També sap fer-ho. Bolcar raigs de llum sobre el llenç, “fotografiar” capvespres daurats contra l’aigua, fer que els pinzells destil·len vida. Ho fa en obres plenes d’aiguamolls, d’homes amb barret que cullen arròs. També sap pintar obra realista, com aquella on tot un poble acomiada el seu membre més prestigiós. I al final, s’acomodà —com totes i tots— i va ser capaç de treballar per a la monarquia, posant cotxes en la seua obra. Però una part de Fillol és molt més emocionant, molt més tel·lúrica: en una ocasió i parlant del pintor Fillol, Joaquim Sorolla comentà a Manuel González Martí: “Veritat que la pintura de Fillol sembla d’hule?”
“L’art no és un simple joc de les nostres facultats representatives, sinó l’expressió de la Vida”. Antoni Fillol.
Hi ha personatges que la societat els contempla desenfocats, des de la distància, però hi ha creadors que senzillament, s’obliden. S’invisibilitzen. Són apartats dels relats col·lectius. És el cas d’Antoni Fillol Granell, un pintor gairebé invisible per als nostres conciutadans actuals i que, no obstant això, va deixar una herència silenciosa que ara mateix qualificaríem de “dignitat feta pintura”. I en una època on la història de la pintura al País Valencià —i sobretot a València— sembla plena d’artistes. “Una barreja capriciosa entre gran artista i clown. Fillol, l’inimitable Fillol, que improvisava al piano romanzze estrambòtiques, o recitava els seus poemes elèctrics”. Així el descrivia el seu amic Vicente Blasco Ibáñez.
Fillol begué d’avantguardes i modernitats. Era tan alternatiu que muntava unes performances espectaculars i animava una avorrida i subalterna societat valenciana. A Castellnovo tenia un dels seus estudis. I en aquell indret ple de llenços, ceràmiques de Manises penjades, teles embolicades i instruments orientals, tenia una butaca. Una butaca que no només havia acollit el seu cul. També els culs d’altres personatges que ell havia tingut la idea de fer-los signar al respatller. Allí trobem els “autògrafs” del cardenal Benlloch, de Pau Casals, d’Enric Granados, de Blasco Ibáñez, de Sorolla, dels Benlliure… A València té el segon estudi al Portal de Valldigna número 17. Pinazo és el seu mestre i amb divuit anys presenta un quadre a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. És un bateig a la parròquia de la Santa Creu de València i es diu Lo primer fill. La crítica catalana comenta de l’obra que s’allunya dels tòpics i dels excessos exageradament ensucrats d’altres artistes. La burgesia capitalina frisa per aquest tipus d’obres perquè considera aquest costumisme una part ancestral d’ells mateixos, que ja són urbanites. Ja no se senten de “poble”. Ja són de la “capital”. I per això, superiors…
Parlem de 1900 i de totes les manifestacions que van convertir el Cap i Casal valencià en el paradigma fàcil i dòcil de “la terra de les flors, de la música i de l’amor”. Però possiblement aquest relat idíl·lic i carregat de banalitats tenia una cara B, una altra lectura. Parlem dels anys que produeixen artistes com la família Pinazo, els Benlliure, Pla, Sorolla…
Per al gran públic és invisible, només és un pintor: Antoni Fillol. Aparentment, un més. Un tot terreny, versàtil i efectista, un bon narrador amb els pinzells. Un artífex que és capaç de tocar tots els gèneres amb el carbó de la dignitat: des de la denúncia social al costumisme, des de la publicitat emergent que crida el consum fins a la tòpica estampa de l’Horta, des de la profunda sensibilitat transcendent a la velocitat que imprimeix amb la representació dels primers automòbils…
Aquesta obra segurament el marca, i respon amb una pintura de 12 metres quadrats, un gran format: es diu Revolució i representa una manifestació i la seua dissolució per part de les forces antiavalots de l’època. En un cantó del quadre es llegia “Justícia” i diem “es llegia” perquè la pintura de 3×4 metres va desaparèixer. Misteriosament.
Fillol nasqué i visqué al barri del Carme. Primer al carrer Ripalda, un indret de València amb una ànima particular que Fillol —potser conscientment— mirà de transmetre a cadascuna de les seues obres. A casa seua hi havia obres de Balzac, de Zola, de Víctor Hugo… Fillol rep informació, llegeix, observa imatges d’una nova societat: urbana, amb desigualtats, amb injustícies manifestes… Rep premsa francesa, espanyola, se sorprén quan veu La Càrrega de Ramon Casas de 1903.
