Arts visuals / Exposicions

Ferran Garcia Sevilla. Splash!

Respirar, expirar, esperar el ressò. Hi ha més vida que aquest ritme elemental? Agafar impuls, llançar-se, anhelar l’impacte de la capbussada. Hi ha més art que això? L’obra de Ferran Garcia Sevilla es podria reconèixer en aquesta concatenació bàsica. Atent a l’escolta del gran splash. En una doble exposició al MNAC i al Centre d’Art Tecla Sala (CATS), l’artista ha agafat embranzida i s’ha llançat solemnement al buit. Però en aquest gest primordial hi és tot l’home, tot ell concentrat, amb la seva polifonia de veus, d’especulacions, contradiccions, intensitats, aberracions, somieigs i anhels. Tot el més alt al que podem aspirar, o més baix, en el que ens podem enfangar. No hi ha el terme mitjà. No hi ha mediocritas.

La bassa vella.
Una granota hi salta…
Xarbot de l’aigua!
Matsuo Basho
El haiku de la granota (1686)
Traducció de Miquel Desclot

L’artista s’enfonsa al mar, i en plena apnea, amb el diafragma ben dilatat, captura amb la càmera la faç de la lluna nocturna, en una imatge confusa, tremolenca però veraç. Veritable perquè l’ha caçat privat d’oxigen al cervell, anul·lant idees preconcebudes que limiten la realització artística intensa i genuïna. La majoria de mortals tenim una mirada cap a les coses del món del tot plana i prima, però no és culpa nostra. És la nostra basarda ontològica. Si fóssim capaços d’anar a la font amb el càntir buit, i no sempre ple, una altra imatge del món beuríem. Una mirada en què no veuríem essències de les coses. En què les coses les veuríem com elles bateguen, amb tota la seva gamma de colors, íntimament connectades amb el cosmos remot. Ferran Garcia Sevilla (Palma de Mallorca, 1949) és un artista que sempre mira cap amunt. Alça el cap vers la lluna, les idees, les estrelles, mirant potser de connectar amb aquella mirada virginal, presígnica, cap al cel estrellat, com la d’aquell mallorquí d’adopció anomenat Joan Miró. Sota el seu ascendent va ser, potser, imaginem, concebut un dels primers dibuixos de l’exposició a Tecla Sala: un cel estrellat de punts dibuixats, estesos sobre tot el pla del full. Només un sol punt: l’artista els vol tots coralment, al mateix temps. Ja mai un sol centre: tots ells vibrant amb intensitat. Tot és centre i tots som centre.

Ferran Garcia Sevilla, Reconstrucció, 1949

En Garcia Sevilla ens posa un exemple d’aquesta realitat una i múltiple. Efectivament, podem pensar que anem sols caminant i que només existeix el nostre temps i espai en el qual transitar. Però assegura que quan pugem, posem, a l’autobús existeix, alhora, el temps del conductor que ens marca el tiquet, i el temps del bacteri que ens ha encomanat, i el del transeünt que ens està mirant des del carrer. És exactament el contrari de la mirada unívoca del Pantocràtor creador: Ego sum lux mundi, llum del saber jeràrquic i concentrat que ens deixa a tots bocabadats, obedients i somorts. En contrast amb el monoteisme hieràtic, l’artista per Ferran Garcia Sevilla s’assembla més aviat a aquells déus dansants hindús, en què sobre un mateix cos fluid apareixen múltiples cares: de goig, però també d’ira, de concòrdia, però també d’odi. L’artista —en un ball dionisíac que li permet anul·lar el temps, l’espai i el pensament— abraça la realitat com un trencaclosques intens i polifònic. Com els ametllers florits fotografiats des de tots els punts de vista possibles (Ametller florit, 1967-2022, MNAC). O un racó paisatgístic de Mallorca, allà on Joaquim Mir va perdre l’oremus (Tensió, 1971, MNAC). O la mirada calidoscòpica d’una manifestació durant el final del franquisme (Manifestació, MNAC). O la mirada a l’enterrament de Puig Antich des de l’enregistrament de fragments d’un diari (1974, MNAC). I en el sudari pintat en una de les seves darreres obres on l’autor hi ha abocat tots els seus fluids corporals (2019, Tecla Sala). Perquè no només expirem quan traspassem; també deixem, tot d’una, d’ejacular, defecar, orinar, salivar, transpirar.

Ferran Garcia Sevilla, Foc, 1969

L’artista confessa que tota la seva obra intenta evitar els essencialismes que regnen la interpretació que en fem de la realitat —a través del dogmes donats de la filosofia, la religió, els mass media o l’art— i que ell ha optat per un camí de coneixement marcat pel relativisme vital i científic que el porta a la convulsió davant una realitat que es mostra com és: contradictòria, multifocal i canviant. Però en un aspecte Garcia Sevilla és poc relativista: en la vivència continuada de l’obra d’art com un mitjà de contestació. El relativisme mal entès és l’esquer que han picat molts peixos durant la postmodernitat: en ensorrar-se la grande histoire —els grans relats, els grans autors, les grans veritats del món modern—, l’artista contemporani ha posat massa sovint el focus en la petite histoire: en les petiteses de la nostra experiència subjectiva. Tot sovint, però, sense Splash. En canvi, l’obra de Garcia Sevilla des dels orígens fins avui sempre ha volgut contestar, replicar, fer oneig i eco. Contestava a la iconografia del franquisme: travessant una bandera i una hòstia consagrada amb una agulla (Tapa, 1969, MNAC), o les agulles agullonant una crucifixió de Velázquez (Cilicio, 1966, MNAC). De la mateixa manera que avui en el Tríptic de la guerra (2015, Tecla Sala) colpeja els baluards de la civilització occidental: la bellesa, l’equitat, paraules i icones que per la solidesa del seu símbol no deixen transpirar una veritat enverinada sovint de guerra, destrucció, opressió i misèria.

