Arts visuals

Fes-te humana! Escalfor, tendresa, sentiment!

Recentment s’inaugurava “Des de més enllà del temps”, l’exposició que la Fundació Vila Casas dedica a la darrera etapa de l’obra de Fina Miralles. L’artista, capdavantera de l’art conceptual català a la dècada de 1970, ha tractat àmpliament, amb la seva obra, qüestions d’ordre social com la pertinença i les relacions de poder; i ho ha fet, eminentment, a través del recurs a la naturalesa com a element que articula tota la seva creació.

Multidisciplinària, l’obra de Miralles no es deixa adscriure a cap escola; ha temptat els límits de les convencions artístiques amb el paisatge monocrom, la pintura com a gest o l’artista com a objecte artístic. Dos anys després de la gran retrospectiva que el MACBA va dedicar-li l’any 2021, les comissàries de l’exposició a la Vila Casas, Maia Creus i Maria Lluïsa Faxedes, han volgut posar en relleu el diàleg entre l’escriptura i l’obra visual de Miralles realitzada entre els anys 1984 i 1996. En aquesta etapa de maduresa, l’artista decidia tornar a la tela i al traç amb el propòsit de “fer visible l’invisible”, reduint el motiu essencial del dibuix i la pintura per mitjà d’un procés de progressiva síntesi i depuració formal. El recorregut per aquest conjunt d’obres de l’última etapa, presentades a partir d’afinitats visuals, temàtiques i simbòliques, s’articula a través dels escrits de l’artista recollits al llibre “Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017″.

El 1999 la Fina s’instal·lava a Cadaqués. Des d’aleshores, hi viu, hi respira, hi pensa. Ens hem trobat al paradís blau per parlar del seu recorregut.

Fina Miralles

Formes part d’una nova generació d’artistes que comencen a qüestionar-se les convencions i a temptejar nous llenguatges. Tu havies estudiat Belles Arts, però ben aviat vas abandonar el pinzell per fer pràctica conceptual. En el teu cas, què determina aquesta necessitat de trencament? Va ser fruit d’un impuls individual, o més aviat col·lectiu?

L’any 1968 vaig començar Belles Arts. Allò era com l’acadèmia grecoromana. Vaig acabar-ne farta! Farta del bastidor, del quadre, del cavallet, de la pintura, del carbonet, de la goma. També s’ha de dir que vaig aprendre a pintar i a dibuixar, la qual cosa m’ha servit per a tota la resta. Quan vaig sortir de la carrera vaig participar en un concurs de pintura de l’ajuntament de l’Hospitalet. Vaig fer una peça que es titulava Natura morta, i que era una crítica irònica de les natures mortes dels quadres. Alexandre Cirici i Pellicer va veure-la, va considerar que l’obra era una bona idea, i així ho va escriure al seu article mensual a la revista Serra d’Or. Arran d’això ens vam conèixer i vam establir un lligam d’amistat i d’afecte. S’ha de dir que l’art conceptual, a Catalunya, va existir gràcies a Cirici i Pellicer. A partir d’aquesta exposició a l’Hospitalet, vaig anar coneixent tots els altres artistes que feien art conceptual, i a la Sala 3 de Sabadell vam anar programant activitats.

A l’última etapa de la teva creació decideixes, en canvi, tornar al dibuix i a la pintura. Ho fas en el moment en què l’art conceptual ha acabat esdevenint acadèmia. El teu retorn al llenç és una reacció-contrapès a aquest context que ha acabat institucionalitzant l’art de trencament?

L’art conceptual no existia, quan nosaltres vam començar a fer-ne. Molts artistes s’hi van aventurar per moda: alguns van fer un parell de peces, i no van tenir continuïtat. L’Eugènia Balcells i jo sí que n’hem tingut. Quan vaig tornar a la pintura no és ben bé que hi vagi tornar, perquè jo vaig marxar-ne renegant. El que va passar és que, amb el temps, jo em vaig fer meva la pintura, la vaig trobar en mi. He anat trobant els meus procediments, i he acabat fent servir només quatre colors, olis, tinta xinesa, paper i tela. En aquest procés, tot és interior. Hi ha qui em diu: “Fina, per què no pintes floretes, ara?”, i jo els dic: “Perquè ara les flors no formen part del meu univers!”. Jo no faig encàrrecs, jo vaig seguint un camí, un camí que està lligat a la meva vida. Vida i pràctica artística són la mateixa cosa, perquè la pràctica que faig, em fa. Però això sembla que costa d’entendre: està tan professionalitzada, la pràctica de l’art!