Fillol feia en pintura —en gran part de la seua pintura— una cosa que les àvies dels que escriuen açò ens recomanaven no fer: “no et signifiques”, perquè pot ser que el sistema et castigue. De fet, Fillol assistí a vagues, manifestacions i protestes d’estudiants fins al punt de ser detingut acusat de “radical”. És la seua època més compromesa, més reivindicativa, més de denúncia.
Algunes de les seues obres són autèntics documents periodístics, amb un titular, una entradeta i un cos de text que no sempre acaba bé. Millor dit: està tan ben fet que no saps com acaba. Moltes de les seqüències pintades per Fillol tenen un gran impacte en l’espectador: d’aquell moment i d’ara, quan qualsevol que observa la seua obra “llegeix” les imatges i comprén la iconografia de la “foto”. Fuig de la retòrica impostada i és capaç de traspassar regles. En una obra per exemple, és capaç d’integrar d’una manera digníssima la figura de Jesús que entra per la porta d’una barraca de l’Horta de València. O una altra, que es diu El sàtir representa dins de la presó de les portes de Quart de València un abús sexual que un home ha perpetrat contra una menor. La nena —acompanyada d’un avi ple de dolor i de ràbia— ha identificat l’individu que forma part d’una roda de reconeixement.
Potser és la seua capacitat cinematogràfica, la seua competència de narrar a través d’unes obres que des del naturalisme fa que ens connectem amb la realitat social d’aquells moments: és capaç de mostrar-nos un carrer on s’acaba de cometre un robatori. Però el xoriço ha desaparegut. No hi és. Només Fillol mostra les persones que ixen de les portes i busquen amb curiositat el delinqüent.
Els crítics diuen que davant del conformisme i de la fatalitat que mostren els personatges de Sorolla o d’altres mestres, el caràcter republicà i progressista de Fillol fa que els seus actors i actrius lluiten i s’enfronten a l’ordre establert per a canviar-lo i millorar. El tòpic i la idealització no són conceptes que admet el pintor en moltes de les seues obres.
Uns dies després d’escriure la línia que comença l’article, Fillol inicia una obra fonamental: La bèstia humana. Al barri de pescadors de València hi ha molts bordells. Molts senyorets van a aquests locals i busquen “carn fresca”, jovenetes que venen dels pobles i que han de prostituir-se per tal de sobreviure. En l’obra, Una madame obliga una menor a anar a l’habitació del costat on l’espera el client. Segurament, un home desconegut que ha pagat pels seus “serveis”. Una gran part de la crítica la titllà d’immoral o fou rebuda en l’Exposició Nacional del 1897 a pedrades. Uns altres, però, la van defensar. Estava clar que Fillol feia bullir l’olla i que una gran part de la societat manifestava una hipocresia malaltissa.
El 1904 pinta Després dels aldarulls, potser una de les seues obres més emblemàtiques. La presenta a l’Exposició Nacional i és senzillament impactant. Fillol capta el buit, la solitud, la tensió i la tristesa que ve després d’una manifestació que no ha acabat bé. Tot ho embolcalla amb pluja, mentre l’únic element humà és mort a l’angle inferior esquerre. El nivell poètic, el joc de línies verticals dels arbres, el terra mullat, serveixen de mortalla per a l’única persona que ha quedat: la víctima anònima. És la cruïlla del carrer Colom i Russafa, on ara mateix ramats de ciutadans deambulen amb bosses de grans magatzems. Capells i gorres acompanyen aquesta simfonia d’abandonament i tristesa. Aquesta malenconia la capta d’Isidre Nonell, d’Eugène Anatole Carriere o de Giuseppe Pellizza da Volpedo...
Fillol esdevé un fotoperiodista que plasma en la seua imaginària càmera fotogràfica una imatge que forma part de la memòria col·lectiva de molts dels valencians. Un pintor que tingué moments on realment es va guanyar el sou: va ser capaç d’esvalotar la burgesia i de denunciar injustícies i hipocresies. Va ser tan bo que fou capaç de posar nerviós el poder…
