Arts visuals / Exposicions

Food, l’aliment de la utopia

El Bòlit de Girona tanca el cicle de vuit anys en què Carme Sais ha assumit la direcció del centre amb una de les millors exposicions que hi han tingut lloc: una proposta en què s’imbriquen la documentació històrica, les connexions inesperades i la reflexió sobre la contemporaneïtat mateixa a propòsit del restaurant Food, obert entre els anys 1971 i 1974 al Soho de Nova York ‒i freqüentat per un bon nombre d’artistes conceptuals catalans‒, que va donar a la relació entre art, vida i gastronomia una dimensió comunitària autènticament transformadora.

Food. La utopia de la proximitat
Comissariat: Harold Berg, Eudald Camps i Carme Sais
https://foodutopia.cat
Bòlit, Centre d’Art Contemporani
Plaça del Pou Rodó, 7-9. Girona
Fins al 30 de maig de 2021

Food. La utopia de la proximitat estava programada per l’abril del 2020, però l’estat d’alarma va obligar a endarrerir-la fins a aquesta primavera, just per coincidir amb el final d’etapa de Carme Sais al capdavant del Bòlit, la direcció del qual a partir d’ara assumirà l’assagista i investigadora audiovisual Ingrid Guardiola. És un comiat espectacular, certament, perquè poques vegades s’ha tingut ocasió de veure reunit l’arxiu del mític restaurant Food fora dels circuits internacionals de l’art, i encara menys de prendre’s el temps necessari (i aquí l’aturada de la pandèmia hi ha jugat un paper benefactor) per rastrejar les connexions entre aquella comunitat novaiorquesa i els artistes de l’escena catalana, en particular aquells que, establerts a París als anys seixanta, van saltar a Nova York en la dècada següent i van entrar en contacte amb l’efervescència creativa de la qual la cuina del Food havia esdevingut l’epicentre joiós.

La història ja llegendària d’aquest petit restaurant del Soho ha estat abordada sempre en relació amb l’artista i arquitecte Gordon Matta-Clark, fill del pintor xilè Roberto Matta i un dels fundadors del local, juntament amb les ballarines de la Trisha Brown Company Tina Girouard i Carol Goodden, aleshores parella de Matta-Clark. És a dir, s’ha estudiat com una obra cooperativa que de tota manera redundava en el culte a una personalitat. L’acostament que hi fa el Bòlit, per contra, explora la seva dimensió col·lectiva i transversal fent també atenció al testimoni de Carol Goodden, que no només va finançar l’empresa i va documentar com a fotògrafa moltes de les activitats creatives que s’expandien des d’aquells fogons, sinó que ha permès establir la connexió fins ara desconeguda entre l’esperit del restaurant novaiorquès i les pràctiques culinàries ancestrals de l’Empordà.

Tina Girouard, preparant una cassola de menjar cajun al Food. Col·lecció Harold Berg

El paper del col·leccionista xilè Harold Berg, un dels comissaris de l’exposició, junt amb la mateixa Carme Sais i el crític d’art Eudald Camps, ha estat decisiu per eixamplar el marc de la recerca fins a enllaçar amb la creació de joves artistes gironins, com ara Marta Vergonyós, Mar Serinyà i els col·lectius Ocells al Cap i Nyam-Nyam, que participen d’una concepció semblant de l’art com a transmissió i prolongació dels fils de la vida. Berg, que encara recorda al·lucinat el dia que una tieta el va portar “a menjar alguna cosa” al Food quan tenia dotze anys, va arribar a Goodden seguint l’empremta de Matta-Clark, un artista que el fascina, i l’amistat que va establir amb aquesta dona de vuitanta anys, actualment dedicada a la doma de cavalls a Nou Mèxic, li va permetre accedir a bona part de la documentació que s’exposa al Bòlit (fotografies, menús, objectes manipulats, dibuixos, cartes, llibres de comptes, revistes i llistes de clients) i, sobretot, a unes memòries inèdites en què l’antiga propietària del Food narra el viatge iniciàtic de principis dels seixanta per terres espanyoles, amb base operativa en una casa de Mont-ras, al Baix Empordà, on va descobrir un paisatge i uns costums culinaris insòlits als Estats Units i que acabarien inspirant la filosofia del seu propi restaurant.

