altres, com en Ferran, en activitat contínua, sempre a punt: llegint, estudiant, pintant, suant, escrivint. Per cert, algú ha llegit el darrer text escrit per Garcia Sevilla que només ha pogut publicar com apèndix en un catàleg de Vicenç Viaplana a la Galeria Marc Domènech? De creatione: un text nodridor i brillant, al nivell dels millors textos escrits per artistes en aquest racó de món. Per a quan una publicació digne de la seva veu escrita? 

Albert Mercadé
Historiador, crític d'art i curador independent. President de l'ACCA (Associació Catalana Crítica d'Art). Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i comissari del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close