Arts visuals / Exposicions

Ferran Soriano. Homenatge a l’Art

Ferran Soriano és un dels escultors catalans que més obra pública té a Catalunya. Possiblement haurem passat sovint per davant d’algunes d’elles sense saber ni tan sols qui és l’autor. Precisament a L’Hospitalet de Llobregat en té sis ubicades en diferents llocs. Ara, el que podem contemplar a la ciutat és un petit recull del seu treball a mode de retrospectiva. En concret són cinc dècades de creació constant que permet al públic endinsar-se en el seu món. Un món on la mitologia, la fragmentació del cos humà, la simbologia, els homenatges….conformen un univers plenament poètic.

Ferran Soriano. Esquitxos d’una vida
Museu de L’Hospitalet. L’Harmonia
Pl. De Josep Bordonau i Balaguer, 6. L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 26 de novembre de 2023

El títol de l’exposició que es duu a terme a l’espai L’Harmonia del Museu de L’Hospitalet és el d’Esquitxos d’una vida, que com molt bé senyala en el catàleg l’alcaldessa de la ciutat Núria Marín, aquests esquitxos són “una mirada panoràmica a la seva obra, desenvolupada durant uns anys de vertiginosa progressió per a l’artista i la ciutat”.  Podem afirmar que aquesta mostra tanca el cercle expositiu d’una extensa trajectòria artística, ja que la primera exposició individual que va fer va ser a l’any 1971 a l’Agrupació Amics de la Música de L’Hospitalet, i ara ho fa en un altre espai de la mateixa ciutat, on l’any 2014 havia presentat Spanish Festival, un conjunt de pintures i dibuixos  amb un contingut diferent a l’actual, ja que tractava aspectes sòcio-polítics amb la intenció de que el públic s’impliqués i reflexionés a  partir de les seves propostes.

Ferran Soriano. Vista exposició

L’ofici d’artista

Ferran Soriano (Barcelona, 1944) resideix al barri de Bellvitge de L’Hospitalet i té el taller a Sant Boi de Llobregat. Per a ell és tan important una ciutat com l’altra, ja que ambdues tenen obres seves en espais públics, privats i institucions  i  on ha exposat diverses vegades. Ell mateix es considera autodidacta i realment té raó, ja que en els seus inicis va compaginar l’escultura amb l’ofici de planxista, la qual cosa li va servir per conèixer de prop el metall, concretament l’acer inoxidable, el ferro i l’alumini, materials que més ha emprat.

L’any 1975 l’Ajuntament de L’Hospitalet li va concedir una beca per anar a Roma, experiència que va ser fonamental en el seu esdevenir artístic, ja que li va permetre aproximar-se al que s’estava duent a terme  en aquells anys en una de les ciutats capdavanteres en el món de l’escultura com era la capital italiana, ja que tenia davant seu obres dels autors més importants d’aquesta disciplina com Giacometti, Brancusi, Balla, Marini, Rosso i Sassu, entre altres, que juntament amb Gargallo i Juli González li van obrir nous camins i plantejaments estètics, o el que és el mateix, l’estada a Roma va marcar un abans i un després en el seu tarannà creatiu. Precisament de la seva estada a Roma s’exhibeix a L’Harmonia  l’escultura d’acer inoxidable Il Vecchio, 1975.

Durant aquests 50 anys ha realitzat més d’un centenar d’exposicions individuals arreu del món. Ha aconseguit diversos premis i distincions, com per exemple el 1er Premi d’Escultura del Saló d’Art de Martorell, 1973; el Premio Dr. Santiago Prats. Premi Ciutat de l’Hospitalet, 1973; Primer Premi d’Escultura, 90 Aniversari Cercle Artístic Sant Lluc de Barcelona, 1983; Premio de Honor en la Feria de las ideas por la paz, L’Hospitalet, 1986; 1er Premio de Escultura en el 1er Certamen Internacional de Basket en las Artes Plásticas, Barcelona 1997; 1er Premi d’Escultura en el 5è Premi d’Arts Plàstiques Club 9B, Barcelona, 1998 i el Premi a la Trajectòria Artística atorgat pel Col·lectiu d’Artistes de Sants, al 2003.

La seva obra s’ha pogut contemplar en la majoria d’espais culturals de l’Hospitalet –com també ha succeït a Sant Boi-, com per exemple, el desaparegut Centre Cultural Alexandre Cirici, Tecla Sala –on va realitzar una antològica que abastava el període 1976-1995-, Cercle Cultural Barradas i el mateix Museu d’Història, on hi ha exposat diverses vegades. A banda de Catalunya, Madrid, Sevilla i Eivissa, la seva obra s’ha exhibit a Roma, París, Amsterdam, Moscou, Sant Petersburg, Chicago, Nova York, Guadalajara (Mèxic), entre altres ciutats.