Els escrits autobiogràfics de Goodden i una fotografia que va fer de l’escultor minimalista Richard Nonas, un dels veïns del Soho, entaulat a Ca l’Anita de Cadaqués el 1970 han donat a l’exposició una projecció inesperada, en connectar la peculiar distribució del local novaiorquès, amb la cuina oberta al menjador i la predilecció pels productes frescos elaborats al moment, amb la cuina de pagès que Goodden havia descobert entre 1962 i 1965 als pobles de la Costa Brava, on es menjava vora els fogons el peix acabat de pescar, les aus del corral o l’enciam de l’hort en una taula de fusta sense tractar on no hi faltaven el porró ni el pa casolà. Una ullada al menú de mostra que van fer públic per al dia de la inauguració del restaurant, el 16 d’octubre de 1971, ja ajuda a establir aquest vincle, amb la inclusió de plats com ara el guisat de conill amb prunes o el pollastre amb escamarlans (el nostre mar i muntanya), però també les truites de farina, l’amanida de figues, alls i anxoves, o la gran varietat de cremes i sopes, l’especialitat de Goodden, incloent-hi les de carbassa amb menta, pastanaga, brou, mató, bolets i ordi, a més del gaspatxo, probablement importat de la immersió en la cultura de tapes durant les expedicions que també va fer per diverses ciutats de la península des de la casa paterna de Mont-ras. També hi tenien lloc, és veritat, altres tradicions culinàries, com el serviche peruà, la mongeta negra cubana o el primer sushi que es va servir a Nova York, a banda de la cuina cajun, per la qual sentia debilitat Tina Girouard, però no hi ha cap dubte que la base dels menús del Food era aquell equilibri entre proximitat, inventiva i subsistència de les cases de pagès.

Entrada de l’exposició, amb la sèrie fotogràfica de Carol Goodden sobre els cabells de Matta-Clark, els dibuixos preparatoris de l’arquitecte per a la reforma del local i l’anunci dels “Food’s Family Fiscal Facts”, aparegut a la revista “Avalanche”. © Pere de Prada

El Food va néixer també en part de la precarietat del mateix Soho, que no era ni de bon tros l’escollida zona residencial per a intel·lectuals rics que coneixem avui, sinó la perifèria ruïnosa de Manhattan, amb fàbriques i blocs de pisos abandonats i en ple procés de demolició. “Les rates abandonen el vaixell quan s’enfonsa; els artistes hi acudeixen i el refloten”, deia Tina Girouard anys després. Acrònim amb què era conegut el districte industrial del South Houston, al Soho no hi havia serveis bàsics, ni drogueries, ni escoles, ni fleques, ni farmàcies, perquè no hi havien calgut en plena desbandada econòmica, de manera que el Food va esdevenir un dels pocs recers per a la vida en comunitat que s’oferien al veïnat, més enllà dels lofts llogats a baix preu per uns artistes que hi acudien atrets per la llibertat operativa que permetien uns locals espaiosos, “al marge dels requeriments del mercat artístic”, com observa Eudald Camps, i que servien alhora d’habitatge, estudi, espai d’exposició i laboratori experimental.

El més actiu d’aquests espais era al 112 de Greene Street, una mena de nau cedida per l’escultor Jeffrey Lew que freqüentaven els promotors del Food i bona part de la seva clientela, des de Richard Serra a Robert Kushner, que s’interessaria per les performances amb productes de menjar arran de la seva relació amb el Food, del qual acabaria sent un dels patrons. Va ser aquí on Matta-Clark va exposar els seus primers cuttings, els talls que practicava al volum dels edificis per revelar-ne la memòria interior i qüestionar l’espai arquitectònic obrint-lo a nous usos (entre altres, hi va exposar un tros de paret i la vella porta provinents de les reformes que estava dirigint al Food) i on Carol Goodden va invitar els seus companys de la Trisha Brown Company a escenificar l’acció Raindrop Dance (1971), en què els ballarins, suspesos d’una barra a tres metres del terra, eren invitats a assajar petits moviments fins que els vencia el cansament i anaven caient, ara l’un, ara l’altre, “de la mateixa manera que cauen les gotes de pluja d’un arbust o de la vora d’una teulada quan deixa de ploure”, escriu Goodden.