De fet, vas decidir no viure de la teva obra. El 1999 la vas donar tota al Museu d’Art de Sabadell. De quina manera això ha determinat o alliberat la teva relació amb la pràctica artística?

Vaig vendre algunes peces quan vivia a França, perquè la francesa és una cultura diferent: els francesos van a un sopar i duen un dibuix. Però des d’un bon començament vaig dir que no volia viure de la pintura, sinó viure amb la pintura. He tingut els diners mínims i suficients per viure jo sola. Amb una família hauria estat impossible, però jo sola sí que he pogut viure. No viure de la pintura et fa mestressa de la teva pròpia vida; però també has de renunciar a altres coses: no pots tenir una vida de família i de vuit a nou del vespre, quan tot està en repòs, posar-te a pintar. A mi no em va donar la gana fer art mercat. Tenia els recursos per no haver de viure’n, i vaig pensar: si per quatre duros et traeixes, vindran totes les desgràcies, Fina! No es pot tenir tot, a la vida, i l’art demana una entrega completa.

Fina, sembra, que uns altres ja recolliran. Aquest és el títol de l’obra-Nadala que vas fer el 2014 per a la Fundació Miró. Molts artistes creen per vendre i recollir ells sols. El teu títol expressa la filosofia contrària. Quina és la llavor que ha sembrat la teva obra, i que la humanitat recollirà?

[Treu un llibre d’artista que es publicarà properament, amb textos seus que acompanyaran fotografies de les seves obres, i que es titularà Avec plaisir. Me’n llegeix aquest text]: “ – Fina! – Qui hi ha? No hi havia ningú. Després, la veu em va dir: – Fina, sembra, que uns altres ja ho recolliran. I jo li pregunto, a la veu: què és el que he de sembrar? – La llavor d’eternitat que es troba dins teu i dins de tota cosa viva. Jo no oblido a tots els que han sigut abans que jo, ni l’arrel del primer arbre. El meu gran anhel és el retorn a l’origen de l’ànima humana per ser un sol cor, un únic i gran amor, una única i eterna vida”. La meva història és la vida: cap a la vida, cap a la vida, cap a la vida.

Fina Miralles: Cel del sud, 1995. Imatge de Toni Peñarroya

A través de la teva pràctica has anhelat el retorn a una unitat originària perduda. És un anhel que va a contracorrent: avui vivim en un món cada vegada més urbanitzat, en una societat cada vegada més líquida, més desconnectada de les arrels. I també més dividida, més atenta a la diferència que a allò que ens uneix.

Vivim totalment desarrelats de la terra; la ciència i la tecnologia són el nou Déu. El desarrelament és una follia. És el laberint de la ment, que ens pren el contacte amb els peus, les mans, els arbres… Amb això, ens oblidem que una altra manera de viure és possible i molt més fàcil, molt més senzilla i austera. No ens cal tant!

T’has criat al camp, i la teva obra es nodreix profundament del contacte amb la naturalesa i els processos orgànics.

He tingut la sort de tenir una mare de Balaguer que tenia finques. Anàvem al mas, ens rebolcàvem per la palla, ens banyàvem en una sèquia, i tot el dia fèiem l’animal, amb el meu germà, en Toni. Jo no he parat. Però és que jo he nascut per a això: a casa meva em van deixar ser qui era. Ja ho veien: la Fina és l’artista. Jo era com era i era com soc. Ja som qui som, des que som petits; l’energia i la força vitals hi són en llavor des del principi. Però després ens n’adonem, ens en fem conscients. Pensa una cosa: quan els teus pares fan l’amor, només un espermatozoide fecunda l’òvul. I cada espermatozoide és un individu diferent. A veure si no és una cosa bastant meravellosa, això de la vida…!