Ferran Soriano. Hera. Escultura. 1985

Poeta de l’espai

Soriano no només treballa l’escultura, sinó que també dedica molta atenció a la pintura, el dibuix, el gravat -en menor mesura- i la poesia, a més de ser una persona solidaria i activa degut a la seva participació en associacions, fundacions i altres col·lectius culturals i socials. Aquests darrers anys ha publicat diversos llibres de poesia acompanyats d’algunes il·lustracions seves. Com per exemple el llibre Cronologia d’un temps, publicat el 2014, on cal destacar el poema Prou, 2007:

“Ja n’hi ha prou , de dogmes
que encotillen pensament i sentiment,
llibertat controlada sempre més.
El temps que em resta
en aquest món,
deixeu-me reclamar…
Llibertat”

El vaig conèixer personalment amb motiu d’una exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar, l’any 1987, on només mostrava pintures. El poeta Miquel Martí Pol definia el seu treball com el d’ “un poeta  de l’espai”. I veritablement tenia raó, ja que per una part es dedica a la creació poètica i per l’altra en les seves escultures el concepte d’espai  buit és ben evident, que acompanyat per la lleugeresa i estilització de les formes, fan que l’obra respiri.

Soriano treballa la planxa només com sap fer un artista que coneix a la perfecció el seu ofici. Ell mateix cerca, escull, forada, talla, buida, afegeix, solda, pinta… cadascuna de les peces. A principis de la dècada dels 80 comença a fer peces més grans, però això no significa que no siguin estilitzades, però les làmines d’acer, ferro, llautó i alumini ocupen un espai més exterior. Per això el buit adquireix un major protagonisme. Possiblement es degui a que fragmenta parts del cos humà, esvaint-se progressivament la figuració.

Esquitxos d’una vida

L’escultura més antiga de les que s’exposen a Esquitxos d’una vida és la petita escultura Discòbol, 1971, i la més recent Ara què fem? Rodin, 2022, que permet veure com ha estat el seu recorregut dins d’aquesta disciplina. Degut a que l’espai expositiu de L’Harmonia no és gaire gran, i més si es tracta d’una retrospectiva, el nombre de peces exhibides és menor del que hagués agradat a l’artista. Per tant, es troben a faltar algunes temàtiques que ha anat treballant en diferents  moments.

Com hem mencionat abans, les seves escultures dels anys 70 aparentment semblen que estiguin en moviment, i degut a les formes estilitzades dels personatges representats ens aproximen a autors com Pau Gargallo i Juli González, dos dels escultors més admirats per Soriano. En aquesta etapa sovintegen diverses temàtiques, com per exemple, l’esport -ell mateix havia estat corredor de fons-, la música, la maternitat, la dansa, les màscares o rostres desfigurats, a més de mostrar personatges solitaris o en grup.

A la dècada dels 80 s’endinsa en el món mitològic, on sovintegen torsos femenins i personatges com Cronos, Ayax, Pandora, Hermes, Narcís, Hera, etc., on cadascuna d’aquestes divinitats o guerrers tenen la seva pròpia personalitat, de la que l’artista extrau tot el que porten a dins seu. Un d’aquests torsos s’exhibeix a L’Harmonia cas de Tors femení, 1983,  escultura d’acer inoxidable de quasi un metre d’alçada. Una altra peça important d’aquesta època és Hera, 1985, que durant tot l’any passat va ser exposada als jardins de Ca l’Antiga, una antiga masia situada a Teià on es realitzen exposicions, concerts, conferencies i altres activitats culturals. Cal destacar que  aquestes obres estan estructurades a partir d’un eix vertical situat ben bé al centre de la composició d’on sorgeixen fragments del cos humà disposats aleatòriament als costats. Respecte al cap també està fragmentat. Podríem afegir que es tracta d’obres quasi bé conceptuals però amb esperit surrealista -això es veu amb més nitidesa en les seves pintures, però no dins d’una òptica daliniana, per posa com a exemple, sinó més propera a l’ideari mironià-.