Els ballarins de la Trisha Brown Company, durant l’acció de Carol Goodden “Raindrop Dance” al 112 de Greene Street, el 1971. Col·lecció Harold Berg

El caràcter espartà del nom escollit per al Food potser responia a la mateixa urgència: un restaurant era això, un lloc on s’oferia menjar, però al mateix temps una altra classe d’aliment, un espai propici a la trobada, la sociabilitat i l’intercanvi d’idees i projectes, i de més a més, una oportunitat per aconseguir un lloc de treball ben remunerat i amb horaris flexibles, fent de rentaplats, com Philip Glass, o de cuiner ocasional, com John Cage, Donald Judd o John Shapiro. El nom, doncs, no apel·la només a l’acte d’alimentar el cos, sinó a un nodriment en sentit més ampli que té a veure amb el sosteniment de tota aquesta cadena de relacions: artística, veïnal, laboral i fins urbanística i social en una sola iniciativa que Goodden no dubta a considerar en si mateixa “una obra d’art conceptual”.

Tina Girouard, Carol Goodden i Gordon Matta-Clark, a l’entrada del local de Comidas Criollas abans de la seva transformació en el Food, el 1971. © Richard Landry

Situat al 127 de Prince Street, a la cantonada amb Wooster, en un antic establiment de “Comidas Criollas” que no havia prosperat, el Food va aglutinar aviat la colònia d’artistes de la zona, no només perquè els propietaris formaven part d’aquell mateix brou creatiu i eren, per tant, també dels seus, sinó perquè ben mirat l’alternativa era el Fanelli’s, un restaurant italià entre Mercer i Prince que segons els testimonis servia un menjar infecte. Els prop de quatre anys que van regentar Food els tres fundadors, als quals es van afegir aviat Suzanne Harris i Rachel Lew, van formar part de la seva clientela artistes com Yoko Ono i John Lennon (llavors en crisi, com revela la llibreta d’adreces del restaurant, en què hi apareixen amb domicilis diferents), Sol LeWitt, Jasper Johns, John Giorno (que havia estat parella de Warhol), Walter de Maria, Joseph Kosuth, Robert Rauschenberg o els esmentats John Cage i Philip Glass, que hi va actuar més d’una nit amb el seu grup.

En la llista d’habituals, exposada al Bòlit, hi apareix també Antoni Muntadas, allotjat aquell mateix 1971, procedent de París, en un loft de Tribeca, a poques cantonades del Food, on l’octubre de l’any següent va organitzar amb Antoni Miralda l’acció Sangría 228 West B’Way, durant la qual van cuinar 250 quilos d’arròs en diversos colors, regats generosament amb dues olles de sangria. Els “catalans de París”, denominació que els implicats estan més disposats a acceptar que no pas la del “grup de Nova York” que hipotèticament van formar en arribar als Estats Units, són la branca més esponerosa que brota d’aquest projecte expositiu que estén ponts amb prou feines franquejats fins ara entre comunitats artístiques d’orígens diversos. És així com els banquets amb aliments de colors, els Cerimonials o la Festa en blanc que Joan Rabascall, Jaume Xifra, Dorothée Selz, Benet Rossell o el mateix Miralda van desenvolupar a París entre finals dels seixanta i principis dels setanta no són tan lluny del happening organitzat al Brooklyn Bridge per la colla de Matta-Clark el 1971, durant el qual l’artista va rostir un porc sencer en una foguera que va donar per repartir més de cinc-cents sandvitxos de cansalada. En tots els casos es posava en escena una contestació del món, una altra manera de viure al voltant del menjar, molt present en l’activitat performativa de l’època. Eren esdeveniments que no diferien tampoc gaire de la Festa de les Flors convocada per Carol Goodden al seu loft la primavera de 1971, en què tota la decoració, i fins els plats i els vestits dels convidats, es basaven en motius florals. Va ser de fet en aquesta festa que Matta-Clark, enamorat dels seus dots d’amfitriona i dels processos alquímics de la cuina, va suggerir-li que obrís un restaurant, i a ella no li va semblar mala idea, mentre ell l’hi acompanyés.