Garcia Sevilla ha tornat a exposar a Catalunya després de molts anys de desertar voluntàriament del món de l’art. Els galeristes l’exigien. Els directors el condicionaven. Els crítics l’enfarfegaven. Tot li apareixia com un límit, en un mitjà de joia i alliberació. Durant set anys va tancar les portes del seu estudi. L’exposició és el retorn de l’artista amb una nova mirada incontaminada a la vida, la l’art i el pensament. Una mirada engendradora, ballant amb tots els llocs que l’art amb la seva institucionalització ha limitat. Certament, l’obra d’art política, sacsejadora, incomodant, ha quedat bandejada avui amb la consolidació de la institució art contemporani que s’inicià ara fa tres dècades amb la fundació del Macba. Certament, curadors, directors, però també artistes i creadors, hem contribuït a inflar una bombolla estètica refinada i sofisticada, però també on molts valors transfiguradors de l’art han quedat estetitzats, i en conseqüència anestesiats. És només sortint d’aquesta bombolla exquisida però puritana, que es pot tornar a abordar l’art en la seva matriu d’allà on no hauria d’haver mai sortit: del sacseig visceral, contundent, directe, barrejant tots els elements que tenim al nostre abast, sense filtrar: la pintura, les imatges d’internet, del mòbil, dels mèdia, els algoritmes que ens controlen, en obres de denúncia que posin de manera bruta i natural el dit a la llaga. Només des d’aquesta actitud desacomplexada i radical s’assoleix la ruptura epistemològica. Només així s’abraça la iconoclàstia radical que radica en el genoma de l’obra d’art.

L’artista ha fet aquesta travessia al marge d’un sistema que l’ha incomodat, que no ha sabut en quina casella encapsular-lo. Que no ha pogut capitalitzar-lo ni col·locar-lo en el basar de tendències artístiques. I doncs, què s’ha perdut? Ens hem perdut espais de comunicació que aquesta doble exposició ens convida a esmenar: el retorn d’un artista de referència que pot transferir coneixement sensible, fecund i divergent a la societat anomenada del coneixement. Perquè ens pensem que poder viure plenament a la societat del coneixement sense qüestionar-lo? Sense contestar-lo? L’enllaç, també, amb una generació d’artistes que l’ha ignorat, i amb qui tenen molts més punts en comú del que ens podria semblar. L’obra de Garcia Sevilla podria congeniar amb la de Pere Llobera, en la comprensió de la pintura com un espai de coneixement metafísic que ens allibera des de l’astorament. Amb la de Victor Jaenada, que s’expressa a través d’un llenguatge brut i desacomplexat, mirant de connectar amb mitjans culturals primitius i arcaics de la cultura popular i urbana. També penso en artistes com Violeta Mayoral, que treballen en l’estudi de l’alteració de la mirada cognitiva i el seu descentrament. O fins i tot, entronca amb el treball de la Núria Güell, que no separa l’art de la seva condició política i socialment compromesa.

Ferran Garcia Sevilla, Pariso 8, 1985

L’art és només un mot, sí. També aquestes ratlles que acabem d’escriure són només una interpretació, com totes elles parcials, relatives i prescindibles. Però atenció, davant de la certesa d’absència de veritats absolutes, necessitem mapes conceptuals que ens orientin davant de la inefabilitat de l’art i el caos de la creació. El crític aporta una necessària carta de navegació hermenèutica, però amb la condició que deixi l’escenari lliure perquè l’artista balli amb les seves obsessions. Com ens recorda David Armengol en el seu darrer assaig La collita i el viatge, el crític, com el curador o el director, és aquella figura que va apartant les cadires a l’artista perquè ocupi adequadament un espai, com en el ball del Cafè Muller de Pina Bausch. Això és el que ha sabut fer amb propietat el comissari de l’exposició Garcia Sevilla Cosmos-Caos, Àlex Mitrani, i l’equip de directors, conservadors i mediadors del MNAC i Tecla Sala que han acompanyat sàviament i generosament a Garcia Sevilla  —no menys savi i generós— en aquesta exposició transfiguradora. L’han deixat respirar. L’han deixat expirar. L’han deixat capbussar. I toca ara nosaltres a deixar-nos abraonar pel dringar de l’aigua.

Albert Mercadé
Historiador, crític d'art i curador independent. President de l'ACCA (Associació Catalana Crítica d'Art). Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i comissari del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close