Més endavant, cap els 90, ja incorpora nous materials, cas del marbre, la pedra o la fusta, però des d’una vessant secundària, ja que actuen com a suport o amb la intenció de que sobresurti només una part de la peça. Possiblement sigui l’etapa més important de Soriano, degut a que pot expressar-se amb més entusiasme i passió. La singularitat d’aquestes obres significa que ja ha travessat la línia virtual que separa el desconeixement o ignorància del públic i la crítica, al reconeixement i atenció d’una forma de projectar complexa i difícil, que degut a la seva pròpia particularitat fa encara més laboriós el procés creatiu..

Els simbolismes que ja s’endevinaven a finals de la dècada anterior, com per exemple, la mitja lluna, el pit, la clau, els ous… cada vegada  apareixen més sovint en les seves composicions. La referència a allò vital s’expressa a través de l’ou com origen del món, del naixement; la baldufa, que representa el moviment; la clau com a instrument que serveix per l’obertura i tancament de portes o aspectes complexes de l’ésser humà; el barrot, que es pot relacionar amb el sexe masculí; el cercle, des d’una perspectiva espiritual, Déu, el cel, o el que és el mateix, tot allò que es troba a dalt, i la lluna i el pit, que ens apropa al món de la dona, entre altres qüestions. Un exemple d’aquests simbolismes ho veiem a la peça Atop, 1991, realitzada amb acer inoxidable, ferro i fusta. El crític Juan-Eduardo Cirlot en el seu llibre El mundo del objeto, senyalava que “el món simbolista (en certa manera: utilitari místic) i el món utilitari són ordenacions de les coses en direccions fora de les quals manquen de raó i d’explicació (fonament)”.

Les obres del present segle destaquen per tractar-se d’un treball de síntesi, amb la idea de trobar el seu veritable canvi, a través de  realitzar peces ben singulars. Això ho veiem a Aquell somni esvaït, 2002, Sublimació, 2016, Equilibri pel món (A Leonardo), 2019, Enyor, 2020 i I ara què fem?. Rodin, 2022. Totes elles recullen moments i vivències personals que demostren fefaentment la seva implicació amb l’art d’avantguarda. 

L’any 2003 va fer una exposició a la desapareguda galeria barcelonina Maria Villalba, que en aquell moment era l’única galeria dedicada plenament a l’escultura, de la que el periodista i crític Josep Maria Cadena a El Periódico de Catalunya, destacava que en les seves escultures hi apareixia “l’arquitectura del crit (…), el gran buit, els somnis esvaïts, els portals enfonsats i els desbordaments de les formes interiors que estableixen el sentit coral de la rebel·lió d’un artista profundament humà que conserva l’esperança i que creu en la solidaritat”.

Probablement l’obra més impactant de l’exposició sigui Ad Infinitum, 2011, de tres metres d’alçada, que rep al públic ja  que està situada a l’entrada. La circumstància d’anar cap a l’infinit és el que Soriano ha volgut plasmar a través d’aquesta escultura, degut a que a l’art no se li poden posar limitacions, més bé seria el contrari, doncs la llibertat de creació és el que fa diferent l’artista a la resta dels mortals.

Ferran Soriano. L’altre costat. 2009

Quant a l’apartat pictòric, s’adverteix de seguida que no es pot dissociar de l’escultura, ja que les temàtiques són semblants. Potser, si volguéssim destacar un determinat aspecte pictòric seria l’aparició d’un surrealisme ben accentuat. La ironia, l’onirisme i l’existencialisme s’observen en la majoria de les obres, totes elles realitzades amb tècnica mixta damunt paper i cartó, o en el collage i la inclusió de materials diversos relacionats amb l’escultura, són els recursos més emprats per l’artista, reforçant encara més la idea de tridimensionalitat.

Per això obres com L’altre costat, 2009, Clau de preguntes, 2012  i El puzle i el plor, 2014, reflecteixen perfectament el seu món. Un món que a primer cop d’ull ens produeix un cert desencís per les preguntes o reflexions que proposa en cadascuna de les pintures, deixant  entreveure la seva preocupació per tot allò que succeeix al seu entorn.

Aquest surrealisme d’arrels mironianes, tal com hem mencionat abans, és producte de la connexió entre allò terrenal i allò espiritual que, de fet, ens condueix a l’existencialisme sartrià, en el què “quan volem comprendre una cosa, ens situem davant d’ella. Sols, sense cap tipus d’ajut, de res podria servir-nos tot el passat del món. I després la cosa desapareix amb ella”. L’artista plasma en aquestes obres allò desconegut, enigmàtic, misteriós, cercant allò intangible que només es troba en la nostra imaginació.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close