També has escrit. A la Vila Casas, el contingut expositiu s’acompanya de textos que estan íntimament lligats als dibuixos i als quadres. Quina és la relació entre escriptura i obra artística, en el teu univers?

De vegades he escrit, d’altres he pintat, d’altres he fet una acció, o un muntatge. De vegades, dir allò que vull dir amb paraules és més fàcil que d’una altra manera; d’altres, les paraules són massa fixes i no em serveixen tant com el gest. Si vull dir que soc dalt d’un arbre, pujar dalt de l’arbre és molt més senzill, per exemple. Sempre faig el que faig per fer-ho al més senzill possible. A la vida, quan una cosa em costa, ho deixo estar. No insisteixo, en general: ni en la relació amb les persones, ni en les circumstàncies vitals. Sempre he estat molt intuïtiva, amb el camí que havia d’emprendre. La intuïció és un coneixement, i la intel·ligència intuïtiva funciona sempre. A mi, el racionalisme i l’abstracció no m’interessen. Això d’haver de ser tan intel·lectuals…

Imatge de l’inaugració de l’exposició a la Fundació Vila Cases

Què és la intuïció?

És el dictat de les formes i les paraules. És un dictat que aflora, una cosa que se’t fa present, patapam! I et diu: això és blanc, Fina! I tu: hosti, no me n’havia adonat! A mi m’interessa ser de veritat amb mi mateixa i no enganyar-me. Tant amb l’obra com amb la vida. Perquè ens enganyem, moltes vegades, perquè el coco és obstinat: jo vull fer això, jo vull fer allò, diem, amb una obstinació infantil. Però el dictat de la intuïció et parla, i, quan l’escoltes, aquesta obsessió infantil desapareix del cap.

En quin lloc queda la voluntat?

En la nostra societat, la voluntat és una força. Parlem de “la força de voluntat”. Des de petits ens eduquen a no gaudir. Les coses han de costar, i si no costen, vol dir que no valen per res. Jo he tingut molta sort, perquè vaig tenir una mare fantàstica, que em va deixar ser qui era des de sempre. El més important és tenir consciència de qui som, i no voler ser qui no som. Això ens despista de les coses que realment valen la pena. Acceptant qui ets, en canvi, et quedes ben tranquil·la.

I tu estàs ben tranquil·la.

Molt. Soc feliç. “No surts gaire, Fina”, em diu la gent de Cadaqués. Jo els dic: “estic pensant coses”.

Al text “Del natural” hi escrius: “Ara i des de la segona Guerra Mundial (…) el pintor ja no és pintor; és transformat socialment en un Professional de l’Art Estètic (…) és l’artista intel·ligent, intel·lectual, creador de corrents estètics, ric i famós”. Quina hauria de ser la relació i la permeabilitat justa, segons el teu parer, entre la teoria de l’art i la pràctica artística?

La teoria ens tanca. Et respondré amb un altre text d’aquest mateix llibre [em llegeix el text El laberint de la ment]: “No naixem humans, ens fem humans. Davant, hi ha dos camins: l’un, cap a la llum; l’altre, cap a l’obscur. L’obscur et tanca, t’aïlla de tot i no et deixa veure. Perdut en el laberint de la ment, presoner de la follia”. La nostra societat és una follia, és el laberint de la ment. Segueixo: “La llum t’obre i formes part de tot, dels altres; i et fa comprendre que tu no ets tu sol. (…) Tu no ets tu sol, obre’t al sentiment i fes-te humana, omple’t d’escalfor i de tendresa, de la llum cap a la llum”. Home, per favor, és que és això, el quid de la qüestió! Fes-te humana! Escalfor, tendresa i sentiment, per favor, ja està bé! Fora, tant d’intel·lecte, fora..! Ara bé, això no és el que se’ns diu. El que se’ns diu és: sigues enginyer, casa’t amb una tia molt guapa, compra’t un Jaguar, envia els nens a estudiar als Estats Units…

Amb la càrrega conceptual de la teva obra, no hi ha adherida una pàtina de pensament, d’intel·lectualitat? O més aviat de misticisme?