“Fases de la lluna, l’oli i el pa”, instal·lació de Fina Miralles, al Bòlit de Sant Nicolau. © Pere de Prada

No és l’únic parentiu que es dibuixa entre artistes de procedència diversa que compartien el mateix context convuls dels setanta, i aquest és un dels principals valors de la recerca empresa pels comissaris, que no s’han acontentat a documentar la història d’un local cèlebre, sinó que l’han posat en relació amb les intervencions de Miralda al restaurant Eat Art que Daniel Spoerri regentava a Düsseldorf, o amb la instal·lació multimèdia Accident que Francesc Torres va presentar al 112 de Greene Street el 1977 i que s’ha traslladat peça a peça a la sala del Bòlit a la Rambla. Més encara, s’hi relaciona la instal·lació que Àngels Ribé, que havia arribat a Chicago el 1972, va presentar el 1976 en un petit lavabo del Fine Arts Building (i que més endavant, desenvolupat en altres peces, va exposar també a Greene Street), Work is the Effort against Resistance, en què l’artista corre d’esma mentre sonen de fons consignes ideals, en una representació de l’impuls vital per avançar enmig de les dificultats que no era sinó un reflex del món utòpic del Food. De Fina Miralles hi ha la sèrie fotogràfica de 1976 sobre Relacions del cos en accions quotidianes, entre les quals, l’acte de menjar, però és remarcable la continuïtat que estableix amb la poètica dels setanta a través de la instal·lació Fases de la lluna, l’oli i el pa, produïda pel mateix Bòlit i el Museu de la Mediterrània de Torroella el 2016, en què la taula esdevé un altar on s’oficia el ritual del nodriment dels vius i dels morts a través de productes essencials com el pa i l’oli.

Instal·lació “Accident” (1977), de Francesc Torres, al Bòlit de la Rambla. © Pere de Prada

La xarxa s’estén fins a enllaçar amb diverses instal·lacions de Pere Noguera dels anys vuitanta i noranta, i més a prop encara, d’aquest 2021, amb l’acció Taula Viva. Paraulari, en què Mar Serinyà i Marta Vergonyós s’asseuen a conversar al voltant d’una taula de fusta viva construïda amb un pi de la finca familiar, en una reflexió sobre el paisatge emocional compartit que ressona en els dos vídeos sobre la transmissió femenina que presenten per separat: Mar Serinyà, reproduint el gest de pelar verdures après de la mare, i Marta Vergonyós, esforçant-se a embolicar els ous amb paper de diari tal com fa l’àvia perquè no es trenquin.

La taula de pi de “Taula viva. Paraulari”, instal·lació de Mar Serinyà i Marta Vergonyós, a la capella de Sant Nicolau. © Pere de Prada

Un dels documents més commovedors de l’exposició és el “Food’s Family Fiscal Facts”, que Godden i Matta-Clark van inserir a la revista de referència dels artistes del Soho, Avalanche, la primavera de 1972. És un balanç d’ingressos i despeses (tot i que la diferència aboca un resultat màgic de zero) amb les previsibles anotacions sobre el lloguer, els impostos o els salaris abonats que incorpora, però, informacions peculiars, com ara tres promeses incomplertes, noranta-nou talls al dit, un tancament ordenat pel departament de Salut, quinze ampolles de xampany desaparegudes, un miler de gots trencats, cent tretze escarabats descoberts o set papallones fetes servir per guarir talls. Hi havia una poètica que s’escapava del pragmatisme rutinari del negoci, que de tota manera va deixar de ser interessant al cap de quatre anys, que és quan Goodden va decidir traspassar-lo. “L’esperit dels setanta el van matar els vuitanta, ni més ni menys”, assegura Harold Berg; és a dir, la fi d’una manera cooperativa d’entendre la creació artística i la mateixa vida. A partir d’aquell moment, la proximitat va esdevenir utòpica, i ja només ens queden exposicions com aquesta per tornar-hi a creure.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close