La Fundación Mutua Levante d’Alcoi acull l’exposició de fotografia ‘La humanitat en guerra’ del 7 al 27 de setembre. La fotografia documentalista reporta els últims 160 anys de conflictes bèl·lics en què ha estat present la tasca humanitària de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja. El material fotogràfic del Comitè Internacional de la Creu Roja que s’hi exposa inclou instantànies de James Nachtwey, guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats l’any 2016. La mostra ha visitat les ciutats de París i Brussel·les. Alguns països del seu itinerari han estat el Brasil, Suïssa i Alemanya.
La humanitat en guerra
Fundació Mutua Levante d’Alcoi
Fins el 27 de setembre
El dret exagera les seves pretensions de pacifisme i sacralitat quan la guerra l’agredeix amb la brutalitat que la caracteritza. La guerra evidencia el costat més primitiu dels hòmens i, només llavors, alguns es penedeixen de les declaracions d’amor no fetes. Compromet les necessitats més bàsiques de l’ésser humà, aquelles en les quals no repara quotidianament en una terra que no experimenta la conflagració en la seva pròpia carn, que la mira de lluny o bé que l’ha oblidada.
La guerra se li tradueix, a la societat que habita un territori en pau i certa prosperitat econòmica, en retrats d’experiències sensibles fatals, anecdotaris de tragèdies. El drama es mostra a la majoria mitjançant la fotografia: el relat va en funció de les representacions visuals carregades de patetisme. És aleshores quan una paraula val més de mil imàtgens als ulls del fotògraf documentalista: guerra. Les imàtgens que intenten visibilitzar l’esdeveniment ens remeten a uns altres mots que li associem: fam, mort, commoció… Certament, l’àlbum de fotos no explica la complexitat de la guerra ni tampoc com resoldre-la, però, amb tota certesa, palesa la bellesa dels idealismes, la gratitud de la capacitat d’abstracció, la protecció que pot brindar un Estat, la placidesa de la monòtona pau i la tranquil·litat de la família i el dret.
La humanitat en guerra recull els patiments que els conflictes bèl·lics han provocat als habitants dels territoris assetjats des de la segona meitat del segle XIX fins a principis del segle XXI. L’exposició presenta una selecció d’instantànies que reuneix el llibre La humanitat en guerra: Fotografies del front des de 1860. Hi advertim la Guerra de Secessió dels Estats Units d’Amèrica, les dues guerres mundials, la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la guerra greco-turca de 1919-1922, el conflicte del Iemen, el Vietnam i d’altres com ara els que assolen Àfrica.
S’hi exhibeixen aquelles situacions en què la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja i els fotògrafs documentalistes han fet una tasca humanitària. La perspectiva de la mostra no és l’habitual: en aquesta ocasió, una de les principals funcions de la fotografia documentalista és la de completar i sostenir l’acció humanitària de la institució. La voluntat de denunciar els fets inhumans i terribles a través de la fotografia esdevé un acreixement de l’empresa humanitària de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja. La idea és impulsar un canvi d’actitud social i combatre la desmemòria.
El fotògraf se solidaritza amb les víctimes, però la creació, una vegada desvinculada del creador, el receptor pot fer-la seva quan projecta una mirada pròpia. El ciutadà pot prendre-se-la com un missatge d’advertència o una invitació a comparar i contrastar. Fins i tot, algun observador sinuós pot treure el cap i complaure’s silenciosament, políticament incorrecte, cruel, en l’exaltació d’una victòria.
Perquè neixi una imatge icònica, la instantània s’ha de prendre amb destresa en el moment i lloc adequats i el públic ha d’arribar a ser conscient realment del que hi succeeix. Així ho considera l’estatunidenc James Nachtwey (Siracusa, 1948). Una imatge icònica entranya quelcom de poderós, expressa una emoció humana profunda en una situació històricament significant. Puc concloure, per tant, que una fotografia icònica és cosa de tots.
Nachtwey és un dels fotògrafs destacats de l’exposició. Li mereix especial atenció la fotografia en blanc i negre perquè destil·la l’essència del que ocorre en realitat, capta l’abstracció, l’emoció que discorre en el moment. I si algú l’acusa d’atemptar contra la intimitat i la dignitat de les persones en les seves fotos, està força equivocat: Que els retratats suportin i batallin la dissort no vol dir que no tinguin dignitat ni esperança. A judici del nord-americà, és un sofriment que desperta l’empatia.
«Des de l’experiència que he adquirit en cobrir diverses guerres, finalment m’he adonat que no existeix res en la societat fora del seu context; que es troben remeis si posem en comú les informacions que cadascú disposa; que mantenir els ulls oberts al món genera una sensibilització i que, una vegada la nostra consciència col·lectiva s’ha mobilitzat, les solucions, tot i que necessiten temps, recursos i molta feina, no només són possibles, sinó també inevitables». Potser Nachtwey clama un remei per a l’epidermis de la guerra mentre, impotent, s’esgola en l’idealisme i la resignació.
Potser ens assaltaran els dubtes a propòsit del concepte de guerra que les imàtgens han volgut visibilitzar de bona fe com també les contradiccions quan les idees anticolonialisme, humanitarisme i pacifisme ornamenten la relativament nova concepció de democràcia, i que alguns cínics s’encarreguen de vociferar. A la foto icònica no poden faltar, doncs, els cínics.