Sí, hi ha molta més càrrega de misticisme. L’un en diu misticisme, l’altre, el món del sagrat; jo, espiritualitat. “Espiritualitat” és una paraula que sembla que no puguem dir, després del marxisme, perquè aleshores semblem de l’església catòlica i apostòlica! No, coi! Nosaltres som éssers humans, l’espiritualitat és allò que ens agermana, no només amb els altres éssers de la terra, sinó amb el cosmos! Tot aquest coneixement que tenim ens ve de molt lluny! Nosaltres formem part de la vida, i aquesta vida és la vida tota. Això és el que m’obsessiono a expressar amb la meva obra. L’origen de la vida comença amb una explosió, amb un escampament de les substàncies. I ara anem a un moviment de reunió de les substàncies. Tot té a veure amb tot. Ara, amb la física quàntica, se n’adonen.

Sempre a través de la ciència.

El científic necessita saber el procés, la causa de les coses. El poeta fa el que fa amb la intuïció i sense necessitar saber les causes. El poeta diu: “La reunió de les substàncies. Serà o no serà, però jo aquí li foto La reunió de les substàncies, i ja passarà, la reunió de les substàncies”. I, per últim, hi ha el místic, que ja hi viu, ja hi està instal·lat, en la reunió de les substàncies.

Quan tornes a la pintura a la dècada de 1980, ho fas convençuda que els quadres carreguen massa tinta, i que el que cal, més que no pas afegir, és esborrar, tornar a l’essencial. Les Suites d’Agramunt i les Suites de París són exemples de síntesi i depuració de línies. El buit, el blanc del llenç i del paper, prenen en aquestes obres una força i una significació pròpies. Parla’ns-en.

El buit és l’espai, l’espai que tot ho conté. Perquè sense el buit no hi ha el ple. Jo vinc de la pintura del segle XX. A Espanya, després de la guerra civil, els pintors informalistes i els pintors del grup El Paso (Millares, Saura, Tàpies…), van pintar la foscor i la mort. Quan jo vaig començar, vaig dir-me: “viva la muerte no, Fina. Hem d’anar cap a la vida!”. La meva primera intenció és anar cap a la vida. I, a partir d’aquí, depurar: aquells quadres estaven tan carregats, tan plens de matèria, que ja no s’hi podia posar res més. Jo pensava que s’havia d’esborrar, en comptes d’afegir. Amb els dibuixos de les Suites d’Agramunt i les Suites de París, sortia amb el paperet i un llapis a dibuixar. Quan arribava a casa, anava simplificant els dibuixos que havia fet. Per això aquestes sèries es diuen suites: són la suite del primer dibuix, que s’anava depurant. A l’últim, queden només quatre línies. La línia és l’eina per donar vida a aquest buit.

No acostumes a pintar paisatges del natural.

Perquè els visc. Quan copies, pintes allò que veus a simple vista. Quan vius un paisatge, l’experiència és molt més profunda! Al catàleg d’aquesta exposició hi diu: “És fàcil adonar-se que Fina Miralles no és una pintora de formes i superfícies, sinó primordialment de línies. Com tan bé va expressar Tamara Díaz, Fina Miralles no pinta formes, sinó forces”. És el sentiment, és el sentiment, que hi has de fotre!

L’exposició Des de més enllà del temps es tanca amb el cicle d’obres “Memorial”, de 1996, amb el qual dones per tancat el cercle entre vida i art que iniciaves l’any 1973. Què et va fer sentir, en aquell moment, que la teva obra havia quedat conclosa?

El memorial és memorial d’uns fets ocorreguts. La meva obra és com un dictat. Jo ja he traspassat un ensenyament, que és la llavor que la gent podrà recollir.

Cesca Castellví Llavina
Després d'haver estudiat Filosofia, va cursar un màster en Estètica i Filosofia de l'art a la Sorbonne. Amant de la literatura, l'art, la llengua i la filosofia, ha col·laborat com a periodista a les revistes digitals Núvol i La Llança.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close